22/06/2024
#TuNoEtsDeSolsona si no saps qui són “ELS DOS CLOQUERS” del Ramon Valls
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
Campanar d’Isanta, o Torre de les Hores, engalanat per Sant Joan.
😉
Al número 1 de la publicació “Solsona” del 14 d’abril de 1951, a la pàgina 3, s’hi pot llegir el següent comentari sobre els dos campanars de la ciutat:
| HORA EXACTA “¿Saps quina hora és? ¿De dalt o de baix?” Esta pregunta se hace en nuestra ciudad un sin fin de veces cada día. Nosotros creemos, desde luego, que sería una gran suerte el lograr que nuestros relojes se pusieran de acuerdo. |
😉
ELS DOS CLOQUERS
Ramon Valls i Pujol, “A la llum del roseret”, Solsona 1958
| ELS DOS CLOQUERS Dos grans cloquers s’aixequen amb fatxenda, fent ressonar llur crit: són dos gegants. En comparança amb els de la llegenda, que ho són, ells, de decrèpits i arrogants! Herois de les centúries; sempre en guerra triomfen contra els llamps i els vendavals. Enlaire, com si l’ànim de la terra per conquerir el cel els fes tan alts. Són dos valents gegants: el de l’Isanta i el de la Catedral. Si crida l’un, bo i escarnint-lo l’altre crida i canta; ells a tothora estan en contrapunt. Veus ací que una nit, quan tot dormia, es féu dins el silenci llur ressò i amb una misteriosa lletania, armaren una lluita de debò. “Què hi feu -cridava el jove sens respecte-, que hi féu vós aquí baix arreconat? Guaiteu-me a mi: d’antena tinc aspecte al mig del gran vaixell de la Ciutat. Jo sóc el seu guiatge. Fort i lliure domino damunt d’ella el seu cel blau, mentre la nimfa es mou graciosa a viure, dansant al ritme del meu cant suau. Jo, com gran batlle, des del consistori, imposo un ordre, i si mai a gratcient, ressono en cas d’incendi o de desori, no és més que per alçar el somatén. En canvi, vós, que ho sou de rondinaire! sembleu un borinot; no calleu mai. Cap brot de ruda ha empudegat tant l’aire com vós de queixes i raons l’espai. Ca; vós, per ésser cap galant figura, teniu massa arrugada ja la pell. Que no ho veieu que us falta dentadura i us ronca i tot la veu? Que ho sou de vell!” Tan prompte que a rebot de la metralla, el de la Catedral parlava així: “Calla, càustica criatura, calla. No et cal pas tant orgull pel que ets mesquí. Si tu, aquí dalt, d’antena tens alçada, jo, sóc arreconat en eix cairell, el capità que amb una sola ullada domina des de proa el gran vaixell. Per ordenar el viure al crit de l’hora, així mateix com tu l’ordeno jo, ensems que crido encara vida enfora. Ah, però, aquí, no hi pot el teu ressò! Ni hi podrà mai. No, jamai l a misèria del teu orgull animarà cap crit. Tenint per tot comès temps i matèria, com vols l’etern ressò de l’esperit? No veus que d’hora en quart sols dius mentides. I quan has de prestar algun servei -oh vil covard!-, llavors, tu, només crides perquè els veïns t’hi posin el remei. Jo, en canvi, sóc franc. Crido i faig batalla, així que quan algú sospira a mort, jo, l’acompanyo fins a la mortalla amb pietoses frases de conhort. Mentre tu, consternat per la desgràcia, calles. Ah, i tu ets aquest valent destoig que, ara, repica, amb tanta contumàcia? Menteixes. Sí. Menteixes com un boig!” De sobte, un greu ressò que al lluny s’oïa, féu en silenci els nostres dos cloquers. Mal llamp! Com un exèrcit no vindria amb tant retrò i tant núvol de guerrers? Ràpidament, i en cas de fer presència aquell ferotge aletejar de drac, el vell gegant, hom que era d’experiència, es preparava a qualsevol atac. Deixà la lluna de parar l’orella, per qui l’acció, abans dita, es féu a llum. Al cel, ja no hi havia ni una estrella, semblava ennegrir-se tot de fum. I, al punt -horror!-, sonà com una injúria, un tro que omplia de furor l’espai. Fou ja el combat i, en mig d’aquella fúria, les canonades, feien un esglai! Llances de foc dels núvols en batalla, petant amb les d’acer dels dos herois. A mils queien els llamps i la metralla que ni que l’aboquessin a bocois! Llavors, ai, de l’Isanta! A llampegades, se’l veia defensant-se esgrogueït, mentre que enfront de tantes nuvolades, l’heroi de baix ben sol alçava el crit. Horror! Horror, ell responia, encara! Fins que aquells monstres combatuts tan fort pel vell gegant que, així, els plantava cara, van dispersar-se al lluny, vençuts a mort. Ja el món en calma, els dos cloquer tocaren dos o tres quarts d’una hora matinal i, acte seguit, llurs cants continuaren, tranquils, com un oblit del temporal. Ramon Valls i Pujol, “A la llum del roseret”, Solsona 1958 |
😉