29/03/2023
#TuNoEtsDeSolsona si no saps on era el parvulari de les Cases Barates
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
Escuela Parvulario del Grupo José Torregasa
Pis número 31 – Planta Baixa – Escala A – Bloc C (mapa)
Des de finals de la dècada de 1960, i fins el mes de juny de 1979, el pis número 31 de les Cases Barates, situat a la planta baixa del Bloc C, es va fer servir de parvulari de “les Nacionals“, la que desprès es va dir Escola Setelsis.
En aquesta escola es recorda que hi van treballar la senyoreta Manola Gaset Mora, la senyoreta Assunción, la que surt a la fotografia més coneguda d’aquesta escola, la senyoreta M. Antònia Viladrich i Mujal, la senyoreta Conxita Montaner i Espar i la senyoreta Mari (Maria Rodríguez Pérez), la darrera en fer-hi classe.
- 1968 – Escola parvulari al Grupo José Torregasa (fotografia)
- NacióSolsona – 17-02-2021 – En memòria de la senyoreta Manola (pdf)
Recull de records del parvulari de les Cases Barates
| Conxita Montaner i Espar Paraules de Solsona (bloc) Va néixer a Solsona l’abril de 1936, abans de començar la guerra. A casa seva tenien llogada la farinera de cal Moles, a Solsona. (…) La Conxita va poder quedar-se a treballar a Solsona i anà al parvulari de les Cases Barates. Hi va estar sola i va ser dur perquè li van tocar trenta nens petits i quasi no tenia ni material. Dels trenta nens que li van tocar, uns vint eren castellans i la resta, catalans. La va sorprendre veure com la majoria dels nens anaven molt nets a escola. Hi havia algun nen que cada dia portava el jersei net perquè la mare li rentava cada vespre, el posava a eixugar a l’estufa i, l’endemà, el tenia a punt perquè el fill pogués anar ben polit a l’escola. A vegades, les crítiques eren injustes perquè el nen que anava més brut a escola era català. Però a tothom li semblava que havia de ser al revés. Al parvulari hi havia nens de tres a cinc anys. Ella feia el que podia, però no el que volia. Es va limitar a intentar treballar els hàbits perquè les circumstàncies no permetien gaires filigranes. Els feia seure bé, donar gràcies i dir si us plau; no barallar-se, no els permetia donar empentes i havien d’aprendre a escoltar. El que ella pretenia, amb tants, era que quan arribessin a primària estiguessin preparats per aprendre. I els nens estaven contents i volien anar a classe. No va tenir mai cap problema amb cap pare. S’hi va estar tres cursos. Després van tancar aquell parvulari perquè el van fer nou a l’edifici de Setelsis, on ella es va traslladar. Va notar molt el canvi. (…) |
- Paraules de Solsona – Conxita Montaner i Espar (bloc)
- Paraules de Solsona – Conxita Montaner i Espar (pdf)
| M. Antònia Viladrich i Mujal Paraules de Solsona (bloc) La M. Antònia va néixer a Solsona, l’agost de 1949, en el si d’una família benestant. (…) Com a conseqüència d’aquests canvis, li van donar una plaça provisional al parvulari de les Cases Barates de Solsona. I va passar de tenir tres nenes, a cinquanta-sis, d’entre quatre i cinc anys. Les condicions eren horribles. La canalleta no tenia pati per poder sortir a jugar. Els bancs per seure eren llargs i estrets. Si una nena d’una punta necessitava anar al lavabo, s’havia d’alçar tota la fila per deixar-la passar. Tot era molt precari i no hi havia ni material. Ella, entristida de veure aquella situació, per Nadal els va fer passar els Reis i va comprar a cada nen una capsa petita de colors Alpino i un quadern de pintar. Els ho va embolicar i hi va posar el nom de cada nen. Hi va posar tota la il·lusió i totes les ganes, però la tristor d’aquell panorama li feia venir terribles mals de panxa i no ho va passar gens bé. Va tenir sort i va sortir el concurs de trasllats. Per demanar una rural, s’havia de signar que, com a mínim, s’hi quedarien durant sis anys. Ho va signar amb moltes ganes perquè preferia una rural a la manca de condicions d’aquell parvulari de Solsona. Li van donar la plaça del pantà de Sant Ponç. I s’hi va quedar encara més: en total, set anys. Llavors ja es va poder comprar el seu Seat 850 per arribar-hi còmodament i per aprofitar per anar recollint la canalla que ho necessitava. (…) |
- Paraules de Solsona – M. Antònia Viladrich i Mujal (bloc)
- Paraules de Solsona – M. Antònia Viladrich i Mujal (pdf)
| Maria Rodríguez i Pérez Paraules de Solsona (bloc) Va néixer a Cabanillas, Navarra, el 1944, en el si d’una família nombrosa: tres filles i dos fills. La família, però, no tenia els recursos econòmics necessaris per pagar estudis a tots. La seva mare, amb una intel·ligència molt pràctica, va ser una figura cabdal per al seu esdevenidor. (…) Quan es va quedar sense feina a les Monges, se’n va anar a parlar amb el Sr. Sangrà per veure si li podia oferir alguna cosa. El Sr. Sangrà li va dir que ja l’estava esperant i li va oferir donar classes al parvulari de les Cases Barates. Ella ho va acceptar, però aquell local tenia unes condicions deplorables. A ella, li molestava molt que, a part de la falta de recursos, els gats del carrer poguessin entrar sense cap dificultat —per un forat que hi havia a la porta de l’entrada— al menjador del pis, que servia d’aula per fer les classes. Durant el dia, ella ja es preocupava que no rondessin per la classe. Però en entrar al matí, si trobava que algun dels gats havia dormit sobre la seva bata o les seves pertinences, li feia molta angúnia. A més dels gats, també hi havia rates perquè a la cuina, on guardaven el serradís de l’estufa, les saques estaven foradades. Hi tenia més de vint nens petits. Feia amb ells tot el que podia, però s’hi sentia una mica sola. Quan hi havia Claustre a Setelsis, per ella era com anar de festa major, perquè hi trobava els seus companys i podia intercanviar opinions i parlar amb ells. S’hi va haver d’estar tres anys. Mentrestant es va preparar les oposicions. Aquell any hi havia quaranta places i es presentaven més de cent mestres. Ella les va aprovar i li van donar plaça. (…) |
- Paraules de Solsona – Maria Rodríguez i Pérez (bloc)
- Paraules de Solsona – Maria Rodríguez i Pérez (pdf)
| Maria Corominas i Balletbó Paraules de Solsona (bloc) La Maria va néixer a Solsona el 4 de juny de 1930 en el si d’una família benestant. El seu pare era el director, a Solsona, de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona, creada el 1926. (…) Durant els anys 1963 i 1964, la Maria es va esforçar moltíssim amb la canalla del parvulari de Solsona. En aquells dos cursos ho va passar tan malament que va perdre deu quilos. Moltes vegades li va venir al cap la idea de tornar a marxar de Solsona. Però pensant en el seu fill, s’anava quedant. Es va donar el cas que uns coneguts seus li van dir que portarien els seus fills a la seva classe; però en veure-la, no van tenir valor per inscriure’ls i li van demanar disculpes. La Maria ho va entendre perfectament i ningú no es va enfadar. Hi tenia més de noranta alumnes! A ella, li semblava un formiguer! A l’edifici dels Escolapis de Solsona, a part de l’escola, també hi havia la Guàrdia Civil i el Jutjat. Els nens, al pati, no hi cabien. A més, els diferents estaments es feien nosa. Un dia, un guàrdia civil volia parlar per telèfon i volia que la canalla callés perquè no sentia res. Era molt difícil fer callar aquella munió de nens…! La feina que la Maria va poder fer en aquella mena d’escola era molt senzilla: evitar que no es fessin mal. Només posava ordre. Hi tenia un nen que tibava una nena per les trenes i l’aixecava de terra. Els primers dies, quan molts nens li ploraven, havia de tancar la porta perquè no se li escapessin. Per al segon curs va dir que només volia cinquanta alumnes i ella mateixa es va fer la matrícula. L’alcalde li prometia que hi aniria un altre mestre però mai no arribava. Una mare li va demanar si podia agafar el seu fill a classe perquè no el podia portar de pagament; ella, que ja havia tancat matrícula, li va suggerir que anés a demanar-ho a l’Ajuntament, però que probablement no li farien cap cas. La mare va tenir constància i, cada mes, es va anar presentant a l’Ajuntament per repetir la seva petició. Finalment, el mes de març, van obrir el parvulari de les Cases Barates. Era el menjador d’una casa particular. I va arribar una mestra de parvulari, una senyora gran que, a més a més, anava coixa. Quan va obrir la porta de classe per deixar sortir els nens al pati, se li van escapar tots cap a casa. Amb només cinquanta alumnes —que seguien sent molts—, la Maria ja va poder començar a ensenyar una mica els números i a sumar. En aquella situació, no tenien ni aigua per al lavabo i havien d’anar a buscar-la a la plaça de Sant Joan. Un dia, mentre va haver d’acompanyar-hi una nena, se li va escapar un nen; li marxava pel Vall Fred cap amunt, cap a la plaça del Camp. Ella va sortir a buscar-lo i darrere d’ella va sortir tota l’altra canalla. La Maria es desesperava, però no defallia. (…) |
- Paraules de Solsona – Maria Corominas i Balletbó (bloc)
- Paraules de Solsona – Maria Corominas i Balletbó (pdf)
😉
El parvulari hi va ser mentre s’estava construint, i ampliant, l’edifici de les Escoles Nacionals, ara l’Escola Setelsis, on s’hi van traslladar quan hi va haver espai per a tots els pàrvuls.
Aquest pis era de l’Ajuntament de Solsona. Quan va tancar l’escola es va fer servir per oferir serveis diversos, com fer les revisions mèdiques per a carnets de conduir o per a permisos d’armes, o d’habitatge per a serveis socials.
Abans de que es fes servir d’escola hi havia viscut la família Ramon Riu i Lola Marbà, coneguda popularment com la Vilassa, perquè era originària de la Cabana del Vilàs, a la Partida de Sant Honorat del Vinyet de Solsona. Aquesta família es recordada pel seu tràgic final que, fins i tot, va sortir a la revista de “El caso” l’any 1969.
😉