Anelles de ferro pel bestiar gros

Anelles de ferro per a lligar-hi el bestiar gros

Passejant per Solsona encara hi podem trobar anelles de ferro a les façanes de les cases, a una alçada aproximada del cap d’un home. Son restes d’un passat no tan llunyà en el que de mules, cavalls o ases, n’hi havia per totes les cases.

Aquestes anelles servien per a lligar-hi el ramal de l’animal, sense que quedes tens, d’aquesta manera se li donava una mica de mobilitat però sense que pugues marxar o escapar-se.

Rosa Serra, en el seu article “Fires, mercats i festes de bestiar de peu rodó. Una mirada històrica i antropològica” ens dona les següents explicacions bàsiques sobre els animals de peu rodó.

Els animals de peu rodó

Cavalls, eugues, mules, matxos, ases i someres. Començarem per algunes definicions bàsiques, especialment necessàries des que hem perdut la saviesa i el coneixement que proporciona el món rural, referides no pas al cavall que tothom coneix, ni als ases, que són els protagonistes d’aquests dossiers, però sí dels encreuaments de l’ase amb el cavall dels quals s’obté híbrids, animals de característiques específiques.

La somera, la femella de l’ase, coberta per un cavall engendra els muls o mules somerines, anomenats vulgarment matxos, mascles o femelles, però estèrils; una egua fecundada per un ase engendra els muls o mules eguines, també estèrils, especialment apreciats perquè acostumen a ser grans, valents i resistents.

Des que es van domesticar ases i cavalls cap el 3.000 a.C a l’Europa del neolític, que aquests animals han acompanyat els humans en l’aventura del viatge i, molt més sovint, en la quotidianitat del transport. Durant milers d’anys els humans ens hem desplaçat pels camins i sempre hem traginat; és inconcebible imaginar que algú viatgés d’un lloc a l’altre sense l’objectiu de transportar alguna cosa, d’anada i de tornada si és possible, des de tota mena de productes a idees o missatges; caminar pel plaer de caminar, és una pràctica molt recent; moda urbana.

A Solsona hi havia hagut importants tractants de bestiar, sobre tot de Mules. El darrer va ser el Minga, de cognom Bonvehí i situat a la carretera de Torà, on encara podem trobar anelles d’aquell temps. Amb tot, el més important va ser el Pujolà, de cognom Argerich i situat al passeig, a la casa que ara es coneix com a cal Metge Casas, però a l’estar al costar dels que van perdre la guerra va haver de deixar el negoci i no hi ha anelles en aquell indret.

Enric Bertran Gonzàlez, en el seu article “Fires a Catalunya. A Solsona, una fira cada mes”, ens parla de la importància que va tenir el trànsit de bèsties i de persones per les carrerades del Solsonès.

Si a Solsona pregunteu quantes fires s’hi feien, us diran que una cada mes, perquè, tot i que la persona amb qui parleu no sigui prou gran per haver-ho viscut, ho haurà sentit a explicar, ja que aquest fet sense parangó arreu de Catalunya ha esdevingut un senyal d’identitat que forma part de l’imaginari col·lectiu solsoní i tothom fa seva l’afortunada frase amb què es titula el present article, encunyada per Martí Seubasembrada, en parlar de les fires de Solsona, en un reportatge a El Correo Catalán el setembre de 1931.

…

El Solsonès era solcat per una munió de carrerades, descrites per Manuel Riu (1950), per on els ramats davallaven dels prats alpestres cap a les pastures d’hivern de les terres de l’Urgell i Tarragona. La carrerada principal passava pel coll de Jou, resseguia la divisòria d’aigües entre les conques del Cardener i del Segre i arribava al serrat de la Torregassa després de passar per l’Hostalnou de Canalda, l’Hostal del Vent, l’Hostal del Cap del Pla, l’Hostal de Cirera i l’Hostal de les Forques.

Al firal de la Torregassa la cabanera es bifurcava: una, per l’Hostal del Geli i l’Hostal del Bancal, s’adreçava a les planes estepàries de l’Urgell, on també s’arribava per l’Hostal del Boix i l’Hostal Nou, Peracamps, Lloberola i les Quadres de Puigverd, vora Agramunt; l’altra no deixava la carena interfluvial i, un cop a l’Hostal del Boix, se separava del brancal que menava a Torà, Sant Ramon i fins a Valls, per fer cap a l’Empelt, vora el Miracle, on s’ajuntava amb un camí ramader que venia de Navès i de Montmajor, i prenia la direcció sud, vers el Penedès i el Camp de Tarragona, per Pinós, Calaf i Santa Coloma de Queralt.

Del trànsit de bèsties i de persones que corrien per aquests camins, en són testimoni els antics hostals escampats arreu, per bé que tots hagin esdevingut masies convencionals i no acompleixin llur funció original, si no és que són tancats. Els seus orígens es remunten pel cap baix al segle xvii, que és quan són documentats l’Hostal Nou, l’Hostal de les Forques i l’Hostal del Geli, si bé l’Hostal del Boix és encara cent anys més antic. Alguns d’aquests establiments, situats ran de la cabanera, a no gaire distància l’un de l’altre, disposaven d’un baluard o d’amplis corrals on acollien ramats de pas. Molts cops el preu pagat pel sojorn eren els fems que els animals hi deixaven, com ens van explicar a l’Hostal del Geli i a l’Hostal de Cirera.

A les fires en camp ras, hi feien cap negociants de bestiar, s’hi contractaven i s’acomiadaven pastors, i es pagaven els conllocs, pacte oral de vigència anual, que solia fer-se al setembre, entre un ramader i el propietari o arrendatari de les pastures.

Anelles de ferro per a lligar-hi el bestiar gros

A continuació podeu veure fotografies del Pep d’anelles de ferro a les façanes de Solsona, no pretenem que hi siguin totes, però si que quedin bé a la fotografia i que les puguem recordar per sempre.