26/12/2017
#TuNoEtsDeSolsona si no saps que hi pot ser llegit amb els llums de Nadal a Solsona
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
La nit de Nadal
Ramon Valls i Pujol (1912 – 1981) (A la llum del roseret, Solsona 1958)
En el llibre de poemes de Ramon Valls i Pujol, “A la llum del roseret”, Solsona 1958, hi trobem el poema “La nit de nadal” que inclou la lletra de la cançó de fer cagar el tió.
😉
La nit de Nadal
Amb aires d’una nit tranquila i fresca
venia la vigilia de Nadal,
i amb un vibrant esplet de cants i gresca
que omplia d’il·lusions la llar pairal.
A fora queien llàgrimes de gebre
mentre la llum poruga d’un estel
llençava argent damunt d’aquell pessebre
d’inanimats espectres d’ombra i gel.
S’oïa el bel planyívol de les cledes
que tremolós cercava escalf matern.
El vent xiulava i unes boires fredes
tancaven un crepuscle trist d’hivern.
Dintre la llar, però, tot revivia:
grans i quitxalla quin delit més boig!
Era una llar encesa d’alegria,
era un tradicional esclat de goig.
A mig sopar ja no quedava a taula
ni el gat, puix allà al foc, pres a l’escó,
tothom tenia alegre de paraula
amb l’ànsia de que es fes cagar el tió.
Apa, nois, ajudeu-me, deia el pare,
pujant l’escala amb un boscall corcat.
És un gran as de bastos; rica vara
per presumir un batlle de ciutat.
Corrent, llavors, nosaltres amb boscalles
l’empenyíem a força de parpal
i així el típic tió amb cants i rialles
feia la seva entrada triomfal.
Gira el cap, tomba-li el cos, vingui murga;
fins que al mig de la llar voltat de gent
rebria a garrotades la gran purga;
abans, però, calia un breu moment.
Aquell moment com un compàs d’espera,
de silenciosa calma d’oració,
el qual ens acollia amb fe sincera
a pregar, mentre algú feia l’acció.
I quan l’ansiat avís ena arribava,
ah, noi, ni que ens hagués portat el vent!
garrot en mà, qui més furiós picava
damunt aquella víctima innocent.
“Tió caga torró
d’avellana i de pinyó
si no en cagues un bon munt
garrotades a damunt.”
Jo les hi dava amb tanta fe i constància,
que el pare i tot es creia, innocentó,
al veure aquells torrons, que amb abundància
sortien de la panxa del tió.
Rajaven mel, quina torronada!
El porró de vi blanc per batre el fred;
la coca de greixons tant ensucrada,
bé convidava a fer un xerriquet.
Oidà quins cants! i el vent xiulant a fora.
Allà un pollastre arraconat de por,
feia els darrers sospirs. Era l’hora,
i el món glaçat plorava d’emoció.
I anava tremolant l’estel pels aires
i els esquellots dringaven al corral;
la llar semblava un niu d’ocells cantaires.
Era un deliri la nit de Nadal!
😉