12/06/2024
#TuNoEtsDeSolsona si no saps on és la plaça amb empedrat sisavat
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
Lloses de sis cares
Plaça de Palau Episcopal (mapa)
De les lloses de sis cares se’n parla en el llibre “Solsonins que en arbitrari passeig per la ciutat de Solsona…” de Narcís Clotet, Quicu Riu i Pere Riu (Edicions Grata; Data publicació: 01-11-1994).
Un jove paleta de vint anys, en Liceri Clotet, va posar amb molta traça aquestes lloses de sis cares.
| Lloses de sis cares Les rajoles de sis cares amenitzen l’italià regust de la plaça de Palau Surto de la barberia i ara sí que em deixo caure sobre les lloses més curioses de Solsona, que són les lloses de sis cares que descansen a la plaça de Palau. Com que soc de família de constructors, sé el nom del paleta i l’edat en què les va posar. Sé, fins i tot, el nombre de rajoles que en un dia arribava a col·locar. I ho sé, també, perquè un pinxo xofer del bisbe Tarancón s’hi estava «anys ha» a comptar i a controlar aquell jove paleta. I ja se sap que la informació de palau brilla en els annals. Ja se sap, també, que el bisbe Tarancón era un bisbe molt poderós, tan geniüt com ben informat. I molt sever. I a pesar de tot això era valencià, i algun nebot (o cosí, què sé jo ) havia de tenir que es digués Manolo i que fes anar de bòlit les beates i que fumés sense parar i que tingués temps d’estar-se a comptar les rajoles que el paleta Liceri, de vint anys, posava amb una traça difícil de superar. No sé per què ara se m’acut que el sereno Felip (pare del Valentí Pujals) devia trepitjar també aquesta plaga per cantar les hores («las doce han dado. Nublado a plapos…»)… Potser perquè amb la figura d’un noctàmbul sereno aquesta placeta guanyava alguna engruna d’aquell encant de Renaixement italià que Josep Pla va concedir a aquesta plaça d’edificis finament conjuminats, de galants rajoles hexagonals i de rodona font precisa i mesurada. Amb els anells a la mà, Tarancón va deixar el bisbat de Solsona per anar a ser, anys més tard, un heroi de la transició democràtica espanyola. I després d’ell van venir d’altres bisbes, i ara tenim Antoni Deig, que és fill de Navàs, i és bisbe (ell m’ho permetrà) casolà. I social: bisbe amb la gent. Bisbe que, finalment, fa sortir Solsona a la premsa. No perquè sigui poeta, sinó perquè vol país més lliure i, amb el país, Conferència Episcopal Catalana. |
😉
😉
La plaça del Palau Episcopal de Solsona té un empedrat sisavat, que vol dir que està enllosat amb pedres de sis costats, de forma hexagonal, com si fos un rusc d’abelles.
Formes hexagonals en la natura i l’arquitectura
| Què fa que els hexàgons estiguin tan presents a la natura i a la nostra història? Desgranem una mica la versatilitat d’aquesta forma tan present en la natura i el seu ús en el món de l’arquitectura. L’hexàgon és present en molts elements que ens envolten, aquelles visibles com les no tan evidents, i és la forma triada per la natura. Aquesta forma geomètrica elegant i atractiva estèticament és més recurrent del que pensem, des dels flocs de neu fins a les columnes de basalt, passant pels ruscs d’abelles i fins i tot en les formacions al pol nord de Saturn. Des d’una perspectiva estrictament funcional, l’hexàgon és una geometria eficient i resistent. Un dels exemples més famosos d’hexàgons a la natura es troba dins del rusc, on les abelles construeixen les seves intricades bresques del rusc. Per què les abelles han “triat” la forma hexagonal? Els hexàgons permeten un ús eficient de l’espai, maximitzant l’emmagatzematge i minimitzant el malbaratament de materials. A més, aquesta forma de sis costats proporciona estabilitat, distribuint uniformement el pes i suportant la pressió del pes de la mel. La uniformitat dels hexàgons també facilita una connexió perfecta entre les cel·les adjacents, formant una estructura forta que resisteix la distorsió. Per raons similars, els hexàgons es troben també a les columnes de basalt que es formen a diversos indrets de tot el món, com a la Calçada del Gegant a Irlanda del Nord. Les columnes hexagonals de basalt emergeixen quan la lava es refreda i contreu, creant fractures que segueixen el camí de menor resistència, sovint resultant en marors de sis costats. Aquests dos són només alguns dels més comuns exemples d’hexàgons a la natura, juntament amb els flocs de neu. Però pocs saben que aquesta geometria és la protagonista absoluta del regne vegetal i animal, manifestant-se en grans de pol·len i fins i tot en la disposició de les cèl·lules en els teixits vegetals, en els ulls de certs insectes i les escames dels rèptils. Amb totes aquestes qualitats, tant estètiques com funcionals i estructurals, és normal que s’hagi convertit ràpidament en un element recurrent també en l’ arquitectura. Des del Crystal Palace dissenyat per Joseph Paxton per a la Gran Exposició Mundial del 1851 a Londres, fins als més recents projectes del Museu Soumaya de Ciutat de Mèxic inaugurat el 1994 i els habitatges socials Izola dels OFIS Architects construïts a Eslovènia el 2006, l’hexàgon ha demostrat la seva versatilitat a l’hora d’utilitzar-se tant en projectes públics que privats. Finalment, no ens oblidem que l’hexàgon és el protagonista dels carrers de la ciutat de Barcelona. Alguns dels llocs més icònics de la ciutat estan caracteritzats per un element comú: el Panot Gaudí. La llosa dissenyada per Antoni Gaudí i utilitzada per pavimentar el Passeig de Gràcia i altres espais emblemàtics. SAS – Formes hexagonals en la natura i l’ arquitectura |
😉
Plaça del Palau Episcopal
Abans hi havia el carrer de la Pilota (mapa)
Antoni Llorens i Solé, en el seu llibre Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya, explica que on actualment hi ha la plaça del Palau Episcopal abans hi havia un carrer anomenat «de la Pilota» i un carreró sense nom que l’identifiqui que anava al monestir.
| La Plaça del Palau Episcopal Resulta molt difícil, per no dir impossible, formar-nos una idea exacta de l’estructura urbana de la zona ocupada avui pel palau episcopal i la seva plaça. La documentació hi registra horts, corrals, cases i dos carrers: un anomenat «de la pilota», que anava des de la Font de l’Església, tot seguint el carreró d’entre la catedral i les cases del carrer de Sant Miquel, fins a la plaça Major; i un altre, de difícil situació, pel que s’anava al monestir. El cert és que no fou difícil, en l’ambient d’entusiasme popular que va provocar la construcció del palau, obra del gran bisbe Rafael Lasala, enderrocar tot el que impedia la visió de la imponent i artística façana que mira a la ciutat, i així quedà la plaça en el estat que té avui. És un exponent d’aquest entusiasme el fet de voler treballar tothom en l’excavació del conducte que havia de portar al dipòsit del palau, des del que s’havia de construir en un indret de la plaça Major, l’aigua que l’Ajuntament acabava de portar de Lladurs. Hi treballaren cent cinquanta homes gratuïtament i en un gest espontani i entusiasta. Més encara haurien estat, diuen els regidors, d’haver tingut un lloc on s’hi haguessin pogut moure amb el pic i la pala. Durant la darrera guerra civil s’obrí el pas que comunica aquesta plaça amb el Vall, enderrocant la muralla i la galeria que el bisbe, Dr. Benlloch, havia construït damunt seu, adossada en el seu extrem oriental al dipòsit d’aigua del qual acabem de parlar. Les façanes del Palau i de la Catedral, l’enllosat amb pedres cincavades i el parterre de gespa al seu mig, voltant la bella font de pedra que fou concebuda com un pedestal del canelobre de ferro forjat amb cinc fanals, obra realitzada pels ajuntaments de la postguerra, confereixen a aquesta plaça una noblesa, dignitat i bellesa que honoren la ciutat. |
😉