La foto del Pep

#TuNoEtsDeSolsona si no saps on són aquestes escales amb rampes accessibles

Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.

😉

L’avinguda del Cardenal Tarancón, sortint de Solsona, fa pujada. Comença suau però davant de l’escola Setelsis ja té una pendent considerable. És per aquest motiu que a la vorera de les cases que van des del número 21 fins al 39 es van fer replans per les botigues i per les entrades a les cases connectats amb escales. Gràcies a l’amplada de la vorera, anys més tard, es van fer rampes accessibles perquè tothom hi pugui passar.

😉

Avinguda del Cardenal Tarancón
Vicent Enrique i Tarancón (Borriana, 1907 – València 1994)
Bisbe de Solsona del 1945 al 1964 (Mapa)

Vicent Enrique i Tarancón (Borriana, Plana Baixa, 14 de maig de 1907 – València, 28 de novembre de 1994), fou un cardenal valencià reconegut pel seu rellevant paper conciliador durant la transició espanyola al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola. També va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

Vicent Enrique i Tarancón fill de Manuel Enrique Urios i Vicenta Tarancón Fandos va nàixer a Borriana el dia 14 de maig de 1907, al si d’una família de tradició llauradora.

Després de seguir estudis eclesiàstics al Seminari de Tortosa es va doctorar en Teologia i va ser ordenat sacerdot el 1929. Dos anys més tard es va traslladar a Madrid on es va integrar als equips propagandístics que durant la Segona República recorrien Espanya fent promoció d’Acción Católica.

Acabada la guerra civil, després d’haver ocupat els càrrecs d’arxiprest a Vinaròs i Vila-real, amb 38 anys va ser promogut bisbe de Solsona. En aquesta diòcesi romandria fins al 1964, quasi dues dècades, potser perquè algunes de les seues pastorals varen presentar un lleu caire social que no varen agradar al règim de la dictadura franquista.

Després d’exercir com a bisbe d’Oviedo durant cinc anys, el 1969 va ser nomenat arquebisbe de la Seu Primada de Toledo, i rebé els honors cardenalicis de mans del papa Pau VI (cardenal del títol de S. Giovanni Crisostomo a Montesacro Alto), i el 1971 va passar al davant de l’arxidiòcesi de Madrid-Alcalá, alhora que era elegit President de la Conferència Episcopal Espanyola.

En aquest càrrec, que va ocupar fins al 1981, el cardenal Enrique i Tarancón va esdevenir una peça clau del canvi de rumb en un cert sentit modernitzador que durant algun temps va adoptar l’Església Catòlica, com a conseqüència dels debats del Concili Vaticà II, del qual va ser un fidel executor. En la seua condició de cardenal va participar en els conclaves d’agost i octubre de 1978 que elegiren els papes Joan Pau I i Joan Pau II, respectivament.

Protagonista en la Transició democràtica

D’aquesta manera, i enfrontant l’agressiva irritació dels dirigents franquistes, el cardenal Tarancón va representar un important paper conciliador durant els anys finals de la dictadura i el pas de la societat espanyola cap a un sistema democràtic, defenent per una banda la independència de l’Església enfront de l’Estat i al mateix temps la consolidació de la legalitat emanada de la Constitució de 1978.

Especial impacte varen presentar les seues homilies en el moment de la mort del dictador Franco i sobretot en la missa d’acció de gràcies per la proclamació del rei Joan Carles I en l’església madrilenya dels Jerónimos, considerada com un símbol de l’inici de la Transició política, en la qual va ser un destacat protagonista com a hàbil interlocutor entre els nous poders polítics i els estaments eclesiàstics.

Viquipèdia

😉