La foto del Pep

#TuNoEtsDePinós, o sí, i saps quin castell hi havia on hi ha la Creu dels Emboscats

Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.

😉

😉

Creu dels Emboscats de Matamargó
Poble de Matamargó, al municipi de Pinós (mapa)

Creu dedicada als Emboscats de l’any 1941 en la que s’hi pot llegir aquesta inscripció:

EN ACCION DE GRACIAS Y GRATITUD A DIOS Y MATAMARGO 7 SEPTIEMBRE 1941

Està situada dalt del turó on hi ha les restes de l’antic Castell de Matamargó, a uns quaranta metres de Sant Pere de Matamargó, La Catedral dels Pagesos.

• Turisme Solsonès – Rutes per Pinós (pdf)

Els emboscats de la guerra civil

Els emboscats de la guerra civil Qui eren? La majoria de joves del Solsonès en edat de files no van anar a cap front. Es van amagar en el bosc o en masies aïllades on van romandre durant tot el temps que va durar la guerra. La boscúria espessa de la comarca i el seu relleu muntanyós ple de balmes, coves i avencs va facilitar que moltes persones s’embosquessin i, amb l’ajut indispensable de la gent gran, les dones i fins i tot els nens de les masies veïnes, sobrevisquessin els quasi tres anys de guerra. Al començament de la guerra molts homes s’allisten voluntaris en les milícies antifeixistes per anar a combatre al front, sobretot de les àrees urbanes i industrials. Tanmateix aquesta crida té una repercussió molt inferior en les àrees rurals del país, tradicionalment conservadores i molt influenciades per l’església. Així mateix l’onada de violència revolucionària desfermada al començament de la guerra fa que capellans, monges, terratinents i gent de dretes busquin refugi en masies aïllades. Amb el pas del temps, conforme la mobilització es torna obligatòria, els joves cridats a files que desobeeixen l’ordre de presentar-se als centres de reclutament es converteixen en desertors i s’amaguen en llocs segurs per deixar passar el temps, deixar passar la guerra. Perquè es van emboscar? Els emboscats van preferir amagar-se i exposar-se a la persecució a la rereguarda a complir amb els seus deures militars i anar al front quan van ser cridats a files. Les seves raons eren diverses i cada cas tenia les seves circumstàncies concretes, però en general estaven motivats per: – La por d’anar a combatre, la por de morir o resultar ferit. – L’arrelament a la terra. En el cas de les cases de pagès, on tots els braços eren necessaris, marxar lluny de casa era l’opció menys atractiva i fins i tot menys assenyada. – La indiferència política, que els feia preferir quedar-se a prop de casa abans que anar a lluitar per unes idees que no compartien. – L’animadversió política; negar-se a anar a defensar un govern i una política contrària a la que ells volien.

• SOLSONÈS MEMÒRIA > INVESTIGACIÓ > Els emboscats de la guerra civil

😉

Castell de Matamargó
Poble de Matamargó, al municipi de Pinós (mapa)

Aquest castell és documentat l’any 1086 —segurament ja existia abans— en el llegat que féu Ramon Folc, vescomte de Cardona, a favor de la seva muller Ermessenda i del seu germà Folc.

L’any 1090, Sança féu donació a Santa Maria de Solsona d’unes vinyes que es trobaven “infra terminos castri Matamargoni in locum qui vocant Teravelles”.

Una altra donació, documentada, parla d’aquest castell l’any 1137. Anys després, el 1173, Bernat de Rocafort donà unes vinyes al terme “castri de Matamargo”.

Els drets jurídics sobre aquest castell i terme pertanyien al vescomte de Cardona. Així l’any 1314 Matamargó és esmentat entre els castells i feus que formaven el vescomtat de Cardona.

Del castell de Matamargó resta ben poca cosa. Al cim d’un petit turó situat al costat de l’indret on hi ha bastida l’església de Sant Pere, hom pot veure amb dificultat alguna paret. A la part del pujol, on actualment hi ha una creu de pedra, potser hi havia hagut una torre de planta si fa o no fa quadrada. De fet, però, allò que potser veiem més bé són les restes d’una sala situada a ponent de la creu; aquest àmbit té una longitud d’uns 10 m i una amplada d’uns 3 m. Les seves parets tenen uns 70 cm i són formades amb carreus allargats (15 × 25 cm, 10 X 25 cm, etc.). Al cantó de migjorn de la creu de pedra sembla que hom també hi pot endevinar un àmbit quadrat que fa uns 4 m de costat. I, encara més a ponent, hi ha algunes altres restes de murs.

• Enciclopèdia.cat – Castell de Matamargó

😉

Sant Pere de Matamargó
Poble de Matamargó, al municipi de Pinós (mapa)

Coneguda com La Catedral dels Pagesos, aquesta església situada en un extrem del municipi de Pinós, conserva un dels secrets més esplèndids del Solsonès.

Al seu interior (monumental si tenim en compte la població disseminada de les cases que té en uns quants quilòmetres a la rodona) s’hi preserven cinc retaules barrocs, quatre dels qual de la nissaga dels Pujol.

És per això que hi ha qui l’ha batejada també com “la catedral dels Pujol”.

L’únic retaule no atribuïble a la nissaga de Gurb és el del Sant Crist (c. 1682), situat a la primera capella del lateral dret.

Enfront s’hi situa el de Roser (1730), obra de Segimon Pujol, daurat quasi noranta anys més tard. Les altres dues capelles laterals tenen, davant per davant, els retaules de Sant Miquel Arcàngel i de Sant Isidre, datats tots dos de 1789.

Si el retaule del Roser era d’estil narratiu i s’ha preservat sense pèrdues, aquests dos són de factura neoclàssica amb trets abarrocats, i les escultures que emmarcaven van ser cremades durat la Guerra Civil.

Però el retaule veritablement impressionant del temple és el de l’altar major, obra de Josep Pujol i Juhí, datada el 1794. Presidit per la figura de Sant Pere, patró de la parròquia, la seva figura apareix envoltada dels quatre evangelistes, dels apòstols i de Sant Pau, en una disposició piramidal plena de dinamisme.

• Espurnes barroques – Sant Pere de Matamargó
• Viquipèdia – Sant Pere de Matamargó
• Joan Vilamala i Terricabres – Sant Pere de Matamargó de Pinós, “la catedral” dels escultors Pujol – Dovella 2013 (pdf)

😉