14/07/2025
#TuNoEtsDeSolsona si no saps on tenien cura dels nadons abandonats fa vuitanta anys
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
😉
Cal Tonyo
Carrer de Mirabalda 9 (mapa) – Plaça de Sant Pere 10 (mapa)
Aquesta casa actualment es coneix com cal Pratsobrerroca, cognom del propietari. Al baixos hi havia hagut el Forn de Sant Pere, regentat per la família, que comunicava la plaça de Sant Pere amb el carrer Mirabalda. El fill del forner va tancar la fleca per obrir-hi, l’any 1974, l’oficina del Banesto a Solsona, que va tancar l’any 2000 desprès de que aquest banc fos comprat pel Banc Santander.
Abans, aquesta casa, era coneguda com cal Tonyo, perquè hi vivien el matrimoni l’Antoni (Tonyo) Camps i la Maria Mas Jou.
Cal Tonyo va ser la casa on, des d’acabada de la guerra fins a finals dels anys quaranta del segle passat, Maria Mas Jou es va dedicar a tenir cura de tots els nadons abandonats que li portaren.
Montserrat Riu Más va publicar al Celsona número 825 del 17-5-2013 i al Celsona número 828 del 7-6-2013 dos articles, de lectura recomanada, sobre els nadons abandonats a Solsona durant la dècada dels quaranta del segle passat i de la gran feina feta per Maria Mas Jou.
| NADONS ABANDONATS (I) MARIA MAS JOU Al segle passat, com molts de vosaltres sabeu, l’abandonament de nadons no era un fet gens estrany. Les causes eren diverses: eren fills de pares que vivien en la misèria, de minyones i senyors benestants, de noies violades… A Solsona, però, a finals dels anys 30 i fins a finals dels anys quaranta, hi havia una persona de bon cor -Maria Mas Jou- que tenia bona cura de tots els nadons abandonats que li portaven. La Maria era nascuda a Ogern, però vivia amb la seva família a la plaça de St. Pere de Solsona, a la casa llavors anomenada cal Tonyo (renom del seu marit). La Maria, a més de tenir bon cor, era molt treballadora i sabia aprofitar el temps. A les 5 de la matinada, anava a recollir pinyes al bosc, les portava al forn i el forner li donava el pa que a casa necessitaven per passar el dia carregat de feina que l’esperava, puix algunes estances del primer pis les tenia destinades a taverna i hi atenia els clients que hi anaven a menjar, beure, o jugar a cartes. També, en època de la matança del porc, prestava el servei de mondonguera a les cases que li ho emanaven. Eren temps difícils i la Maria devia saber prou bé que, tal com diu el refrany: si treballes menjaràs, i sinó, dejunaràs. Però, malgrat pencar d’estels a estels, se les apanyava per fer el bé pel bé dels nadons que autoritats civils de Solsona i comarca li portaven de tant en tant per haver-los trobat abandonats sota una roca, a la porta de l’església, de l’ajuntament, etc. La Maria acollia els nadons en una de les habitacions de la casa que tenia reservades per a fer vida familiar. Solia dir que els cuidava i alimentava tan bé com sabia fins que els tenia escapats, vers els sis mesos d’edat, més o menys. Li solien arribar dins una cistella, de vegades ben treballada, de vegades conillera; i també en una capsa de cartró. Alguns dels nadons estaven en molt males condicions físiques, però la Maria tenia un do per cuidar criatures i es refeien ben aviat. Si calia, i fins quan calia, vetllava per ells nit i dia. La seva arribada al món no havia estat la que es mereixien i ella s’aplicava de valent en ajudar-los a viure i evitar-los qualsevol altra dificultat, per insalvable que semblés. El mateix dia que li eren confiats, el metge els feia una bona visita, eren inscrits al Registre Civil i batejats (llavors, els nou nats eren batejats abans que passessin vint-i-quatre hores, perquè es creia que les ànimes dels infants morts sense baptisme anaven als llimbs). La filla de la Maria -Anna Camps Mas- era una de les dues persones que els presentaven a les fonts baptismals i, pel fet d’haver-n’hi presentat més d’una vintena, solia dir que li semblava ser padrina de mig món. Als infants portats a un centre benèfic, se’ls solia posar el cognom expòsit. Cognom que delatava, però, la seva condició de nens abandonats. Això no passà mai a cap dels nens que acollí la Maria. Ans al contrari, es procurava que un dels dos cognoms que els posaven fos el topònim del poble o ciutat on havien estat trobats: Solsona, Cambrils, Olius… Així, temps a venir, si ho volien, podrien trobar més fàcilment les seves arrels. Quan les criatures tenien més o menys 6 mesos d’edat, per a la Maria devia ser ben dolorós haver-les de portar a la Maternitat de Lleida i durant dies les criatures la devien trobar a faltar qui-sap-lo. Però així era manat i ella complia. En lliurar la criatura al centre, en òptimes condicions per poder-s’hi adaptar, la Maria hi lliurava també qualsevol cosa que portés en ser presentada a casa seva: drap, tovallola, manteta, medalla… Aquest fet facilitaria que els pares biològics, que ho desitgessin, poguessin recuperar-la amb més facilitat. Per aquesta raó, tota cosa que portés també es declarava en inscriure-la al Registre Civil. La Maria deixà d’acollir infants a la darreria dels anys quaranta. Ja hi havia més mitjans per portar-los directament a la Maternitat de Lleida i ella tancà la taverna i se n’anà a viure a una casa de l’altre costat de la plaça de St. Pere amb la seva filla, el gendre i la seva néta Claustre. Als quals seguí ajudant de valent, puix la filla confeccionava camises per algunes botigues de Solsona i tenia cosidores al seu càrrec. La mort extingí la llum dels ulls de la Maria quan tenia 69 anys d’edat. El seu cos cansat de tants fatics, però, n’aparentava bastants més. No vaig tenir la sort de conèixer-la personalment, però em plau imaginar-me-la com la padrina que descriuen els següents versos d’un poema de Mn. Josep Serra Janer, amb els quals us dic cordialment, fins un altre dia! Adéu-siau! “(…)Padrina, fruita seca i gràvida d’arrugues; els ulls davant la vida us fan mil pampallugues. (…)Padrina, que us feu vella i aneu ala-ferida i sembla que ni gosa la mort pendre-us la vida. Fóreu tan enyorada de xicarrons i grans orfes de les tendreses que us vessen cor i mans. Padrina, que us gasteu amb tremolors de ciri i teniu la faç blanca com l’ànima d’un Iliri. (…)Pel veire de les venes se us ha encallat la sang i sembla una congesta el vostre cabell blanc. (…)Vindrà l’àngel del somni a cloure-us les parpelles i a dur-vos l’animeta al clos de les estrelles. I amb un Sant Crist als braços, dient amb tot el cor: Jesús, Josep, Maria, esperareu la mort.” Montserrat Riu Mas Celsona 825 17-5-2013 |
😉