11/01/2025
#TuNoEtsDeSolsona si no saps on és la Barraca del Peret
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
😉
Barraca del Peret
Partida de Sant Bernat (mapa)
Entre el barranc de Ribalta i el torrent de cal Sastre, a uns dos-cents cinquanta metres del pont de la Canal, al costat el camí que va fins a cal Saltre i cal Sensades, justament sobre la línia de terme que separa Solsona i Olius hi ha la Barraca del Peret. La casa pertany a Solsona perquè la porta, el camp del davant i el pou que li dona aigua estan dins del terme de Solsona. Sobre la porta hi ha una placa de pedra on hi diu:
| ANY 1942 BARRACA DEL PERET |
A la dècada dels vuitanta del segle passat, gairebé cada dia, es podia veure el Peret, el Pere Espinal i Vila (Solsona 1918 – 2010), caminant per la carretera de Torà per anar, o venir, de Solsona a la barraca on hi tenia el seu hort i on hi passava moltes hores. Moltes vegades anava acompanyat de la seva dona, la Lourdes, i sempre del seu gosset, un gosset que es deia Gigi, un gosset enterrat a prop de la barraca, on hi va posar una rajola amb la següent inscripció:
| GIGI MOLT ESTIMAT, JA ENS VAS DEIXAR I ERA TAN GRAN EL TEU AMOR, QUE AQUÍ T’HEM DEIXAT PERQUÈ PERDURI EL RECORD. ENS FEIES TANTA COMPANYIA QUE AMB TU ENLLAÇAREM ELS CORS I AQUÍ, PER VIDA NOSTRA HI TINDRÀS UN JARDINET DE FLORS. 12 – Octubre – 1988 Els teus amos PERE i LOURDES |
😉
Pere Espinal i Vila
Solsona 1918 – 2010
El Pere Espinal i Vila era molt conegut a Solsona, era el net el Pere Nas Ratat, i amb la seva memòria explicava molt bé i amb tot detall la seva història, cantant la cançó del porró que el seu avi traginer li va ensenyar.
Hi ha qui el recorda com a campaner (va rebre el Premi Signum com a campaner l’any 2005), fent el pregó de difunts pels carrers de Solsona o pels escrits que publicava al setmanari Celsona. Però tenim la gran sort que quan va complir els 90 anys, va publicar al Celsona número 586, del 19-9-2008, un article on explica la seva vida, hi ho fa d’aquesta manera:
| Ara us explicaré una mica d’història de la meva vida 1918 a 2008 Pere Espinal Nasqué el dia 21 de setembre a l’antiga casa Pairal de cal Muixí a la Placeta de Sant Salvador, quan aquell temps hi habitaven gent de gran noblesa. En tingueren gran sentiment en veure que de malaltia havia de morir. El dia 22 a l’obrir la Catedral em portaren a batejar, posant-me els noms de Pere, Francesc i Lluís. La tristesa era que arribés el moment de dir «ja és mort». Tots els veïns en tenien un trist sentiment. La meva padrina es va quedar a la missa cantada que se celebrava a la Mare de Déu del Claustre, va fer aquesta pregària amb gran devoció. «Mare meva estimada feu-me aquesta gràcia: que si el nen ha de ser una calamitat emporteu-vos-el al cel al vostre costat, però si ha de viure ajudeu-lo a passar les tribulacions d’aquesta trista vida, i guieu-lo perquè vagi pel camí de la Santedad.» La Mare de Déu va escoltar la pregària de la padrina. He viscut una llarga vida, encara que la vanitat ha treballat amb tots els aspectes per portar-me a la perdició, la Mare de Déu m’ha ajudat i guiat pels camins de la salvació i en les tribulacions m’ha donat un gran Consol. Els pares van fer el que era necessari, com portar-me als especialistes per si es trobava remei. Les persones grans em feien de companys, ells em guiaven per bon camí que va servir per seguir el meu pervindre. Una mestra impossibilitada que es deia Guillerma em va ensenyar molt bé. Amb els germans de les escoles Cristianes hi vaig aprendre molt i seguir bé la vida. Als 14 anys vaig decidir apartar-me de la vanitat demanant consell a un sant Capellà. el Dr. Lluís Coromina. Els consells que d’ell vaig rebre em varen ajudar per seguir el camí del bé. Encara que la vanitat treballava per portar-me a la perdició, també tenia persones bones que em donaven animació. Una d’elles era el Joan Pujol de cal Jaumet del Forn. Desgraciadament, va venir la guerra que deixà una infinitat de calamitats. En presentar-se tan tràgic esdeveniment, tot aixecant els ulls al cel vaig fer una pregària a la Mare de Déu: que si no passava res a la família i no perdia la fe, pujaria tota la vida nou vegades cada any a resar tot el rosari al Castellvell. La Mare de Déu va atendre la meva pregària, perquè amb aquells tràgics esdeveniments la família no en va ser perjudicada, fins i tot al meu pare que era de l’Esquerra algú va fer-li una denúncia i quan la Guàrdia Civil vingué a casa per detenir-lo, en veure’l li van dir: «El que venimos a detener para mandar-lo a la cárcel de Lérida es el Padre de este chico que es un Santo, vámonos y rompemos la denuncia», i van marxar, encara que la Sanitat treballava per acreditar que era subnormal, la bondat m’estima. M’ajuda i m’arealsa la meva dignitat. L’any 1965 morí la mare, el dia 12 de març i em vingué gran sentiment, però no em faltà el consol ni la resignació. Un any més tard al Miracle hi vaig conèixer la Lurdes el dia 2 d’agost i ens vam casar al Santuari de Queral el dia 12 d’octubre. La Lurdes m’estimava molt, em va cuidar bé i vaig fer coses boniques que sol mai no les hauria fetes. Amb els 39 anys de matrimoni progressaren els interesos, férem una infinitat d’excurisions, vam rebre el premi insigne de la Comarca del Solsonès i de l’Ajuntament, El premi d’Honor del Pendonista de la Festa de St. Antoni Abat, el premi d’agraïment ja que vaig instituir la festa de St. Antoni de la Plana, el d’Ós de Balaguer per fer el toc més bonic de campanes, un bonic premi de la televisió del Programa Filiprim, i moltes activitats que no les hauria realitzat si no fos gràcies a la Lurdes que m’hi ajudava. Al costat de la il·lusió s’hi posa la tribulació, per això hem de demanar a la Mare de Déu que ens ajudi i no ens falti la resignació. Va arribar el dia en que, a la Lurdes, la va sorprendre la llarga malaltia i sort de la familia d’aquí Avià, que amb tot ens han estat ajudant. La Lurdes morí el dia 16 de febrer de 2006 a l’edat de 80 anys. Ara m’estic amb la família de la Lurdes a Avià. Puc fer moltes cosetes que en un altre lloc no les podria fer. L’any 1997 Josep Borés va obrir un camí que era molt difícil seguir: és una obra molt bona per la ciutat de Solsona, la Revista el Celsona. Aquell camí que semblava pla i troba un entrebanc. Gràcies a les persones que el vam ajudar a seguir caminant, ara dóna gran animació i molta informació. El treball que hi vaig fer per la seva prosperitat; m’han estat un gran bé quantes coses m’ha publicat, que no ho hauria pogut fer. Una bona obra me la va fer el mestre Ramon Cardona: de les explicacions que he donat, realitzar-ne un llibre d’històries i breus. Al segon volum del llibre de tradicions i costums de la comarca del Solsonès hi posaren més de 40 pàgines i l’especial felicitació. Gràcies a les persones que em van ajudar A passar les penes d’aquesta vida Per desgràcia he estat despreciat Dels que tenien l’obligació de ser la guia. Amb aquella gran dificultat Que per mi era molt greu Bones persones em varen aconsellar Que tingués devoció a la Mare de Déu Per fi va arribar el bon dia Que ben sol em vaig trobar La Lurdes era bona companyia Que amb tot em va ajudar. Amb les nostres dificultats Procuràrem per al pervenir I que les boniques activitats Anessin pel bon camí. Prop de 40 anys d’haver-nos casat Lurdes era bona com la mel De fet ara em fa de costat Amb la Mare de Déu dalt del cel. Ara estic aquí a Avià amb la família de la Lurdes i la Sra. Glaita Garcia que és molt bona companya i em cuida molt bé. Per fi en arribar als 90 anys, dono una begada més gràcies i demano a Déu que em doni salut i serenitat fins el dia que em cridi a l’Eternitat. |
😉
Pere Espinal Vila, vidu de Lourdes Serra Torner, morí a Berga el dia 30 de Juny de 2010 a l’edat de 91 anys, i al recordatori hi havia escrit aquest emotiu poema:
| Ara quan els silencis parlen i els records ens acompanyen, tot allò que hem après al teu costat serà per nosaltres el teu millor llegat. Les ensenyances dels teus darrers consells aplicarem en el nostre dia a dia, la teva manera de viure, veure i creure, i aquella pau que has tingut durant la vida. Canvia la forma però no canvia el fons, senzillament, ets aquí. |
😉
😉
El Solsonès II (Fets, costums i llegendes)
Joan Bellmunt Figueras – Editorial Pagès 1994
| Historieta de la cançó del porró i de l’última persona que el ballava aquí a Solsona Joan Bellmunt Figueras – Pere Espinal Es ballava amb el porró ple de vi al cap, i si durant la cançó no en queia guanyava la partida o el premi i es donava beure al públic, però si queia, com que el porró es trencava, ningú no en podia beure i es feia molta gresca. Les estrofes de la cançó eren bastant «verdes» i tenien un sentit d’immoralitat. Perquè tingui tot el sentit d’exemplaritat li he modificat alguns versos. A dalt de la muntanya el cucut hi ha cantat. Quan les dones portin llana els homes farem bondat. L’ofici dels traginers ens el va inventar Déu. En fer el món del no-res es començà a anar a peu. La nostra satisfacció que del tot ens ha agradat és que tinguem per patró Sant Antoni, abat. Al gloriós Sant Antoni quan vivia al desert hi anava el dimoni i li feia un gran concert. Amb tota la intenció que anés al costat seu li feia molta por perquè s’apartés de Déu. Com que era Sant Antoni un model de santedat, per això el dimoni en sortí ben fracassat… La dita d’un traginer estava molt enfadat ja que la seva muller se li aixeca tard. Aquesta informació li donaren uns veïns, posant la desunió i que anés pels mals camins. Estava tan enfadat que un dia tot decidit moments abans de marxar li va posar foc al llit. Del poble n’eren a prop, a «foc» varen tocar. Digué: «Anem al bosc, la dona ara s’aixecarà». I l’anaren a avisar donant-li la trista sort: la casa es va cremar i la dona també ha mort. Es tira el traginer a la desesperació i tot plorant digué: «El culpable sóc jo». Aquella gent dolents que hi tenia amistat aquells crítics moments el deixaren abandonat. Els que donen mals consells provoquen terribles danys, posen grans desgavells i donen tristos desenganys. Farem la historieta de la persona que ballava el ball del Porró a Solsona. En Pere Espinal i Bauló nasqué a Sant Quirze de Basora el dia 5 de setembre de 1854, quan feia dos mesos que el seu pare, que feia de traginer, havia mort de la pesta del còlera. Li seguí l’ofici, i a que el feien els seus avantpassats des d’unes sis generacions enrera. A causa de la guerra, els carlins van fer seguir els traginers d’allà, i els van fer travessar els rius Ter, Llobregat i el Cardener, fins arribar a la ciutat de Solsona. Descarregaren els «matxos» a la plaça de Sant Joan i van ser ben acollits per la família Muixí, a Casa seva, a la placeta de Sant Salvador, número 11. Els traginers anaren a descansar, però el Pere i el noi de la casa Muixí anaren a fer un tomb per la ciutat. Aquell noi més tard va ésser el senyor metge Muixí. Es va fer una comèdia a la plaça Major i el ball del Porró. Donaven cinc pessetes a qui sabés ballar-lo sense que li caigués del cap el porró ple de vi. El Pere el va ballar i va guanyar les cinc pessetes. Li va fer tanta gràcia, que el ballava sempre que es trobava content, i cada any per la festa de Sant Antoni. Un dels caps dels carlins va dir a en Pere que podien anar a casa i que passessin per la fonda, per donar-los les pessetes que els havien promès. La fonda era a la plaça de Sant Joan, on ara és la casa Jalonch. Cap al tard, hi anaren, i un guàrdia, tot disparant un tret a l’aire, els va dir: «Si voleu cobrar, us pagarem amb això». Quedarem tan espantats, els traginers, que marxaren de la ciutat com si el dimoni els empaités, i com que no eren pràctics del país passaren la nit a la capella de Santa Magdalena, al costat del cementiri. En arribar el dia, van prendre el camí per retornar a casa seva. Abans de fer-ho, en Pere va dir: «Solsona, bonica terra! Solsona, adéu-siau». Si hem vingut en temps de guerra, tot cas que hi torni, que hi hagi pau. Sant Antoni gloriós, mireu les nostres necessitats, que amb els matxos i el gos retornem a casa plegats, i guardeu-nos de tot mal». I resà un parenostre als difunts. I qui li havia de dir que seria enterrat aquí! Passaren molts dies fora de casa, entre moltes calamitats i passant molta por. Al Pere li passaren els anys fent de traginer, amb alegries, penes i desenganys, i estava especialitzat en desemboscar peces per la via del tren. Per això, l’any 1910, l’Alter de Manresa el va contractar per treure les peces del bosc de la Salada de Lladurs. En tornar a Solsona es trobà amb el senyor metge Muixí i altres persones, coneguts d’aquell dia dels carlins. En tingueren tanta alegria, que amb acompanyament d’acordions els ballà, i van cantar el ball del Porró a la plaça Major. I es va fer un pregó perquè la gent anés a la festa, i donaren gran animació les morisques i els picarols que feien portar als matxos, cosa que aquí no s’hagué vist. Tenia un gos molt bonic, i en preguntar-li el nom els contestava: «Per què?» La gent s’enfadava, pensant que no els volia dir el nom, fins que van saber que el gos del traginer es deia «Perquè». El senyor metge Muixí li lliurà els estables de la seva casa pairal a la placeta de Sant Salvador, i un pis a casa seva, al carrer de Llobera. A principi de segle, la família Muixí es trasllada al carrer de Llobera, i en Josep Muntada va establir el primer cafè a Solsona a la casa Muixí, a la placeta de Sant Salvador, amb el nom de Cafè del Bon Josep. El senyor metge Muixí parla amb l’Isidre Guitar, o el Galtanegra, que parlés amb el bon Josep perquè es traslladés a prop del portal del Pont, que li seria un gran bé per a ell i les persones que arribaven en les tartanes de Manresa, i el Bon Josep es decidí a fer el trasllat. Així, el senyor Muixí pogué lliurar el pis al traginer. L’any 1911, mentre dormia a la menjadora a la Salada vella, una rata li donà una esgarrapada al nas. El senyor Muixí el va acompanyar a Manresa, i després a Barcelona, per guarir-lo, però li quedà un forat damunt del nas. Un dia, tot parlant al portal del Pont, li digueren: «Què feu, Pere?” i ell els contestà: «Què hi farem! He arreplegat una caritat, hi des d’ara em podreu dir el Nas Ratat?. Aquest nom va fer tanta gràcia a la gent, que tant el seu fill Jaume com els seus fills encara els van dient. Un any després, la seva dona, Cerila, va morir. Llavors el Pere i el seu fill Jaume, que també feia de traginer, anaren de dispesa a cal Jaumet Xic, que en aquell temps feia d’hostal. L’any 1915 el seu fill es va casar amb Rosa Vila i Camprubí, de Callús, i retornaren a casa. En Pere respectava totes les festes anyals i la seva fe era gran per Sant Antoni abat, el dia 17 de gener. A la vigília portava dos ciris al sant, a la catedral, els comprava a ca l’adroguer nou, i li costaven un duro. I ja tenia dit a mossèn Bernat Font, capella de cal Poldo, que conservava les típiques tradicions de Solsona i el culte a Sant Antoni, que els posés per celebrar la santa missa solemne que feia fer el gremi de traginers, i les altres misses que s’hi deien. Al vespre acompanyava amb llum la bonica cercavila que recorria els carrers de la ciutat. El dia de la festa les dues orquestres Els Planetes i Els Rampillaires recorrien la ciutat a tocar «diana», i en passar per la placeta de Sant Salvador en Pere els tenia preparats un braser de foc, coca i el porró a casa seva, i els deia: «Pugeu, que us escalfareu». Quan ja s’havien escalfat, tocaven i ell ballava amb el porró al cap, algunes persones del barri cantaven la cançó i s’hi ajuntaven els camàlics, que la cantaven bastant «verda» i aprofitaven aquella ocasió per acabar-se la barreja del porró. En Pere acompanyava els músics fins al davant de cal Pellicer i hi feien una tocadeta. Ell anava a l’església dels frares dominics a confessar-se i a combregar, i si li preguntaven on anava, ell els deia: «Amb els frares blancs, que m’escombrin la xemeneia». La placeta de Sant Salvador sempre ha tingut gent molt alegre, i en tractar-se de fer una festa o alguna brometa, la preparaven amb gran il·lusió i animació. I tenien dues personalitats de gran cultura: el decorador i el pintor en Pau Grifell i el veterinari en Joan Pellicer, que feien molt respecte. L’any 1924 feren una brometa al Pere el dia de la festa dels traginers: amb un lluït pas de poble l’acompanyaren de casa seva als dominics. En recompensa d’aquest fet, el dia de la festa del carrer del mateix any, digué als músics que pugessin a casa seva, i allí feren una bonica tabolada, amb concert i el ball del Porró. Anava a casa del pendonista a fer el traguet i conversar amb el gremi, anava a missa a la catedral. Pel que fa a la música, anava al concert-vermut que cada any s’oferia en un dels cafès que ara ja no existeixen: el cafè del Sala, a la plaça de Sant Roc, a la casa Cirera, al cafè del Ros, al carrer de Sant Cristòfol, a cal Pixarada, a la plaça Major, Cantàbric, a l’Ateneu, al carrer del Castell ara Caixa de Catalunya, al cafè del Jaumar, dalt del Camp, i al cafè del Met, al Portal del Pont. A la tarda, després de la benedicció i dels Tres Tombs, feia caritat al sant, recollia un grapadet de pa beneit i el donava als matxos i al gos. Començat ja el ball de la tarda, pujava a la sala de l’Ateneu amb el seu porró de barreja i era rebut amb grans aplaudiments. Ballava, i quan el porró es buidava, el tornava a omplir i tornava a ballar. La gent li deia: «Amb la vostra brometa ens engatarem», i ell els contestava: «El que us farà anar pel mal camí serà el que veureu abans d’anar a dormir». Després de la bonica cercavila amb els animals guarnits, que es feia al vespre, anava a prendre cafè i després, tranquil·lament, a dormir. Per la festa del seu patró, de 1928, ja no anà a la sala de l’Ateneu a fer la seva brometa. El pintor Silvestre Grifell digué al veinat: «El Pere Nas Ratat fa molt mala cara, j a no té l a il.lusió dels altres anys. Podria molt bé ser que per a ell fos l’última festa de Sant Antoni». El dia 20 de febrer es posà greument malalt. El 26, les manadores cantaven pels carrers de la ciutat: «Homes i dones, combregaran al Pere Nas Ratat, ja hi sentireu a tocar». Li portaren Nostre Senyor amb l’assistència d’una gran gentada, i el capvespre del dia 29 lliurà la seva ànima a Déu, als 74 anys. En aquella casa on li donaren acolliment per la guerra dels carlins, en tornar a Solsona hi passà la seva vellesa fins a l’últim moment de la seva vida. Ell fou l’última persona que va ballar i cantar la cançó del porró aquí a Solsona. D’altra banda, el seu fill Jaume va ser l’últim traginer de la nostra ciutat, ja que va tancar la porta d’aquest ofici el dia 25 d’octubre de 1960. Un ball, una cançó, un ofici que ens han dit adéu i només són record del passat, però que foren vida en l’ahir d’aquesta mítica ciutat solsonina, de què els Espinal en foren protagonistes. Sigui aquest el nostre reconeixement. A Solsona, el dia 17 de gener s’havia considerat com la festa major d’hivern. El fet que ja no sigui dia festiu i la progressiva pèrdua d’animals en les tasques pageses, ha fet recular la seva importància, encara que hi hagi hagut interés i intents que no quedi en l’oblit, mal sigui celebrant-la en un diumenge proper a la festivitat. L’any 1964 encara es va fer una bona festa, amb carretel·les i carros antics. Encetava la comitiva el carro de les escombraries i seguien tots els carros que tenia l’Ajuntament, a més de carros de vela i animals que hi van participar; tancava la comitiva el carro dels camàlics. Per la festa de Sant Antoni era el dia que a l’església s’encenien més ciris, prova de la devoció dels vilatans vers el seu sant. A més, els goigs eren molt buscats pels amos de bestiar, els quals els penjaven a la porta d’entrada del corral, amb la seguretat que així el sant preservaria aquells animals. EL PORQUET DE SANT ANTONI La ciutat de Solsona tancada amb els portals, tenia una tradició bona i festes molt originals. Els pagesos del voltant compraren un porquet, el presentaren al Sant quan ja no feia fred. Li oferiren amb devoció, li posaren un picarol, li donaren la benedicció i que anés a donar el vol. Recorria els carrers, de tots era respectat no feia mal a res la joguina de la ciutat. Al sentir el picarolet l i prepararen dem e n j a r deien: – Mira, mira vailet, baixa-li a portar. Aquelles padrinetes assegudes al graonet li donaven cosetes. amb el cistellonet. Els frares i capellans quan entraren a passejar arreplegaren glans que el feien engreixar. Arribaren ja les festes de Nadal i els Reis: per ell eren molt tristes perquè li feien les lleix. Sortia el pregoner amb les manadores feien sortir al carrer, particularment les dones. Feien la caritat al Sant amb tot el seu amor així anaren participant a la rifeta del porc. Per la festa del Sant, acabada la solemnitat amb la gent al davant era el porc sortejat. Com que li tenien estimació, quan el volien matar els feia tanta compassió i els hi escapava el plorar. Al comprar el porc gran no l i tenien la voluntat, a la placeta del Sant era del tot ben animat. El qui es triava el porc estava del tot content, se li eixamplava el cor al portar-li aquell present. Els camàlics i matadors al portar-lo, anaven dient: Sant Antoni gloriós ens atiparem de coca i aiguardent. Els qui arribaven tard maleïen el dimoni en comptes de dir-li: Déu vos guard voltes com el porc de Sant Antoni. |
😉
😉