21/03/2024
#TuNoEtsDeClariana, o sí, i saps on és aquest Oratori de la Mare de Déu del Miracle
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
😉
Oratori de la Mare de Déu del Miracle
Clariana de Cardener (mapa)
Oratori situat a un centenar de metes del Castell de Clariana de Cardener, al costat de l’antic camí que comunicava Cardona amb Solsona, passant per Clariana i Santa Susanna, punt des d’on es podia anar cap al Santuari del Miracle passant per Sant Martí de Riner.
Aquest oratori, en molt mal estat de conservació, era dedicat a la Mare de Déu del Miracle. Durant el segle XVIII se’n van construir varis al costat dels camins que portaven a aquest santuari, de manera que els peregrins que hi anaven poguessin pregar i descansar.
La majoria dels grans Santuaris Marians de Catalunya, que en el passat tingueren molta afluència de romeus i pelegrins, tenien oratoris al costat dels principals camins i dreceres que hi arribaven. Solen estar una distancia propera, en aquest cas a uns deu quarts a peu, amb l’objectiu de poder disposar d’un espai per preparar-se, tant físicament com espiritualment, per la darrera etapa del viatge.
Un oratori és un edifici religiós destinat a la pregària i a la celebració de la missa, que no reuneix els requisits d’una església parroquial. El seu origen es troba en les capelles erigides en les tombes dels màrtirs i en els llocs de culte rural dependents de les primeres seus episcopals. Generalment són de petites dimensions. En català, tot sovint són denominades ermites, encara que tècnicament aquest terme s’hauria de reservar als oratoris servits per ermitans.
😉
Al número 32 de la revista de Riner, Escatxiruta, del mes de novembre del 2023 al febrer del 2024, en Nil Boix i en Francesc Boix publiquen un article dedicat a aquest oratori titulat “Un oratori del Miracle a Clariana“:
| Un oratori del Miracle a Clariana En una pàgina d’un dels llibres de baptismes de la parròquia de Sant Sadurní de Clariana, que es conserva a l’Arxiu Diocesà de Solsona,” es pot llegir una inscripció en què es deixa constància d’un rellevant esdeveniment que havia ocorregut a la mateixa parròquia el dimarts dia 26 de març de 1765: la benedicció i consagració d’un oratori dedicat a “Nostra Senyora del Miragle‘, dins del terme de Clariana. A diferència de la resta d’entrades que hi ha al llibre de baptismes, aquesta inscripció no fou redactada pel rector de Clariana sinó per un tal Fidel Soler, prevere beneficiat de la catedral de Solsona, un detall que ens remet a l’excepcionalitat del fet que s’està registrant. Segons aquest text, la consagració de l’oratori f o u presidida pel reverend Pere Anton Ortiz, cabiscol de la catedral de Solsona i secretari del bisbe de Solsona, l’il·lustríssim fra José de Mezquía. També hi eren presents Mn. Esteve Pujol, rector de Clariana, i l’esmentat Mn. Fidel Soler, que va prendre acta de la cerimònia. L’endemà de la consagració, el rector va inaugurar el culte de l’oratori celebrant-hi una missa “in honorem tanti festi“. Respectea la situació física d’aquest oratori, el document especifica que estava “situat en lo present terme de Clariana en lo camí ral que va de Cardona a Solsona“: De fet, actualment encara es poden observar les restes d’aquest oratori, una estructura de pedra mig ensorrada de planta quadrangular d’uns 4 m., situada al peu del camí que des del cementiri de Clariana puja fins a Santa Susanna, uns metres més a munt del trencant que mena a l’església vella de Sant Sadurní de Clariana. Es tractava d’una construcció a mode de Petita capelleta, amb coberta de doble vessant, una façana sense tancament i una fornícula de pedra amb reixa a la paret del fons, que en el seu moment devia albergar una representació de la Mare de Déu del Miracle en escultura o en rajoles de ceràmica. A la llinda d’aquesta fornícula encara és visible la inscripció d’un any (1743) que interpretem com la data de construcció. Per entendre per què es va construir i consagrar un oratori a Clariana dedicat a la Mare de Déu del Miracle, cal tenir en compte l’espai geogràfic on es va situar i les característiques pròpies d’aquesta tipologia de construccions. Els oratoris sovint s’erigien en forma de petites capelles, monòlits o columnes als llocs de pas, creuaments de camins o accidents geogràfics difícils de transitar per encomanar-se a alguna advocació que protegís els transeünts de les adversitats i els contratemps. La seva construcció solia ser promoguda per institucions religioses, benèfiques o municipalitats, que d’aquesta manera buscaven anunciar als transeünts que estaven a les proximitats d’un establiment o d’un nucli on poder buscar allotjament. Malgrat el simbolisme que tenien aquests oratoris i la rellevància a nivell de senyalització dins d’una xarxa viària local, són pocs els que han arribat intactes fins a l’actualitat o que es puguin documentar degut a la poca solidesa d’aquestes construccions i les successives transformacions del paisatge. La cartografia històrica, però, ens confirma que aquest no era l’únic oratori que hi havia al mateix tram de camí ral. Uns metres més avall, en direcció a la casa Flotats, hi havia un altre oratori dedicat a Sant Miquel. De fet, l’excursionista Cèsar August Torras menciona a la seva guia Comarca del Cardener (1922) que a una distància d’hora i quart de Cardona, al bell mig del Pla de Bergús -al trencant de l’hostal de Fontelles-, hi havia un altre oratori de columna que també estava dedicat al Miracle: “Oratori del Miracle, gros pedró al mig del plà en un enquadrament de camins“. La presència d’aquests elements de culte popular en camins i trencants principalment es devia a la voluntat d’indicar que aquell camí per on es transitava era una via per arribar al santuari del Miracle. Tot i aquest component de senyalització, aquests oratoris també ens parlen dels mecanismes que les institucions religioses feien servir per construir i delimitar un paisatge propi. La construcció i posterior consagració de l’oratori de Clariana coincideix amb un moment de gran dinamisme i creixement del santuari del Miracle que, a través de l’adquisició de patrimoni, va consolidar la seva presència al riu Cardener. Ja feia més d’un segle que el santuari era propietari útil de dos molins de riu (la Rabassa i Canet) així com del mas i heretat Estruc de Clariana. Sabem, a més, que a mitjan segle XVIII el propietari de Cal Cabot de Santa Susanna havia deixat pietosament al santuari unes terres del terme de Clariana, on els administradors hi feren construir un hostal anomenat l’Hostal de la Flaüta. Anys més tard, la família de Cal Cabot va acabar de donar les terres del voltant de l’hostal i un corral al Miracle. Durant anys, l’Hostal de la Flaüta (situat a poc més d’un quilòmetre de l’oratori objecte d’estudi) fou una de les principals posades de la comarca. Cèsar August Torras ens proporciona un clar testimoni de la importància històrica d’aquest indret: “Per sobre del propi hostal hi passava l’antic camí ral de ferradura de Cardona a Solsona per Clariana i Santa Susagna. Quan la carretera no existia aquest hostal era molt concorregut pels traginers, que menaven currues de matxos de bast. L’animació hi era constant y son renom era molt estès per la comarca. Avui s’hi aturen sols de passada alguns del carreters que transiten entre les dues poblacions citades“. La seva situació estratègica (al peu d’un Camí Ral molt transitat que unia Solsona amb Cardona i prop d’un gual del Cardener) feia d’aquest hostal una bona font d’ingressos per al santuari, però a la vegada responia a la voluntat de facilitar l’accés de viatjants i pelegrins a aquest. Des de l’Hostal de la Flaüta partia un dels principals camins històrics que menava al Miracle. Un traçat més dreturer que era pas obligat per tots aquells que des de la riba esquerra del Cardener volguessin arribar al santuari. Cèsar August Torres ens explica que el camí sortia de l’Hostal de la Flaúta i baixava fins al riu Negre per la Solana del Tossal fins a l’alçada del toll de Llanera, creuava el riu per un gual que hi havia a les proximitats de Cal Fuster Cabot. Tot seguit, el recorregut remuntava la costa fins a Casamartina i seguia per la Vall de Riner, creuant diverses vegades la rasa de l’Estany, tot passant per les cases del Bosc del Duc, Planarodona i l’Hostal del Galtanegra (actualment la casa de la Vall), sempre a les envistes de la torre de Riner. Finalment, el camí pujava per la rasa de Vivets i, per salvar el desnivell, arribava al Miracle passant per la creu de Vilaseca. De fet, sabem que a final del segle XIX aquest camí seguia sent força concorregut i era una de les principals vies d’accés a l’indret. Arran de l’establiment de la comunitat benedictina al Miracle, el culte al santuari va experimentar una forta revitalització que atreia fidels, pelegrins i els primers estiuejants vinguts d’arreu. En aquests anys, es va crear un servei de tartana que anava a buscar els visitants a l’Hostal de la Flaüta per portar-los amb més comoditat fins al Miracle. Precisament, en la ja citada guia de Cèsar August Torras (1922), un dels itineraris que s’inclouen és precisament el “Del hostal de la Flaüta (carretera de Cardona a Solsona) al Santuari del Miracle“. Tot i això, en aquells anys la configuració de l’estructura viària va començar a canviar molt de pressa, i amb ella les formes de desplacar-se. A la dècada de 1850 ja s’havia construït una primera Carretera entre Cardona i Solsona (precedent directe de l’actual C-55) que es desviava lleugerament del camí ral. Progressivament, es van començar a abandonar les velles carreres i els camins de ferradura, que van anar perdent uniformitat i qualitat del ferm fins a dificultar el seu trànsit regular. Una prova d’això, la trobem el dia 6 de desembre de 1926, pocs anys després que C.A. Torras passés per aquest camí, quan es va produir un accident en què es va veure implicat un personatge de certa rellevància desplaçat al Miracle per celebrar el jubileu de l’Any Sant de 1925, i que va quedar recollit a la premsa del moment: “El día 6 del actual ocurrió un grave accidente que pudo costar la vida a don Juan Serra Cirera, una de las personalidades de más relieve de Badalona. Para regresar a esa, dirigíase a la «Flauta» en tartana para allí poder combinar con el auto de Solsona a Manresa, acompañado de su hijo Francisco […] En el sitio denominado «Cabañas de Salvajes» frente a Riner, sedesbocó el caballo pero siguiendo por el mismo camino y fué una vez dominada la caballería que el conductor y Francisco se apercibieron que el padre de éste había desaparecido, siendo encontrado a 200 metros tendido en el suelo y sin sentido, causando admiración el suceso por cuanto el vehículo ni chocó ni volcó. Vuelto ya en sí, pudo comprobarse que no tenía la pierna rota, como él mismo decía“. A poca poc, els avenços de la societat industrialitzada arribaven a la nostra contrada. A tall d’exemple, aquell mateix any 1926, l’hostaler del Miracle havia fet instal·lar un equip de ràdio estranger d’alta potència valorat en 8.000 pessetes. Paral·lelament, els vehicles motoritzats s’atrevien a circular per les malmeses carreteres de la Comarca, i des de 1919 ja hi havia una línia regular de transport de persones i mercaderies, “el Galtanegra”, que periòdicament feia parada al Miracle. Això va propiciar que en aquest període s’haguessin d’adaptar moltes infraestructures viàries a les necessitats dels nous mitjans de circulació. L’any 1928 es van iniciar les obres per fer la Carretera de Cardona a l’Hostal Nou (actual LV-3002) passant pel Miracle. Tal com es destacava a la premsa del moment, aquesta via va treure de l’aïllament una extensa part de la comarcal va facilitar l’arribada de forasters al Miracle tant des de l’eix del Cardener com del Llobregós. Unes millores que en pocs anys van relegar el camí de l’Hostal de la Flaüta i els antics camins rals a un segon terme. Progressivament, els vells recorreguts es van anar desdibuixant fins a la seva parcial mutilació i posterior oblit. Tanmateix, alguns elements que es resisteixen a desaparèixer, com els topònims, els records dels veïns o els vestigis materials (com ara l’oratori del Miracle de Clariana), continuen sent testimonis vius que ens permeten reconstruir un paisatge històric i ens deixen entreveure un passat, no tan llunyà, on tothom viatjava a peu o amb la companyia d’un animal. |
😉