02/05/2025
#TuNoEtsDeLladurs, o sí, i coneixes “El miracle de l’Estevet de Massarúbies“
Si no el coneixes, o els vols tornar a llegir, clica aquí.
😉
😉
| Una història explicada a Higini Peix i Cirera sobre un miracle recordat, però poc conegut, que va passar al Santuari de Massarrúbies gràcies a l’Estevet, un mosso de Cabiscol, que va fer molt bé la feina que se li havia encomanat. També és una bona oportunitat per conèixer una mica millor el gran santuari de la Ribera Salada. |
😉
Santuari de la Mare de Déu de Massarrúbies
Terrassola, poble del municipi de Lladurs (mapa)
El Santuari de Massarrúbies és a la parròquia de Sant Pau de Terrassola però la devoció a la seva Mare de Déu s’estén per tota la Ribera Salada. El trobem entre el serrat de l’Ingla i la Serra d’Angrill, al costat de la masia Cabiscol. Els que hi viuen s’encarreguen del manteniment de l’església i de que tot estigui net i preparat quan s’hi fan els oficis i les processons.
Dins del santuari, encimbellada en el retaule major, hi trobem la imatge de la Mare de Déu. Segons la llegenda, va ser descoberta per un pastoret de Cabiscol entre les bardisses de la font del Reguer, i va manifestar que es volia quedar en aquest indret perquè quan se l’allunyava d’aquest lloc pesava tant que era impossible traslladar-la.
La Mare de Déu de Massarrúbies té nou comandes, en representació de les nou parròquies de la Ribera Salada: Cambrils, Castellar de la Ribera, Ceuró, la Llena, Montpol, Odèn, Ogern, Timoneda i Terrassola. Cada comanda nomena un prior i una priora.
La festa del Perdó, el gran aplec del santuari, es celebra dins de l’octava de l’Ascensió del Senyor, es dedica a la celebració dels sagraments, i de manera molt especial al de la penitència, d’aquí li ve el nom a la festa.
El rector de Terrassola diu la missa i a l’hora de l’ofertori nomena els nous priors i fa la benedicció dels panellons, per la tarda es resa el rosari, es canten els goigs en lloança de la Mare de Déu de Massarrúbies i fa el sermó des del porxo perquè el pugui escoltar tota la gentada que hi va. Els priors son els encarregats de fer la capta durant la missa, i les priores la fan a la sortida i per fora a l’esplanada, és tant concorregut que dins no hi cap tothom.
Com a la majoria de llocs, també s’hi celebra el Roser de Maig. En aquesta festa el prior i la priora de Terrassola es posen a la porta d’entrada amb les morratxes, aquelles decorades ampolles de vidre amb brocs de setrill, amb cintes lligades i plenes d’aigua perfumada que ofereixen als que entren i que ho agraeixen amb una almoina per al culte.
El Dilluns de Pasqua Florida i de Pasqua Granada al santuari s’hi celebra missa, amb el cant dels goigs, i processó solemne. La processó l’obre el sagristà, ajudat d’un escolà, que porta la llanterna i la creu. Després hi van els priors que porten els gonfanons, i darrera d’ells segueixen els homes. El rector, amb capa pluvial, porta la Vera Creu il·luminada pels priors i escortada per dues priores amb atxes enceses. Darrera de les priores hi van les dones.
A l’arribar al pedró la processó es desfà, i es continua resant el rosari fins arribar a la font del Reguer, on es va trobar la Mare de Deu. Al tornar, a les envistes del santuari es torna a formar la processó en el mateix ordre que el de la sortida. Al santuari s’hi queden els priors de Terrassola, que fan repicar les campanes mentre es fa la processó, primer quan surten fins el padró, i desprès des de que la divisen de tornada i fins entren al santuari. També es toquen les campanes pel matí, quan arriba la gent, i per la tarda quan tornen cap a casa.
La devoció a aquesta Mare de Deu és tan gran que el poble, davant d’incerteses i de dificultats, la treu en processó per demanar-li el favor i l’ajuda de Déu, tal com ho recorden les pintures que decoren la volta de la nau central del santuari.
També ens ho recorda la història explicada del miracle de l’Estevet de Massarúbies.
| El miracle de l’Estevet de Massarúbies Després d’una llarga sequera, el fervor de tota la Ribera Salada va fer que les comandes de Massarrúbies demanessin al rector de Terrassola fer una processó per demanar el favor de la Mare de Déu perquè Déu, Nostre Senyor, fes arribar la necessitada pluja a aquell indret. El Rector va anar a Cabiscol per dir-los-hi el dia que farien la processó perquè ho tinguessin tot ben net i preparat. A l’Estevet, un mosso que treballava per la casa, li va demanar que fos l’encarregat a netejar el camí fins a la font del Reguer, per no trobar-se amb cap entrebanc durant el recorregut. L’Estevet així ho va fer, uns dies abans va seguir tot el recorregut per netejar el camí i les vores de brossa. El dia de la processó, de bon matí, va tornar a fer el camí per assegurar-se que tot estava bé, però a l’arribar a la font, la va veure tant seca, i li va fer tanta pena, que va decidir anar a buscar unes galledes d’aigua perquè quedés més presentable i fes una mica més de goig. Pensant que d’aquesta manera tindria a la Mare de de Déu més contenta. Durant el matí es va fer la processó, amb tota la solemnitat que requeria la situació, i quan van arribar a la font, al veure que hi havia aigua, tothom va començar a cridar “miracle, miracle, …”. El rector així ho va confirmar al considerar que la Mare de Déu havia fet que a la font hi hagués aigua com un senyal de que la sequera estava a punt d’acabar-se. Quan la processó es va haver acabat i l’Estevet es va poder quedar sol amb el rector, li va explicar que l’aigua de la font l’havia portat ell, aquell mateix matí, treta del pou de la casa amb unes galledes. Quan el rector va escoltar aquestes paraules el va abraçar i el va felicitar per haver estat escollit per la Mare de Déu com a mitjancer del Miracle que acabava de passar. L’Estevet es va quedar sorprès i estranyat per la reacció del senyor rector, s’esperava una esbroncada i li va fer una abraçada. Estranyat per la situació, li va demanar que li expliqués perquè ho considerava un miracle si l’aigua l’havia posat ell. El rector li va explicar que Déu va crear el món i tot l’univers tal com el coneixem, regit per unes lleis i unes normes creades per ell mateix. També va crear a l’home amb la capacitat de poder estudiar les lleis i les normes que regeixen la física, la natura i tot l’univers. Si bé es cert que els homes no podrem arribar mai a tenir tot el coneixement que té Déu, com més estudiem i millor entenguem com funciona tot plegat, millor podrem viure, fer que hi hagi més justícia i estar més a prop de Déu. I com a prova de que tot això es cert, només cal mirar tots els avenços que ha fet la humanitat fins ara. Sempre quedarà feina per fer, perquè el pecat original fa que haguem de carregar sempre amb tot el mal fet en el passat (i deixant el que fem per als que vindran), però sempre hem de tenir l’esperança en un futur millor a través d’aproximant-nos a Déu estudiant i entenent les seves lleis que regeixen el món i l’univers. No hi ha cristià més descregut que aquell que pensa que Déu, o la Mare de Déu, per a fer un miracle deixarà de fer complir les lleis de la natura que Déu mateix va crear. Perquè ho entenguis, escola el que es diu que li va passar un rector de Sant Pau de Terrassola que fa anys que ens va deixar. Es veu que era un rector que tenia una confiança cega amb Déu, li dedicava tantes hores de pregària i de penitència que estava convençut que el protegiria sempre de qualsevol mal. Cada matí, a la sortida del sol anava a un petit i auster oratori que ell mateix havia fet en una bauma, o petita cova, al costar de la Ribera Salada. Durant unes hores pregava agenollat, sense moure’s, convençut que aquesta actitud li permetria obtenir tota la gràcia divina. Un matí que estava núvol i se sentien molts trons, la majordona li va dir que aquell dia millor que no anés la seva cova i que pregués des de casa, que feia molt mal temps i que segur que hi hauria riuada. Li va contestar que no, que amb tota la penitència que feia segur que Déu el protegiria. Mentre caminava sota la pluja cap al seu destí, un traginer que se’l va creuar també li va dir que tornés cap a casa, que feia molt mal temps a la muntanya i que estava creixent molt la Ribera. De nou li va contestar que no, que Déu segur que el protegiria. Va arribar amb moltes dificultats a la bauma, es va posar de genolls a resar i tot de cop es va trobar totalment rodejat d’aigua, la riuada l’havia atrapat i la tempesta era cada vegada més forta. En veure que el perill era evident va dir cridant: Déu meu, ajuda’m, confio plenament amb tu, estic segur que em salvaràs! Poca estona després van venir uns veïns que, des de la vora del riu li feien arribar, unes rames perquè s’hi agafes i el poguessin treure de l’aigua. Però ell no s’hi va voler agafar, tot dient: confio plenament amb Déu, estic segur que no m’abandonarà i que em salvarà. La riuada continuava, l’aigua anava pujant de nivell i estenent-se en amplada fins fer impossible que se’l pogués treure des de la vora de la Ribera. En veure que el perill cada vegada era més gran va tornar a cridar: Déu meu, ajuda’m, confio plenament amb tu, estic segur que em salvaràs! Des de dalt del penya-segat on hi havia la bauma, li van tirar una corda tot dient-li que se la lligués per sota dels braços per poder-lo treure tirant-lo cap a dalt. De nou el rector no ho va voler fer, tot dient: confio plenament amb Déu, estic segur que no m’abandonarà i que em salvarà. Al cap de poca estona, va venir un nou cop de riu, l’aigua se l’emporta i va morir ofegat. Quan el rector va arribar a la porta del cel, no sabem si hi va poder entrar, es va queixar preguntant: Amb tota la meva fe, devoció i penitència que he fet, com és que Déu no m’ha protegit? Com és que Déu no m’ha salvat? Déu li va contestar, sí que t’he protegit, dues vegades et vaig dir que no anessis a la cova i que et quedessis a casa, i sí que t´he volgut salvar, dues vegades t’he volgut treure el riu, la primera amb una rama i la segona amb una corda. Però cap vegada em vas voler veure ni escoltar, sempre vas refusar la meva ajuda. Com pots veure, Déu no necessita incomplir la seves lleis de la natura per fer els miracles, fa servir els homes com a intermediaris per a les seves accions i per a manifestar la seva presència. L’Estevet va quedar força convençut amb tot el que li havia explicat, però li va venir al cap un dubte. I li va fer aquesta pregunta al rector: llavors com s’explica que la Mare de Déu de Massarrúbies peses tant qual la volien portar a Solsona? Bona pregunta, li va dir el Rector. Doncs en aquest cas, si un físic o científic hagués pesat la imatge sempre hauria pesat el mateix, però una cosa és el pes físic i l’alta el que pesa una cosa als homes. La imatge no la podien moure del lloc perquè als que l’havien de portar els hi pesava tant que no la podien transportar, i no hi ha res que pesi tant com una cosa que no es vol que es mogui del lloc on és. A això cal afegir-hi la fantasia que hi pugui posar el narrador, però això no passa només amb els miracles, sinó ves a escoltar el que explica un caçador o un pescador. De nou, per a fer el miracle de la Mare de Déu de Massarrúbies, Déu va fer servir als homes com a intermediaris, sense haver de necessitar en cap cas canviar o alterar les lleis de la natura que ell mateix va crear. El mateix que va fer amb tú, fent que portessis les galledes d’aigua a la font el dia de la processó de bona fé i sense cap mala intenció, al contrari ho vas fer perquè volies que la Mare de Déu estigués ben contenta. D’aquesta manera deixo escrit el miracle de l’Estevet de Massarrúbies tal com me l’han explicat. |
😉
| La troballa de la Mare de Deu de Massarrúbies Explica la tradició que, molt temps enrere, pels voltants de Montpol s’hi va establir un grup de monjos ermitans que van construir una petita capella on s’hi venerava una imatge de la Mare de Déu molt estimada. A l’arribar temps de guerra, els monjos van amagar la imatge en un lloc segur, però la pesta i els anys de fam que van venir desprès va fer que quedés oblidat el lloc on s’havia amagat. Molts anys més tard, un pastoret que guardava el ramant a Cabiscol, cada dia anava amb les ovelles a una petita bassa alimentada per la font del Reguer. L’aigua brollava d’un indret amb una abundant i espessa vegetació, afavorida per l’aigua i la fertilitat d’aquella terra. Els ocells hi fan vida i hi canten aprofitant la tranquil·litat i la frescor d’aquell paratge. Un dia el pastoret se n’adona que aquells ocells s’entaforen endins de la vegetació, i que no fugen amb la seva presència ni amb la del ramat. Encuriosit, comença a tallar, amb el seu ganivet, arços i llucs per endinsar-se en aquella espessa vegetació. Desprès d’uns dies de fer neteja pot veure que darrera de la bardissa hi ha una paret de pedra seca amb una arc tant ben fet que ho deixa tot fins poder-hi arribar. Treu unes pedres fins que pot passar pel forat i arribar a l’altre costat de la paret, on troba una petita cavitat empedrada, on hi ha una petita arna feta amb trocs. Aquella descoberta, i la por, el fan tornar corrent cap a la casa de l’amo, a Cabiscol, on li explica la seva troballa. L’amo l’escolta i acompanya al pastoret fins al lloc de la descoberta. Entren en l’espessa vegetació, passen pel forat i l’amo també veu aquella mena d’arna feta amb troncs. Amb gran mirament l’obre, i el que semblava una arna no era res més que l’embolcall on es guardava una bella imatge de la Mare de Déu. La Imatge estava posada dreta damunt de uns còdols per salvar-la de la humitat. L’amo i pastoret s’agenollen i la besen. La imatge és una talla d’uns dos pams i mig d’alçada i la Mare de Déu porta un ocell a la mà. L’endemà, a punta de dia, l’amo va a notificar-ho al rector de Terrassola. El rector l’adreça a Solsona, al pare abat, ja que dedueix que aquesta era la imatge que veneraven els antics monjos ermitans. Quan el pare abat el sent s’emociona i decideix que un parell de monjos l’acompanyin per portat la imatge fins a Solsona, on la guardaran i veneraran. Quan els monjos, al tercer dia d’haver estat trobada la imatge, intenten portar-la fins a Solsona, es troben amb una innombrable gernació que vol acompanyar aquella Mare de Déu. Han vingut de Montpol, Cambrils, Odèn, Canalda, Isanta, Pampa, Timoneda, la Llena i Terrassola, els quals emplenen tota aquella bella contrada. La veu havia corregut. Quan els monjos, amb la Santa Imatge i acompanyats de tota aquella gernació, arriben al pont del Clop, la imatge es fa tan pesada que no la poden aixecar. S’hi posen dos, quatre, sis, vuit, deu homes més, però tot és en va. La imatge és tan pesada que no la poden fer moure. La processó decideix girar-se i tornar al seu lloc de partida, i en aquest moment la imatge perd el seu pes. Els monjos avisen a Solsona, i en el convent tots preguen perquè es manifesti la voluntat de la Mare de Déu. La gent de la Ribera Salada també prega, però, perquè la Verge vulgui quedar-se aquí. L’endemà al matí quan es lleven tots veuen que, a pesar de ser l’estiu, hi ha un cercle allargat que està entapissat d’un gebre espès, granulat i lluminosíssim, talment un escampall de robins policromats pels raigs d’un tendre sol estiuenc. Tothom ho entén, és el senyal del cel: la terra gebrada serà la mida del nou temple que s’aixecarà a la Mare de Déu, el nom del qual englobarà tot un seguit de fets i senyals, i si aquell gebre semblava una quantitat massa gran, una munió, un munt de robins, la imatge serà anomenada Santa Maria de Massarrúbies. El temple s’aixecà i, de nou, es convertí en lloc de repòs, de benestar dels monjos de l’abadia de Solsona. La imatge era visitada constantment per romeus i pelegrins. Arriben, però, moments novament dolents per al santuari: la revolta de les remences. Els monjos han de deixar casa i terres. L’abat de Solsona escriu a tots els rectors de la Ribera Salada perquè convidin llur veïnat a acompanyar en processó la santa imatge fins a Solsona. El poble s’afligeix en saber la nova. Tothom s’hi aboca en acompanyar aquella imatge que potser mai tornarà a aquesta terra i que aquests homes que tant l’estimen. Comença la processó emportant-se la imatge, semblava, però, un enterrament, ni banderes, ni alegria, el cor en un puny… Així continuaven quan en arribar als plans de Cirera i albirar el Castellvell, comencen a caure enormes gotes de sang d’un cel totalment serè. La gent, espantada del paorós prodigi, crida i plora: Miracle, miracle, la Mare de Déu de Massarrúbies no vol deixar la Ribera Salada, avís del cel, avís del cel: ai quin càstig ens amenaça! Decideixen girar la Santa Imatge cap al seu santuari i, només en girar la processó, cessa la pluja de sang. Mai més s’ha temptat d’arrabassar la imatge del seu lloc. En tantes guerres com han passat per aquesta terra, mai, mai, la Mare de Déu de Massarrúbies ha deixat el seu setial. |
😉