20/05/2016
#TuNoEtsDeSolsona si no saps bufar angelets
Clica aquí, si no ho saps i ho vols saber.
😉
Bufar angelets es una sana costum que es pot fet al passejar pels voltants de Solsona durant la primavera, tant si es va amb nens o sense.
Malauradament són moltes les persones que tenen per una mala herba una planta amb multitud d’usos i propietats.
No és d’estranyar que una empresa que posa en valor les especials característiques de les persones amb autisme o neurodivergents, tingui la seva llavor com a logotip.
😉
SPECIALISTERNE
Passió pels detalls
Per a la majoria de la gent la dent de lleó és vista com una molesta mala herba -una cosa que ha de ser erradicada de la nostra gespa i testos amb flors. Però el que molta gent no sap és que, quan es conrea, la dent de lleó és una de les plantes més valuoses i útils en la naturalesa, molt coneguda per les seves propietats curatives i medicinals. El valor de la dent de lleó depèn en gran mesura del coneixement de cadascun sobre aquesta planta. La majoria de nosaltres no la volem en els nostres jardins, no encaixa. Però si plantes llavors de dent de lleó i les conrees, pot arribar a obtenir un gran valor. La dent de lleó s’utilitza en la producció de la cervesa i del vi, en amanides i com a medicina natural. En poques paraules, cultiva-la i colliràs les recompenses.
Bona o mala herba? Tu decideixes. El valor del que veus depèn de qui ets.
Veiem un clar paral·lelisme entre la percepció de la dent de lleó en la naturalesa i la percepció de les persones amb autisme i neurodivergents en general com a possibles treballadors. En Specialisterne, veiem el valor que poden aportar les persones dins de la neurodiversitat on altres no.
El quadre blau de el logotip al voltant de la dent de lleó representa el cel obert d’oportunitats, amb una cantonada arrodonida per il·lustrar que, tot i que estem en un mercat difícil, nosaltres adaptem l’entorn a l’individu. Les lletres “I” a Specialisterne tenen el color groc de la flor madura de la dent de lleó.
El lema “Passió pels detalls” reafirma el focus de totes les nostres activitats, i està integrat en l’enfocament de la nostra empresa.
😉
Xicoia – Angelets
Freqüent les vores dels camins, als marges i als camps de Solsona
La xicoia (Taraxacum officinale), també anomenada dent de lleó, apagallums, cama-roja, lletsó d’ase, llumenetes, pixallits (veure el nom francès pissenlits), queixals de vella, lletissó de ruc, lletsó, lletissó, llicsó i xicoira de burro, és una planta de la família de les asteràcies.
La seva morfologia és molt característica i fàcil de reconèixer, no sol superar el 40cm – 50cm d’alçada. Les fulles són alternes i formades per lòbuls triangulars amb els marges dentats.
La flor és composta (en forma de margarida) i d’un color groc daurat.
En madurar forma un papus, amb aspecte sedós, recobert d’una esfera de plomalls. Les llavors es dispersen amb el vent que les escampa arreu.
S’usa com a planta medicinal des de l’antiguitat. A la medicina casolana tradicional se li atribueixen nombroses propietats medicinals a aquesta planta. Per exemple, la infusió de les flors, així com la melmelada d’aquestes, és usada per al mal de gola, menjada directament o ensucrant una infusió o llet calenta, igual que la mel.
Un altre ús ha estat el de la producció de cautxú extret de les seves arrels, a Rússia durant la Segona Guerra Mundial, motiu pel qual es va començar a conrear industrialment.
Les seves fulles es mengen tradicionalment en amanides. Però la planta sencera és comestible. Les arrels són amargues, però tanmateix es mengen crues o bullides, com a aperitiu o acompanyament.
Les poncelles es mengen i es conserven en vinagre (països eslaus) o en sal (Sicília) de la mateixa manera que les tàperes. Una altra manera de menjar-les, per exemple a Occitània, és fregir-les en oli d’oliva i fer-ne una truita. També les inflorescències obertes es poden menjar, en amanides, per exemple, i a més se solen usar per a fer licors; «vi de dent de lleó», una mena d’aiguamel; o en melmelada, anomenada també, pel seu gust i aspecte, mel de dent de lleó, i que és tradicional a molts indrets camperols d’Europa. A Txèquia es fa una mena de dolç barrejant els pètals amb mel i deixant que hi donin gust durant un dia sencer, després la filtren i, d’una banda, la mel n’és més perfumada, mentre que d’altra s’aprofiten els pètals barrejant-los amb nous picades, o recentment, altrament amb coco ratllat. La corol·la o part inferior de la flor, de color verd, és amarga, cosa per la qual se sol separar dels pètals a moltes preparacions fetes amb flors de dent de lleó.
A més a més, les fulles es poden assecar i fer-ne una mena de sal d’herbes, que és molt rica en potassi i baixa en sodi. Per a elaborar-la es barregen les fulles de xicoia seques i moltes amb la meitat de sal o fins i tot un xic menys. Ideal per la hipertensió, perquè ajuda a equilibrar el balanç sodi potassi.
😉
Flora a les fotos del Pep
😉