La foto del Pep

#TuNoEtsDeSolsona si no saps el nom d’aquesta avinguda

Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.

😉

Avinguda del Cardenal Tarancón
Vicent Enrique i Tarancón (Borriana, 1907 – València 1994)
Bisbe de Solsona del 1945 al 1964 (Mapa)

Vicent Enrique i Tarancón (Borriana, Plana Baixa, 14 de maig de 1907 – València, 28 de novembre de 1994), fou un cardenal valencià reconegut pel seu rellevant paper conciliador durant la transició espanyola al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola. També va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

Vicent Enrique i Tarancón fill de Manuel Enrique Urios i Vicenta Tarancón Fandos va nàixer a Borriana el dia 14 de maig de 1907, al si d’una família de tradició llauradora.

Després de seguir estudis eclesiàstics al Seminari de Tortosa es va doctorar en Teologia i va ser ordenat sacerdot el 1929. Dos anys més tard es va traslladar a Madrid on es va integrar als equips propagandístics que durant la Segona República recorrien Espanya fent promoció d’Acción Católica.

Acabada la guerra civil, després d’haver ocupat els càrrecs d’arxiprest a Vinaròs i Vila-real, amb 38 anys va ser promogut bisbe de Solsona. En aquesta diòcesi romandria fins al 1964, quasi dues dècades, potser perquè algunes de les seues pastorals varen presentar un lleu caire social que no varen agradar al règim de la dictadura franquista.

Després d’exercir com a bisbe d’Oviedo durant cinc anys, el 1969 va ser nomenat arquebisbe de la Seu Primada de Toledo, i rebé els honors cardenalicis de mans del papa Pau VI (cardenal del títol de S. Giovanni Crisostomo a Montesacro Alto), i el 1971 va passar al davant de l’arxidiòcesi de Madrid-Alcalá, alhora que era elegit President de la Conferència Episcopal Espanyola.

En aquest càrrec, que va ocupar fins al 1981, el cardenal Enrique i Tarancón va esdevenir una peça clau del canvi de rumb en un cert sentit modernitzador que durant algun temps va adoptar l’Església Catòlica, com a conseqüència dels debats del Concili Vaticà II, del qual va ser un fidel executor. En la seua condició de cardenal va participar en els conclaves d’agost i octubre de 1978 que elegiren els papes Joan Pau I i Joan Pau II, respectivament.

Protagonista en la Transició democràtica

D’aquesta manera, i enfrontant l’agressiva irritació dels dirigents franquistes, el cardenal Tarancón va representar un important paper conciliador durant els anys finals de la dictadura i el pas de la societat espanyola cap a un sistema democràtic, defenent per una banda la independència de l’Església enfront de l’Estat i al mateix temps la consolidació de la legalitat emanada de la Constitució de 1978.

Especial impacte varen presentar les seues homilies en el moment de la mort del dictador Franco i sobretot en la missa d’acció de gràcies per la proclamació del rei Joan Carles I en l’església madrilenya dels Jerónimos, considerada com un símbol de l’inici de la Transició política, en la qual va ser un destacat protagonista com a hàbil interlocutor entre els nous poders polítics i els estaments eclesiàstics.

Viquipèdia

😉

De l’arxiu Montserrat Riu Mas, tractant el tema de l’Avinguda del Cardenal Tarancón, recomanem la lectura d’aquest article publicat al número 110 de la revista El Babau, del desembre 2018.

• El Babau 110 2018 – Montserrat Riu Mas -Oviedo i bocins d’història del cardenal Tarancon a Solsona i Oviedo (pdf)

La padrineta Roseta Oviedo i bocins d’història del Cardenal Tarancón a Solsona i a Oviedo – El, padrineta Roseta, com estàs? – Oi, bé, gràcies a Déu, mosseta. Ansiosa per saber quin tema tocarem avui. Fins ara no me n’has dit ni una paraula. Manoi! Talment semblava que tinguessis la llengua lligada. – Res d’això, padrineta. No te n’havia dit cap cosa perquè et volia donar una sorpresa. Quedaràs parada en escoltar el començament de l’escrit d’avui. Escolta, escolta: «Oviedo es una ciudad deliciosa, exótica, bella, limpia, agradable, tranquila y peatonalizada. Es como si no perteneciera a este mundo, como si no existiera… Oviedo es como un cuento de hadas.« – Déu del Cel!, que potser parlarem de la capital del Principat d’Astúries, Eva? – Afirmatiu, padrineta. Les paraules que te n’acabo de dir les va pronunciar el director, guionista, escriptor i actor estatunidenc Woody Allen que hi rebé el «Premio Principe de Asturias de las Artes» l’any 2002. I jo, padrineta, gairebé totes me les podria fer meves per descriure la ciutat d’Oviedo tal com la vaig veure i viure quan hi vaig anar. -Ah, filleta, per a una gran part de la gent del bisbat de Solsona Oviedo és una ciutat especial. Es la ciutat que l’any 1964 acollí el nostre estimat bisbe Vicent Enrique i Tarancón. Sí, mosseta, aquell any deixà de ser bisbe de Solsona i fou nomenat arquebisbe d’Oviedo. -Si, tot això ho sé com el parenostre, padrineta. Fins i tot en vaig parlar amb algunes persones d’Oviedo i elles em contaren que el diumenge, dia 10 de maig de 1964, hi fou rebut per milers de persones que sortiren al carrer per expressar la seva benvinguda al nou prelat que durant la seva salutació manifestà que arribava a Oviedo com a arquebisbe i només com a això: «No busquéis en mí un político, ni un economista, ni un sociólogo«. I, tot seguint les directrius del papa Montini -ara Sant Pau VI- portà la renovació del Vaticà Il a l’Església asturiana. Segons em digueren també, padrineta, el nostre bisbe Tarancón, en arribar a Oviedo, jubilà el clàssic i ostentós «Mercedes» de l’arquebisbat per seguir utilitzant el cotxe de petita cilindrada que portava de Solsona i que conduia el seu xofer i cosí Manolo. Així mateix, demanà la construcció d’un petit apartament al Palau Episcopal i en feu la seva llar. Ah!, en marxar d’Oviedo cinc anys després de la seva arribada -any 1969- per haver estat designat «Arzobispo de Toledo y Primado de España», «La Voz de Asturias» publicà: (..) Monseñor Vicente Enrique y Tarancón ha ejercido su ministerio pastoral con verdadera inteligencia, poniendo gran prudencia en las decisiones y, Sobre todo, captando el afecto de sus diocesanos… Nos quedamos en Asturias sin un arzobispo llano y sencillo, que pasó por nuestra sociedad sin meter ruido, pero dejándose sentir profundamente». Pel que fa al present, padrineta, els ovetenses em llegiren dues notes de premsa referides al fet d’haver-li estat atorgat recentment el seu nom a una plaça de Oviedo. La primera nota era del dia 12-10-2017 i, entre altres coses, deia: El cardenal Vicente Enrique y Tarancón (1907 – 1994), gran símbolo de la Iglesia de la Transición, dará nombre a la rotonda de Fozaneldi, en la Ronda Sur de Oviedo. La propuesta fue realizada el pasado mes de julio por el Padre Ángel, en nombre de Mensajeros de la Paz, y tramitada por el alcalde, el socialista Wenceslao López. El edil de Estadística, Cristina Pontón (IU), confirmó ayer la entrada en el callejero local del que fuera Arzobispo de Oviedo entre 1964 y 1969. «Tarancón fue muy querido en la ciudad y conocido por su oposición a la dictadura franquista, lo que le supuso el veto del régimen durante muchos años» (…) El Arzobispado celebró ayer lo que considera un «gran reconocimiento» para «la gran talla personal y eclesial del que fue Arzobispo de Oviedo». Un reconocimiento que hace extensivo «al papel que ha tenido la iglesia en la construcción de la convivencia en el Contexto de la Transición». Por su lado, el Padre Ángel, impulsor de la iniciativa también se felicitó por un nombramiento que, Según dijo , «ilusiona a mucha gente». El sacerdote mierense guarda un «recuerdo precioso» de Tarancón, quien, rememora, «me enseñó que hay que creer en Dios y en los hombres«. A su juicio, y «vista la situación que se vive en España y en Cataluña», el país «necesita mucho a figuras de la talla de Tarancón». Pel que fa a la segona nota de premsa, padrineta, era del dia 11-4-2018 i en transcric els fragments següents, escrits per Juan Carlos Abad: «El alcalde de Oviedo, Wenceslao Lopez, el arzobispo de la diócesis, Jesus Sanz Montes, y el Padre Angel, han participado esta mafiana en el descubrimiento de la placa que otorga el nombre de «Plaza Cardenal Tarancón, a la glorieta de la ronda sur en la intersección con la calle Goya. En un acto cordial y al que también han asistido un centenar de residentes de las residencias que la organización Mensajeros de la Paz tiene en Villaviciosa y Noreña, tanto el alcalde como el padre Ángel, han glosado la figura del cardenal Tarancón como un hombre «irrepetible» y «siempre del lado de los más necesitados». (…) Muerto el dictador, con quien mantuvo serias disputas, -‘Tarancón al paredón’ fue uno de los lemas de la extrema derecha en los 70- asumió la democracia y trató de homologar la Iglesia al estado de derecho y libertades (…) Tarancón fue un defensor de la libertad y justicia social, una figura incomparable y necesaria (…) «. Està molt bé aquest reconeixement, Eva, però cal dir que a Solsona ja li’n van fer un de semblant el mes de maig de 1970. Sí, joveneta, i, com ja deus saber, el Cardenal Tarancón el pogué gaudir personalment pel fet que es trobava a la capital del Solsonès per inaugurar el Col·legi Menor Lacetánia de l’Escola de F.P. El dia 4 de maig de 1970 quedà inaugurada, doncs, l’Avinguda del Cardenal Tarancon que està situada a ponent de la ciutat. – D’acord, padrineta. I, dit això, parlarem de la ciutat d’Oviedo, que n’és molt mereixedora. – Oi està clar que en deu ser, mosseta. Però abans voldria recordar que amb el bisbe Tarancón arribaren a Solsona persones que li farien bona companyia, entre les quals la mare Vicenta Tarancon Fandos, la germana petita Vicenta Enrique Tarancón que, com tantes altres germanes de sacerdots el seguiria al llarg de la seva vida i envellirien junts, el cosí Manolo Tarancón, ja esmentat abans, i el sacerdot tortosí Rafel Escuder Pinyol. La seva mare, però, no el pogué acompanyar a Oviedo perquè morí a Solsona el dia 5 d’octubre de 1954, a l’edat de 76 anys. El seu fèretre fou traslladat a Borriana, ciutat nadiua de la família Enrique Tarancón, i allí rebé cristiana sepultura. – Això ja m’ho vas explicar fa temps, padrineta, i recordo que, en fer-ho, hi afegires: «Al cap de poc -dia 1 de novembre- el bisbe Tarancón complí les noces d’argent sacerdotal i, és clar, tristesa | alegria el degueren acompanyar. Mn. Antoni Palou Pujol (a.c.s.) així ho expressà en el poema «Alegria Mirrada de les Noces Sacerdotals» publicat a la «Hoja Parroquial» del dia 31-10-1954, del qual recordo els versos següents: El vestit nupcial, fulgent de sol, pels àmbits del Bisbat de goig transporta; el llista, però, tènuement de dol la recordança de la mare morta. – Ara que ho dius, sí que em balla pel cap que t’ho vaig explicar. En fi, en aquest cas, m’estimo més haver pecat per excés que per defecte, mosseta. – Entesos, padrineta, Tot seguit sabrem, però, si cal que mengis cues de pansa o no. – Però què dius ara, santa Cristiana! Això no té cap ni peus. Gracies a Déu, tinc una memòria d’elefant, jo. – Prou, sí, però m’has de permetre que, de moment, ho posi en quarantena. A veure, quan abans has esmentat la ciutat de Borriana, he recordat que també m’explicares una anècdota de la consagració del nou bisbe de Solsona –Vicente Enrique Tarancón– que tingué lloc a l’església arxiprestal de San Salvador de Borriana el dia 24-3-1946. La recordes, padrineta Roseta? -Oi, sens dubte que sí, Eva. És la següent: En tan important i joiosa cerimònia l’acompanyaren: la mare (el pare era mort), els germans Vicent i Vicenta -que actuaren de padrins-, bisbes, sacerdots… una munió de persones que l’aplaudiren de valent fins que el bisbe Juan Hervàs -escandalitzat pel que considerà una irreverència- exigí als fidels que guardessin bones maneres al temple. – Bravo, Roseta! Res de menjar cues de pansa, doncs. Veig que la mantens ben fresca, la memoria. – l la hi mantindré tant de temps com pugui, mosseta. Val la pena que m’hi esforci, perquè els ancians som la memòria viva d’altres temps. El passat no mor mai, joveneta. Oi tant que nol Fins i tot els poetes ho diuen. Escolta els segúents versos de l’asturià, periodista i poeta -Graciano Gararencía García-: «No hay otro triunfo verdadero que el del esfuerzo y el del sacrificio. No cambies como la hoja en el viento. Sé siempre tú misma. El pasado nunca muere.» – Molt bé, padrineta. Au, va!, anem-nos-en, ja, a la capital del principat d’Astúries. – Suposo que començarem parlant del Sant Sudari que té l’honor de guardar i custodiar, veritat, mosseta? – No, padrineta. Ara disposem de poc temps per parlar-ne. Si Déu vol, però, un altre dia ho farem tan extensament com calgui. Avui, acabarem l’escrit comentant l’atractiu urbà que Oviedo mica en mica ha anat incrementant seus Carrers amb obres escultòriques. N’hi ha més d’un centenar. Són boniques de debò i la gent les mira, les toca, s’hi fotografia… -Caram! Així ara els carrers d’Oviedo deuen tenir un cert aire de museu obert i interactiu, mosseta. – Just a la fusta, padrineta! Una de les escultures que sol cridar més l’atenció és la coneguda amb el nom de «La Regenta«. És a la plaça d’Alfons II, el Cast (davant de la Catedral), L’escultor nascut a Oviedo «Mauro Àlvarez Fernàndez» l’obrà en bronze l’any 1997 recreant una dama de finals del segle XIX. – Així, mosseta, és ben clar que és un monument dedicat al personatge literari «La Regenta». – Més aviat podríem dir que és un homenatge al personatge i a l’obra de l’escriptor Leopoldo Alas «Clarín» que, com ja saps, entre els anys 1884 i 1885, escrigué «La Regenta». La vaig trobar molt bonica, padrineta, peró també em van agradar d’allò més gairebé totes les altres escultures de bronze que vam anar trobant per carrers i places. M’arribà al cor, però, la del gos «Rufo». Obra de l’escultora Sara Iglesias Poli, és d’un realisme impressionant. Fou realitzada l’any 2015 per iniciativa Popular en homenatge a tots aquells que dediquen els seus esforços a ajudar als animals abandonats. – I no podria ser que aquesta escultura es fes per recordar algun gos de carn i ossos que hagués tingut alguna cosa a veure amb la ciutat d’Oviedo, mosseta? – L’has encertada de ple, padrineta. I va ser en aquesta ciutat on vaig llegir la seva història. Vols que te’n faci un breu resum? – I tant, ja ho crec que sí, mosseta. Doncs, som-hi, padrineta: «Rufo era un cruce de mastín y pastor alemán que vivia en Oviedo entre los años 80 y 90. Formaba parte del paisaje de la ciudad. Vivía en la calle amparado, protegido y alimentado por todos los ovetenses. Era de todos y no era de nadie. Cariño y comida nunca le faltaron. Sabía muy bien como resguardarse del frio en invierno en los portales calientes de la ciudad. En una ocasión, Rufo fue capturado y llevado a la perrera municipal. Fue tál el revuelo y el enfado de los ovetenses por su captura, que incluso se realizó una manifestación por las calles de la ciudad para exigir su puesta en libertad. No había acontecimiento, reunión social, fiesta o ceremonia en la que Rufo no hiciera acto de presencia. En 1988, Mª Pilar Díaz Cañedo plasmó en el papel un cuento que giraba en torno a «Rufo». Años más tarde, Rafael García Sánchez, director del grupo de teatro Talía-Astur y esposo de María Pilar, utilizó ese relato como base para llevar al can Carballón a la gran pantalla bajo el título de «Buscando a Rufo». Cuando se hizo viejito, solicitaron al alcalde de Oviedo, la posibilidad de llevarlo o al albergue donde pasó los últimos años de su vida. Muriendo por un fallo renal el 21 de septiembre de 1997. – Una historieta entranyable, Eva. Quina sort tingué de morir essent tan estimat, el gosset Rufo. Aquest fet m’ha portat a la ment els versos d’un poema anònim intitulat «El meu gos amic fidel». -Que bé, padrineta! Els farem servir com a punt i final de l’escrit d’avui. Tinguis present, però, que un altre dia el continuarem. – No pateixis que no se m’oblidarà, no, Eva. M’abelleix d’allò més saber coses del Sant Sudari guardat a la ciutat d’Oviedo. Bé, mosseta, els versos diuen així: Quan arribi el darrer moment que això també és llei de vida et posaré baix d’un roser potser sota una alzina i quan no ens vegi ningú aniré a fer-te companyia i si se m’espurnen els ulls diré: -«Déu, Déu és per culpa de la ventisca» perquè plorar per un gos, hi ha molta gent que ho critica. Montserrat Riu Mas (tardor 2018)

😉