#TuNoHasEstatANàpols si no saps què és Napoli sotterranea
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
😉
Napoli sotterranea
Uno stupefacente viaggio nella storia
Napoli sotterranea (el Nàpols subterrani) és una parada obligada per als visitants i ciutadans de Nàpols. Visitar aquest substrat que ha donat suport a la ciutat de Nàpols durant uns 5000 anys significa submergir-se en una experiència única i emocionant.
El terme Napoli sotterranea indica la densa i complexa xarxa de túnels i cavitats, que es troben al subsòl napolità i que formen una autèntica ciutat que reflecteix, de manera invertida, la ciutat a la superfície.
La ciutat subterrània s’estén per sota de tot el centre històric i està lligada a mites i llegendes que encara avui són vives en l’imaginari col·lectiu dels napolitans.
Els túnels sota Nàpols s’han utilitzat, al llarg dels segles, de diverses maneres. Nascuts arran de l’extracció de tuf (un tipus de roca volcànica lleugera de consistència porosa) per a la construcció de la ciutat, després van ser utilitzats com a aqüeducte i com a refugi durant la Segona Guerra Mundial.
| Napoli Sotterranea Storia L’existència de la Nàpols subterrània està lligada a la conformació morfològica i geològica del territori napolità, compost per roca tova (tuf) que té unes característiques molt particulars de lleugeresa, friabilitat i estabilitat. Les primeres transformacions de la morfologia del territori, que es van produir de la mà dels grecs a partir del 470 AC, van iniciar el creixement d’aquell món fascinant que és el Nàpols subterrani. Aquestes transformacions van ser dictades per les necessitats de subministrament d’aigua, que van comportar la creació de cisternes subterrànies destinades a recollir l’aigua de pluja, i per la necessitat de recuperar material de construcció per aixecar els edificis de Neàpolis. Campi Flegrei en els segles següents l’expansió de la ciutat va comportar la construcció d’un autèntic aqüeducte que permetia recollir i distribuir l’aigua potable gràcies a una sèrie de cisternes connectades a una densa xarxa de túnels. Durant la dominació romana es va ampliar i perfeccionar l’aqüeducte existent, però amb l’arribada dels angevins, l’any 1266, la ciutat va experimentar una gran expansió urbanística que òbviament va correspondre a un augment de l’extracció de tuf del subsol per construir noves edificacions, confirmant un peculiaritat de Nàpols: la de generar-se a partir de les seves pròpies entranyes, on els edificis s’eleven immediatament per sobre de la pedrera que proporcionava el material de construcció. Entre 1588 i 1615, uns edictes que prohibeixen la introducció de materials de construcció a la ciutat, per evitar l’expansió incontrolada de Nàpols, van tenir una incidència decisiva en el destí del subsòl napolità. La ciutadania, per evitar sancions i satisfer la necessitat d’ampliació urbanística, va pensar millor extreure la toba sota la ciutat, aprofitant els pous ja existents, ampliant les cisternes destinades a contenir aigua potable i obtenint-ne de noves. Aquest tipus d’extracció, que es feia de dalt a baix, requeria unes tècniques particulars per tal de garantir l’estabilitat del subsol i evitar col·lapses no desitjats. Només l’any 1885, després d’una terrible epidèmia de còlera, es va abandonar l’ús de l’antic sistema de distribució d’aigua per adoptar el nou aqüeducte, encara en funcionament. La darrera intervenció al subsol es remunta a la Segona Guerra Mundial, quan per oferir un refugi segur a la població es va decidir adaptar les estructures de l’antic aqüeducte a les necessitats dels ciutadans. Es van instal·lar 369 refugis rupestres i 247 refugis contra el col·lapse a tot Nàpols. Una llista oficial del Ministeri de l’Interior de l’any 1939 incloïa 616 adreces que conduïen als esmentats 436 refugis, alguns dels quals tenien més d’un accés. La construcció dels refugis va comportar una nova subdivisió de l’antic aqüeducte. Un cop acabada la guerra, per manca de mitjans de transport, quasi tota la runa es va abocar sota terra, com per enterrar amb ella tots els records d’aquella trista època. Fins a finals de la dècada de 1960 no es va parlar més del subsòl, tot i que molts van continuar utilitzant els pous com a abocadors. A partir de l’any 1968, però, es van començar a produir algunes interrupcions fonamentalment a causa del trencament de clavegueres o filtracions del nou aqüeducte: aquests inconvenients, que a totes les ciutats del món es destaquen per la regurgitació de les aigües residuals a la superfície o les inundacions, a Nàpols però, precisament per la presència del vast subsol buit, es descobreixen per grans avencs. Després d’uns 20 anys d’excavacions i recuperacions, i gràcies al compromís i el sacrifici silenciosos dels voluntaris que, després de la feina, van baixar a les entranyes de Nàpols per treure a la llum una troballa històrica de tanta envergadura -un autèntic museu del subsòl- avui és possible descobrir una pàgina inèdita de la història de Nàpols. En les visites guiades subterrànies, passem per sota dels Quartieri Spagnoli, al vico S. Anna di Palazzo 52, on els germans Michele i Salvatore Quaranta, la família Caronte de l’any 2000, van fundar Libera Associazione Escursionisti Sottosuolo que té com a objectiu augmentar el coneixement del ciutat «inferior». Baixant a les cavitats podreu admirar les antigues cisternes de l’aqüeducte de Carmignano i podreu reviure les sensacions dels que s’hi van refugiar durant la guerra. Els grafits a les parets són pàgines d’història, noms i caricatures de personalitats de l’època, vestits de l’època, soldats de diverses nacions, dates, informació sobre els dos submarins italians -el Diaspro i el Topazio– que van operar durant la guerra, i també avions i tancs, així com les declaracions dels qui, obligats a romandre en aquells llocs a causa dels bombardeigs, van voler transmetre les seves consideracions a la posteritat. No vull revelar res més, perquè puguin descobrir directament, els participants en aquestes visites, com és de bonic el que hi ha per sota de Nàpols. |
😉