28/06/2016
#TuNoEtsDeSolsona si no saps el nom de la casa on hi havia “el cafè”
Clica aquí, si no ho saps i ho vols saber.
😉
Ca la Pepeta del Ton Bous
Carrer de Sant Pau 12 (mapa)
És a dir, la Pepeta Estany, casada amb el Barniol i mare del professor Barniol.
Hi havia hagut el Cafè.
😉
| Recordant el Cafè El Cafè va ser un petit bar que va fer història a Solsona. Estava situat al número 12 del carrer de Sant Pau, al mateix local on abans hi havia hagut un bar conegut com la Punyalada, del qual en conservo molts records però cap fotografia. Era l’estiu de 1979 quan quatre joves solsonins (Joan Pera, Pep Call, Pep Sànchez i Pere Camps) van decidir muntar un bar al seu gust en una Solsona grisa i mancada d’espais de trobada per al jovent. Dedicant-hi moltes hores de feina, tirant d’amics i recollint taules i cadires, van muntar el Cafè: un local on es podia escoltar música i fer-hi exposicions. Estava decorat amb un aire modernista decadent, amb reixes davant dels vidres de la porta i de les finestres. El nom de “Cafè” lluïa en ferro forjat al finestró de sobre la porta, on el vidre també mostrava el nom dibuixat formant part d’un trencadís. El logotip que l’identificava era el dibuix, en negre sobre blanc, d’un senyor amb barret prenent un cafè en una taula i un fanal d’un estil clarament modernista. El local no feia més de 4 metres d’ample per 8 de llarg, amb una barra al fons i un petit lavabo sota el forat de l’escala lateral que pujava als pisos. L’espai es completava amb un piano de paret vell, una estufa de llenya al mig, taules de bar antigues de ferro colat amb el sobre de marbre i, per seure, bancs i cadires de fusta reaprofitades. La barra era petita, amb dues neveres i un racó al fons on tot just hi cabia una torradora. A la paret de la barra hi havia alguna estanteria i, a la part superior, una petita capella on, durant molt de temps, hi va haver una ampolla de “quinto” San Miguel. L’obertura del Cafè va tenir un gran impacte a Solsona. Amb el pas del temps, van sorgir molts comentaris sobre el que passava dins d’aquell bar, sovint fruit de la imaginació dels qui no hi anaven; aquests mai s’haurien pogut imaginar el que realment hi succeïa. El Marcel Camps va ser el primer que va portar l’establiment. En aquesta primera etapa, es van fer força exposicions d’artistes locals. La més destacada i recordada és la de l’escultor Josep Maria Xart i Casanova (Barcelona, 1948 – La Seu d’Urgell, 2006), conegut com l’escultor d’Organyà, d’on procedien les seves arrels familiars. Aquesta primera etapa va durar poc i, després de diversos canvis de cambrer, la situació es va estabilitzar quan la gestió del local va anar a càrrec del Pere “Màquines”. Aquest va ser el període més llarg i emblemàtic de l’establiment. L’oferta del local es va ampliar per poder-hi menjar alguna cosa; era l’època en què es fumaven cigarretes que feien venir gana i ganes de riure. Un plat típic i molt recordat eren les “torrades cremades del Pere”. Les posava a la torradora i sempre se li “cremaven”; llavors, amb un ganivet, les rascava sobre la pica per treure la part socarrada i les servia amb oli i sal, acompanyades de formatge o llonganissa segons la comanda. L’any 1981 va obrir l’Aixeta, les modes de la dècada dels 80 es van anar imposant i, cap a l’any 1985, els propietaris del Cafè el van traspassar. Cal suposar que el fet que els clients entressin a la barra per servir-se i que les consumicions s’apuntessin en una llibreta en lloc de pagar-se al comptat va influir en aquesta decisió. La darrera etapa del bar va anar a càrrec de la Carme Carreres, més coneguda com “la Carme del Cafè”, una veïna del carrer de Sant Pau que va fer una neteja a fons del local i va reorientar el servei cap als sucs de fruita i les infusions. Per a alguns dels antics clients, el local va passar a ser conegut com “la farmàcia”. El Cafè no va sobreviure a la dècada dels 80, però el local continua intacte —almenys per fora, al carrer de Sant Pau— per recordar-nos que va ser un dels primers bars que va posar una mica de color a la grisa Solsona de finals dels 70. |
😉