05/09/2024
#TuNoEtsDeManresa, o sí, i saps des de quan la Seu de Manresa es coneix amb aquest nom
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
La Seu de Manresa
Col·legiata Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa (mapa)
La Seu de Manresa, oficialment Col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu i també parròquia del mateix nom, exemplar rellevant de l’arquitectura gòtica catalana, és el temple principal i el monument cabdal i més representatiu de la capital del Bages. Situada a l’extrem meridional de l’ampli territori urbà, senyoreja el Puigcardener, un espadat turó de 40 m d’alçada a la riba esquerra del riu homònim.
| La denominació de l’església Els manresans, amb total unanimitat i, almenys, des del segle XIV, anomenen llur temple principal la Seu. I amb aquest nom és conegut arreu. Qualsevol altra denominació –Santa Maria de l’Aurora, per exemple, o simplement Santa Maria– és postissa, pretesament erudita, en tot cas obsoleta i desconeguda pel comú de la gent. Tampoc, en el llenguatge corrent, a Manresa ningú no en diu “la catedral”; si algú l’anomena així, deu ser un foraster. És freqüent de dir que el nom de Seu que hom dona a aquesta església manresana, encara que antic i popular, és, més que oficiós, totalment impropi. Motivat, s’explica, per la gran categoria arquitectònica del temple –de dimensions certament “catedralícies”–, per la presència multisecular d’un capítol de canonges al seu servei, i per l’abundor d’obres d’art que conté i l’esplendor del culte que tradicionalment s’hi ha celebrat. Cal remarcar que de les nombroses canòniques augustinianes i col·legiates seculars que existiren a Catalunya, només la de Manresa disposà d’una basílica tan monumental. D’altres, no pas precisament manresans, hi han volgut veure unes aspiracions o reivindicacions de seu episcopal, manifestades de tant en tant des de segles antics fins a èpoques més recents. L’historiador Jaume Villanueva ho tenia més clar: en la dotació de la seu de Vic l’any 889 s’evidenciava, segons ell, l’existència de dos temples catedralicis d’una mateixa i única diòcesi: Sant Pere de Vic i Santa Maria de Manresa. El savi Jaume Caresmar opinava igualment en afirmar que les esglésies de Vic i Manresa han d’ésser considerades cocatedrals; com ho són per exemple, escrivia, les de Sant Joan del Laterà i Sant Pere del Vaticà o les del Salvador i el Pilar de Saragossa. I diguem de passada que, en temps del bisbe Francesc Robuster (1598-1607), absent de Vic i barallat amb els seus canonges, la Seu de Manresa exercí funcions de catedral diocesana. En època més recent i en circumstàncies tanmateix diferents, el venerable bisbe de Vic Josep Torras i Bages proclamava en una carta al·locució del 1915, amb èmfasi pontifical: “La Seu de Santa Maria, mare espiritual de Manresa, la considerem també catedral nostra.” |
La Col·legiata Basílica de Santa Maria, coneguda també per Santa Maria de l’Alba i popularment com La Seu, és el monument més representatiu de la ciutat de Manresa, i un dels edificis cabdals de l’art gòtic català.
El nom de Col·legiata fa referència al capítol de canonges que acull, mentre que de la denominació de basílica correspon al títol atorgat l’any 1886 pel papa Lleó XIII. L’any 1931 fou declarada monument historicoartístic de caràcter nacional.
La construcció de l’església actual fou acordada el 1301 pel consell municipal, però no començà fins al 1322 amb la contractació del mestre d’obres Berenguer de Montagut (a qui s’encomanà simultàniament l’edificació de l’església del Carme de Manresa). Montagut seria poc després (1329) l’arquitecte de Santa Maria del Mar (Barcelona) juntament amb Ramon Despuig.
Les obres de Santa Maria de l’Alba, en les quals intervingueren altres mestres d’obres com Arnau de Velleres o Martí Ibar, començaren el 1328 i s’allargaren fins a finals del segle XV. El 1371 fou consagrat l’altar major, i les obres reberen un nou impuls al tombant del segle XV. Però fins al 1486-88 no es tancà el mur de ponent, amb la gran rosassa.
Amb tot, la façana no es completà fins als anys 1915-34 amb l’obra del baptisteri i el pòrtic neogòtics, projectats per Alexandre Soler i March. L’església patí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714) i fou malmesa el 1936.
😉