Monumens, Navès (municipi)

27/05/2023 2d2

Imatge | Posted on by Pep

#TuNoEtsDeNavès, o sí, i saps per què és on és el monument al Comte Guifré I el Pelós

Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.

😉

Navès al Comte Guifré I el Pelós
Poble de La Valldora, municipi de Navès (mapa)

Monument inaugurat el 11 d’agost de 1992 que s’ha fet en aquest lloc perquè la Vall d’Ora ha estat identificada com una de les possibles localitzacions del castell d’Aura, on va ser ferit de mort, durant la ràtzia de l’any 897, Guifre el Pelós en la batalla contra el cabdill musulmà de Lleida Llop Ibn Muhammad, de nom complet Lubb ibn Muhàmmad ibn Lubb ibn Mussa al-Qassawí ibn Mussa ibn Furtun Qassi ibn Furtun, que fou valí de Tudela (890-907) i de Lleida, així com un prominent i poderós senyor musulmà de la marca superior d’Al-Àndalus.

El monument reprodueix el que explica la llegenda popular: en el decurs d’aquella batalla Guifre el Pilós va ser ferit de mort i que el rei franc, Carles el Calb, va dibuixar, prenent la seva sang, les quatre barres sobre l’escut daurat. Aquest hauria estat l’origen de les quatre barres de la senyera de Catalunya.

La Llegenda de les quatre barres de sang és una llegenda sobre l’origen de la Senyera Reial que apareix per primera vegada el 1551 en la Segunda parte de la crónica general de España, una crònica editada en castellà a València, obra de Pere Antoni Beuter.

Aquesta llegenda situa l’origen de la Senyera Reial en la persona de Guifré el Pilós, i més concretament, narra que el senyal dels quatre pals fou creat després d’una batalla contra els normands, quan el rei dels francs mullà la seva mà en la sang de les ferides de Guifré el Pilós, i tot passant després quatre dits per damunt de l’escut daurat del comte de Barcelona li digué: «aquestes seran les vostres armes, comte».

La llegenda valenciana de les quatre barres de sang fou un èxit immediat i fulminant, essent a partir d’aleshores copiada per tots els historiadors posteriors donant-la per verídica.

No fou fins al 1812 que l’historiador català Joan de Sans i de Barutell desacredità qualsevol veracitat a la llegenda valenciana de les quatre barres, assenyalant les incoherències històriques que es presenten respecte Guifré el Pilós (c. 840-897), mentre que l’heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués ha demostrat que l’heràldica no aparegué a Europa fins al segon quart del segle XII (1125-1150).

Tot i que el 1812 Joan de Sans i de Barutell desacredità totalment la historicitat de la llegenda, no per això deixà de ser una llegenda formosa, raó per la qual els artistes sentiren la necessitat de reproduir-la gràficament i de glossar-la amb poemes.

La llegenda valenciana de les quatre barres de sang apareguda el segle XVI no s’ha de confondre amb la Llegenda medieval de Guifré el Pilós, compilada pels monjos de monestir de Santa Maria de Ripoll el segle XII.

La llegenda valenciana va arriba a Catalunya de la mà de l’historiador valencià Francisco Diago, autor de Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona, (1585-1615) que publicà a Barcelona el 1603.

CAPÍTOL VII: DE COM EL COMTE EN GUIFRÉ EL PILÓS ANÀ A FRANÇA Y ES TROBÀ AMB L’EMPERADOR EN EL JORN DELS NORMANDS, I DE COM LI DONÀ ALESHORES PER ARMES LES QUATRE BARRES VERMELLES EN CAMP DAURAT, I EL COMTAT EN FEU D’HONOR

En aquest jorn el trobà el comte de Barcelona Guifré, i d’un encontre o assalt quedà tant mal ferit que a l’emperador li semblà just anar-lo a visitar a la seva tenda.

Aleshores, veient-lo tant banyat en la seva pròpia sang, i recordant allò que en algunes ocasions li havia pregat en mercè, que li lliurés alguna insígnia de la seva mà, posà aquesta sobre les seves ferides, i passant-la llavors per sobre de l’escut daurat que el comte tenia als embraçat, deixà en ell senyalades i estampades les quatre barres roges o vermelles, i li digué: Comte, aquestes seran les vostres Armes.

I des d’aleshores ençà tenen els comtes de Barcelona per blasó i armes quatre barres vermelles en camp daurat.

I d’ells sens dubte les prengueren els reis d’Aragó des del casament de Peronella, filla única i hereva del rei en Ramir el monjo, amb el comte de Barcelona en Ramon Berenguer el quart.

Que fins aleshores el regne d’Aragó havia tingut per armes una Creu vermella de Sant Jordi en camp de plata envoltada en els seus quatre angles dels caps decapitats que de quatre reis moros es trobaren engalanats de molta riquesa i pedreria entre les despulles de la victòria que el rei en Pere el primer, estant sobre Osca, obtingué sobre el gran exèrcit de moros de terres llunyanes que vingué en favor d’aquella ciutat en l’any de mil i noranta i sis.

— Francisco Diago: Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1603)

El capellà d’Arenys Joan Gaspar Roig i Jalpí escrigué Libre dels feyts darmes de Catalunya l’any 1685, però el presentà com si fos un antic manuscrit medieval de 1420; en aquesta versió la llegenda encara fou més elaborada:

En tantost que ya hauia edat per saber be regir la sua terra, sdeuenchsen quel emperador Carles Caluo hac grans guerres ab los normats, e per la naturalea que lin deuia, va anar ab molts barons, e nobles, e altra gent de cauall de la sua terra per faerlin valeça, e le hi va faer baroniuolment, en tant, que en una batalla quel Emperador hac ab los dits normats, foren morts e ferits mols dels seus barons, e nobles, e altres que ab los dessus dit en Guifre eren anats.

El mateix en Guifre, qui ab lo seu gran ardit e coratge, e bellicorositat dels seus lin va gonyar aquella batalla, va restar malament nafrat; lo qual com lo dit Emperador nach sment sen va dolre molt, car sortment laymaua per la sua gran virtut, e com també era parent seu; e de continent val anar a veurel a la sua tenda, hon lon va trobar que de les ferides lin exia gran sanch, e lin dix: Be sots vos bellicoros, come en Guifre mon parent, com be sen demostra ab lo gran coratge e ardit contrals meus inimichs, que semblant es en gran manera al del meu pare Loys, e del meu aui Carles Magnes, e del meu besaui Pipin, e del meu rebesaui Carles Martel, qui tots axi com per amunt ho foren los nostres antepassats, aquests foren bellicorosissims e faeren molts marauellosos feyts d’armes, aixi com vos sempre los hauets feyts; e per ço tota la vosta terra que per mi regiu, e tota França, e tota Alamanya, e tota Italia, e tota Spanya, sta plena de gloria de vostra gran bondat.

Vos hauets gonyada aquesta gran victoria, mes yous en fare tantes gracies e merces que aufades ben restarets pagat; e ara yous vull dar armes de la mia propria ma, com moltes voltes me les hajau demanades e yo may vos les hage otorgades, e seran per a sempre les que ara vos dare.

E mullant Lemperador los quatre dits de la ma dreta ab la sanch que de les nafres del dessus dit comte en Guifre exia, e tornantlos altra e altra volta mullar, los va passar per lescut del comte, qui era daurat e noy hauia armes senyalades, com ell les volia de ma del Emperador, segons que per los feyts darmes les merexia; e va restar lescut del cap demunt tro al cap dauall senyalat ab quatre ralles de sanch, e lin dix: Aquestes seran, bellicorosissim comte, les vostres armes e dels qui baxaran de vos, que son armes de la vostra sanch exida de les vostres nafres, que en seruey meu han feytes al vostre cors los meus inimichs; e per esser armes exides del vostre marauellos coratge e de la vostra gran virtut, seran les mils que negun baro del mon hage.

E lauors lo comte aixi com mils posque lin rete moltes gracies; el Emperador fae quel curassen be com sen deuia, e lin fae grans merces.

— Joan Gaspar Roig i Jalpí: Libre dels feyts darmes de Catalunya (1685)

I fins a un total de set versions diferents anaren apareixent fins que finalment, el 1812, el català Joan de Sans i de Barutell desacredità totalment qualsevol rerefons històric de la llegenda trobada, adaptada, o inventada, per Pere Antoni Beuter el 1551.

😉

Deixa un comentari