05/02/2019
#TuNoEtsDeSolsona si no saps per què el Seminari Diocesà de Solsona es va inaugurar dues vegades
Clica aquí, si no ho saps i ho vols saber.
😉
Seminari Diocesà de Solsona
Pujada del Seminari 4 (mapa)
Es va inaugurar en dues ocasions, primer el 24 de setembre de 1897, i una segona inauguració l’11 d’octubre de 1903, desprès de reparar els problemes estructurals detectats a la primera construcció atribuïdes al poc temps emprat i a la dificultat de poder disposar dels materials adequats en aquell temps a Solsona.
És un edifici religiós en forma de creu llatina i una torre al centre dels tres braços. Va ser el bisbe Dr. Ramon Riu qui emprengué la seva construcció al turó de Sant Magí, per als alumnes d’humanitats i seminari menor. El pressupost per fer l’obra era de 25.390 pessetes i el termini de construcció de 8 mesos.
L’obra és subhastada el març de 1896 i el 24 de setembre de l’any següent l’edifici ja estava inaugurat. Malauradament en només 6 anys i l’edifici ja amenaçava ruïna per les presses i la manca de materials d’aquesta construcció. L’any 1903, un cop acabades les obres de restauració, s’hi van traslladar els estudiants de l’antic edifici dels Dominics.
El bisbe V. Tarancón construí l’any 1947, una nova ala adossada al cos del menjador i cuina del seminari menor que venia a ser com un gran pedestal a la creu, destinada a seminari major. S’inaugurava el 13 d’agost del 1948.
En Carles Freixes, en el seu Itineraris arquitectònics de Solsona (1875-1936), parla extensament sobre aquesta construcció.
| Seminari diocesà (1896-1897) L’any 1821, l’ajuntament havia plantejat crear un seminari a l’edifici dels dominics. Aquesta va ser la seva primera seu, fins a la construcció del nou edifici al turó de Sant Magí. Però no fou fins el 12 de febrer 1896 que el bisbe Ramon Riu i Cabanes en una carta pastoral anuncia el projecte d’un edifici als afores de la ciutat, com a col·legi d’estudiants per als pobres, i demana la col·laboració econòmica de la població. Si la restauració del palau va permetre el retorn del bisbe, el Seminari va ser el retorn dels estudiants a la ciutat. Es gestava, feia temps, la compra de diferents terrenys per acollir l’edifici. El 8 d’octubre de 1895, la diòcesis compra a Josep Ramonet i Vilar una peça de terreny de 6.902 metres quadrats, per 1.500 pts i, un temps més tard, el 22 de juliol de 1897, a Antònia Riu i Homs, el terreny de la part central de l’edifici, de 1.330 metres quadrats, per 200 pessetes. I la part d’accés es compra a les germanes Paula i Dolors Salgot i Sampons; 5.810 metres quadrats per 2.000 pts. En total, el cost del terreny va ser de 3.700 pts. La subhasta de les obres s’inicia amb un preu de sortida de 25.345 pts i amb un termini de 8 mesos des de l’inici. S’hi van presentar dos contractistes. Josep Brillas, de Barcelona, per una quantitat de 25.092 pts i Florenci Mosella, de Solsona, per 25.250 pts Les obres s’adjudiquen finalment a Josep Brillas; casualment serà soci, anys més tard, d’en Claudi Duran. No sabem si aquest fet o la rebaixa de 158 pts van provocar que el barceloní passes per davant d’un reconegut mestre d’obres com era Mosella. El projecte del seminari planteja ja des d’un principi un seguit d’interrogants força rellevants. Costa creure que en aquesta obra es pugui acumular un seguit d’errors tan rellevants i que amb les dimensions de l’edifici es pogués acabar en tan sols vuit mesos, com veurem més endavant. Les obres s’inicien el 13 d’Abril de 1896, el dia abans s’havia posat la primera pedra. El seminari és un edifici historicista amb planta de creu llatina, molt usat per Claudi Duran, amb un cos quadrat a la seva base i amb planta baixa i dos pisos. Una superfície de 4.000 m2 amb un cimbori central de 24 metres d’alçada i cobert per una teulada a quatre aigües. El tractament de les façanes es diferència entre els testers i els cossos centrals. Les finestres creixen en nombre a mesura que s’eleven les plantes. Les finestres van rematades amb guardapols i antigament l’edifici estava coronat per cornises amb arcs apuntats fets amb pedra artificial. Les façanes actuen com a murs de carrega i entre façana i façana un pilar per escurçar la llum de les bigues al llarg de tot l’edifici. Aquest model permet crear unes plantes diàfanes i variar les divisòries segons les necessitats del col·legi. Solament cal mantenir el creuer on hi ha la caixa de l’escala central. A planta baixa hi havia l’administració del seminari i les aules. En el primer pis, els despatxos, la biblioteca i la capella. A l’esquerra, els estudis de teologia i retòrica, i a la dreta, teologia i filosofia. Al segons pis, s’hi situen els dormitoris i la infermeria. L’edifici no tenia reserva d’aigua pròpia, és per aquest motiu que la “Real Companyia Asturiana” realitza les conduccions d’aigua. Molt del material necessari per a la seva construcció es porta de fora la ciutat, a diferència de la resta d’obres que es realitzen a Solsona en aquell període. Es conserven els llibres d’obra iniciats el novembre de 1895 i que realitzava el paleta Francesc Torrents, un bon document per analitzar i comprendre quin era el sistema organitzatiu d’una obra a finals del segle XIX. La majoria de materials venien de Manresa. A tall d’exemple, el ferro es porta des de la fàbrica Ubach i Ignasi Jordana, els explosius d’Ignasi Vallés, i la ceràmica des de la Coromina de Cardona. En una carta, amb data 8 de setembre de 1896, parla del formigó del paviment del col·legi per part de l’empresa Fino Mons. L’estructura es realitza amb les pollancres que hi havia al voltant de Solsona. La direcció accepta el donatiu que l’ajuntament fa al bisbat per tal d’ajudar en l’obra, com veurem serà la pitjor decisió que es prendrà en relació al Seminari. Sabem que, durant el 1896, el bisbat adquirí fusta per a la construcció, dels boscos de la Serra de la Llena i el Roure. De la construcció del seminari en tenia càrrec Mn. Marià Grandia que va dirigir gran part de les obres. Davant la magnitud de l’edifici i la falta d’experiència, ajudat per un retall excessiu del pressupost d’execució, va desencadenar els greus problemes de l’edifici. El 31 de Desembre de 1896, es finalitza la coberta, i el 23 de setembre de 1897, ja es beneeix l’edifici. La premsa de l’època dóna ben poca informació, així com el butlletí oficial de la diòcesis que diu “con escasa solemnidad por la premura del tiempo y por no estar todavía terminados los trabajos de la Capilla”. La capella s’inaugurà un mes més tard, “El 31 de octubre pudo hacerse la bendición solemne… elconjunto con una bellísima estatua de San Ramón”. Però, malauradament, només havien passat 6 anys i l’edifici ja amenaçava ruïna. L’estat era tan greu que van nomenar una comissió per tal de decidir quines actuacions caldria emprendre. Hi participaven el claustre de professors, el consell de disciplina i hisenda, el cabildo de canonges, presidits per l’AA de Solsona, Joan Benlloch. Les bigues, corcades, podien cedir en qualsevol moment, ja que treballaven per sobre el pes que realment podien suportar, i es temia que una hipotètica caiguda s’endugués part del sostre que suportaven. El 7 de març de 1903, es crida davant la comissió dos arquitectes, conjuntament amb l’autor del projecte, per tal que dirigeixin les obres i, tal com diu el text, “evitar rozamientos”, aquests són August Font i Carreras, Claudi Duran i Alexandre Soler i March “se habia avistado con el arquitecto constructor, D. Claudio Duran acordando la inspeccion immediata del edificio destinado a Seminario Menor en compañia de su professor y arquitecto competentissimo, en esta clase de obras, D. Augusto Font, al que había parecido conveniente adjuntar, como secretario, D. Alejandro Soler y March, arquitecto tambien” .El Bisbe pren part activa i assisteix a les reunions que els arquitectes tenen a Barcelona. Immediatament, es va desallotjar el Seminari, es va suspendre el curs i, davant la proximitat de les vacances de Pasqua, els alumnes de segon i tercer de filosofia i teologia, passaren al Seminari Major, i els de Llatinitat tornaren després de vacances. El 29 de març de 1903, el mestre de cases Florenci Mosella es feu càrrec de les obres i preveia acabar-les abans de l’1 de maig. Per la seva banda, el Bisbe buscava finançament, tot hi que el cost no era molt elevat. Els murs de façana no presentaven cap desperfecte i no tenien cap problema d’estabilitat, en canvi les jàsseres i els envans presentaven esquerdes que van ser l’avís d’alarma. Tots aquests desperfectes eren ocasionats per la baixa qualitat de la fusta de pollancres amb què s’havien realitzat les jàsseres. L’error constructiu era considerable, encara que es pot observar clarament que, per estalviar una partida en comprar fusta de bona qualitat, s’acceptà un regal que tindria les seves greus conseqüències. Al dictamen, els arquitectes volen que s’entengui el sistema constructiu propi de la zona, i que aquest procediment es remunta a “tradicions seculars íntimament lligats a la manera de ser dels pobles, a les seves necessitats, a la naturalesa dels materials de la zona i el nivell econòmic” i que a Solsona “abundan los bosques, tanto como escasean las vias de comunicación y los recursos materiales”. Aquesta frase expressa amb contundència la Solsona de principis del segle XX i justifica l’ús de la fusta dolenta. És cert que la tradició constructiva del territori és en parets de càrrega i pilars centrals dins l’àrea del recinte mitjançant jàsseres de fusta que connecten amb les parets. Ara bé, la solució constructiva no justifica mai el material emprat per la seva execució. Aquest sistema constructiu fa que l’estabilitat del conjunt depengui de les jàsseres i si falla, col·lapsi l’estructura, com en el cas del seminari. A l’inici de les obres, Duran i Ventosa va demanar la realització de l’estructura amb bigues de ferro. Ara bé, davant la dificultat de transport de Barcelona a Solsona i la gran massa forestal de la zona, es va optar per realitzar l’obra amb bigues de fusta. Fins aquí, la opció era correcta. Però l’ajuntament de Solsona, segon el dictamen “casualmente”, va oferir uns pollancres de dimensions considerables i que, per tal d’ajudar les obres que tenien tanta rellevància per la ciutat, els hi va cedir. Sembla que Claudi Duran va rebutjar l’oferta, tot i que sabia que la intenció de l’ajuntament era totalment honesta. Els fusters solsonins van aconsellar a l’arquitecte, dient que s’havia utilitzat en altres construccions i que no havien donat cap problema; suposem que les dimensions deurien ser força diferents. El dictamen exculpa l’arquitecte, l’ajuntament i els tècnics que havien format les parts actuants i demanen la retirada d’aquest sistema constructiu. El cost final de la rehabilitació de l’edifici era de 7.000 pts. L’execució es realitzà durant el mes d’abril. Un dels problemes que tenia Solsona, com hem vist, era l’arribada del material. Si hi sumem que a Barcelona també escassejaven els materials, això va provocar un retard de les obres. A Barcelona no hi havia bigues de ferro i es demanen a Bilbao; durant aquest temps, a Solsona es neteja i se sanegen els paviments, per tal de realitzar la recepció de les bigues. El 4 de maig de 1903, els tres arquitectes visiten les obres i comproven que s’ha rehabilitat seguint els passos dictaminats i que l’estabilitat està garantida, per la qual cosa els estudiants ja poden retornar al seminari. L’11 d’octubre de 1903, es realitza la segona inauguració de l’edifici, amb assistència de l’Ajuntament de la ciutat i totes les autoritats eclesiàstiques. A les actes municipals, hi trobem que els membres del consistori portaren les barres del pali durant la processó. Tot i exculpar Claudi Duran de l’error constructiu del seminari, el cert és que a partir d’aquest moment, deixa de treballar a la nostra ciutat. De les successives obres se n’encarregarà August Font. El 15 d’Abril de 1904, traslladarà la capella al segon pis, per tal que tingui més altura, i, sense pilars entremitjos que dificultessin la visibilitat. És en aquest moment, que Font torna a comprovar que l’edifici presentava més esquerdes. Els pilars de la façana es van realitzar amb pedra artificial i maó en el seu interior; aquest material és més propi per a elements ornamentals que estructurals, ja que s’han de sotmetre a grans pressions. Altra vegada, la falta de recursos econòmics i l’estètica d’esveltesa que es volia donar a l’edifici, provocaren un altre problema. Els pòrtics de la façana, que formaven un gran porxo, rebien tot el pes de les façanes; per aquest motiu, totes les motllures estaven aixafades i la fàbrica de maó presentava esquerdes, ja que no resistia les càrregues. Font fa tapiar els arcs de planta baixa amb murs de maó, deixant lloc a unes finestres per il·luminar l’interior. Es creava, a més a més, un corredor entre l’exterior i les aules, que evitava les diferències de temperatura tan accentuades entre l’exterior i l’interior. Amb aquests obres s’aprofita també per realitzar modificacions en els banys, així com, aïllar els baixants de la cuina. El conjunt d’obres de rehabilitació finalitzen el Maig de 1905. A la memòria final dels fets, Manel Vilella, vicerector del Seminari, diu que realitzar modificacions als edificis és un fet normal, “Mas lo sucedido en el Seminario Menor o Colegio de pobres es tan anormal, de tal importancia las reformas que se han tenido que introducir … para evitar su derrumbamiento”, no va deixar passar l’ocasió per fer una crítica lleugera als arquitectes, tot dient que si era per motius econòmics que s’havien emprat aquells materials es podia haver estalviat en ornamentació. També diu que, en tirar a terra les parets de la capella, es va poder observar grans buits en el seu interior. A tots els problemes estructurals s’hi afegí la superpoblació que en aquells moments tenia el seminari. Un cop resolts tots aquests afers, ja s’especulava amb un seguit de reformes per ampliar l’edifici. L’any 1915, ja amb el bisbe Vidal i Barraquer, Bernardí Martorell realitza una reforma a un saló d’actes de l’edifici del Seminari Menor, sala que no he pogut identificar. Aquesta reforma ja ens fa intuir que la realització d’un nou seminari es va deixar de banda. El nou Seminari no es va realitzar fins els anys quaranta. Aquest obra d’Isidre Puig Boada es va portar a terme després de quatre projectes que havien estat rebutjats i finalment es va prolongar l’antic edifici amb un seminari major a la seva banda de migdia. |
😉