La foto del Pep

#TuNoEtsDeNavès, o sí, i coneixes la llegenda de la Torre del Gegant de Tentellatge

Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.

😉

😉

La llegenda de la Torre del Gegant
Publicada per Mossèn Joan Serra i Vilaró el 1917

Diuen que, a la casa (o castell) del Vilar, que és davant, per davant de l’església de Tentellatge, hi ha les ruïnes de la Torre que va construir un gegant. Era tan fort, aquell gegant, que carregava les rodes d’un molí com si fossin de palla. Ell sol havia construït la Torre, roca sobre roca. Les més petites d’aquestes roques pesaven cent arroves. Com que era tan fort, el gegant treia de la polleguera les portes dels masos sense cap esforç i la gent n’acabava fugint. Quan les cases eren buides, ell hi entrava i s’enduia el que volia. La seva Torre era plena de tresors. -Ai, que ve el gegant, que ve el gegant! I els nens corrien a acotxar-se a les faldes de les mares. El gegant, però, també es feia vell, ja no hi veia de cap ull. Quan sortia de la seva Torre, es feia acompanyar d’una noieta que ningú no sabia d’on havia sortit. Les cases més properes eren el seu rebost i els veïns estaven tips d’aguantar-lo. Però, què hi podien fer? Si, fent la roda amb la biga que portava per batall, hauria fet caure alzines centenàries i la roca amb què tapava la porta de la Torre no l’haurien moguda ni cent homes junts! Un dia de tardor, el gegant jeia cansat sobre un jaç fet de pells d’ossos que havia mort quan era jove. Els vents pallaresos bufaven fort i vinclaven els arbres. La noia, que jugava amb el tresor del gegant, espantada, li va dir: -Pare Gegant: el vent bufa molt fort. Sembla que els arbres caminen. Un ja s’atansa! Anem a dins de la Torre, que tinc por! El gegant no es volia moure. Però, vet aquí que, un d’aquells arbres, caminant caminant, es va acostar fins al gegant i, d’una de les seves branques, en va sortir un jove valent com els que més, desconeixedor de la por i dels perills com només els joves ho poden ser. El noi va saltar damunt del gegant i li va enfonsar un punyal al pit. Ferit al cor, el gegant encara es va aixecar, va mirar d’agafar una roca per atacar l’enemic, però va agafar la roca de l’angle de la torre i en l’últim estremiment agònic la descalça i la fa caure al seu damunt, servint-li de mortalla El jove va quedar parat de veure la força del gegant i la bellesa d’aquella noia que l’acompanyava i que va afanyar-se a demanar-li clemència. El jove era el fadrí de Tolosa, on va portar de seguida la noia, de qui s’havia enamorat. Tolosa –escrivia mossèn Joan– és una gran pagesia blanca –del poble de Tentellatge, propera al Vilar-, tota de volta, feta a tot cost. Aneu a Tentellatge i pregunteu. Allà us diran com el jove i la noia que acompanyava el gegant esdevingueren, amb el tresor de la torre, els amos de la casa més rica de la terra.

• Llegendes escatològiques, amb dones que salven i fortes (melandia.cat)
• El fortí romà de Tentellatge (La mirada de l’òliba)

😉

😉

Castell del Vilar
El fortí romà de Tentellatge
Poble de  Tentellatge, municipi de Navès (mapa)

L’any 1917 el pioner de l’excursionisme Cèsar August Torras publicava l’article «Tentellatge» al butlletí del C.E. de Catalunya, entitat de la que ell mateix havia presidit durant una quinzena d’anys. 

Tocant gairebé a la casa del Vilar, a cosa d’un quart d’hora de l’església de Tentellatge s’hi troben les ruïnes de l’anomenat castell del Vilar. El constitueixen unes antigues construccions que tenen traça d’època ibèrica, fetes amb grossos carreus i que ofereixen veritable interès per a l’arqueòleg i per a l’excursionista. No són, malauradament, apreciades en lo que valen aquestes interessants despulles d’un remot passat. La veneració que es mereix un tan antic monument, record preuadíssim d’una civilització remota de la qual són escassos els vestigis, resulta inconscientment befada per gent senzilla, que s’admira maliciosament quan algun excursionista coneixedor s’atura a inspeccionar tan interessants despulles. Valdria la pena que, més encara que aquells pobres masovers, es fes entendre al propi propietari, si és que ho desconeix, el valer d’aquestes monumentals ruïnes que virtualment ens pertanyen a tots els que estimem el passat de nostra terra, per que s’apressés no sols a respectar-les i a fer-les respectar, sinó a procurar a més sa conservació.

• El fortí romà de Tentellatge (La mirada de l’òliba)

Sobre el castell del Vilar hi torbem el següent text a l’itinerari número 48, «De Cardona a Tantellalge y la Bofia de Sant Jaume per Sant Feliu de Lluelles«, en el capítol “III COMARCA BAIXA — COSTAT DE LLEVANT“ TORRAS, Cèsar August (1922). Pirineu Català. Comarca del Cardener. Ed. Torras Hostench“, de la pàgina 204 a la 209.

3 h. 35. En lo més reclòs de la reduïda vall, a la dreta y en amunt d’una marjada, hi raja la fresca font del Vilar, d’aigua riquíssima. Està amagada dins de l’atapeïda arbreda. En la part oposada, bon xic en amunt de la recta vessant, hi ha la casa del Vilar, entre bosc y claps de conreus. Tocant gaire bé a la casa, s’hi troben les interessants ruïnes del anomenat Castell del Vilar, de les quals poden notar-se’n antigues construccions fetes ab grosos carreus. Acusen una època molt remota y son de gran interès pera’ls aficionats a la arqueologia. Part d’aquestes construccions estàn constituides per troços de corcats y mig caiguts llenços de muralles. En una d’elles s’hi ha aixecat al damunt un mesquí corral de porcs. iQuin dur contrast! Sobre les pròpies ruïnes y damunt d’un angle del corral hem vist destacars’hi, per més pena, un mal fardat ninot d’espantar aucells, al cap d’amunt d’una canya. Causa un verdader desconsol un contrast tan crudel. La veneració y respecte que’s mereix un tant antic monument, record preuadissim d’una civilisació remota, de la qual en son escassos els vestigis, resulten inconscientment befats per gent senzilla que, no coneixent-ho, s’admira maliciosament quan algun excursionista s’atura a inspeccionar tan interessant despulles fent un viatge exprés pera reconeixer-les o visitar-les. Valdria la pena que més encara que als pobres masovers, se fes coneixer al mateix propietari la valua de lo que poseeix, pera que s’apresses no sols a respectar-ho, sino a vetllar pera sa conservació. Seguint camí amunt pel peu de la vall s’arriba al enforc de dues torrenteres, descobrint-se entre’l brodat del brancatge la iglesia de Tantellatge, en un tossalet, entre les dues valls enforcades. S’atravessa’l torrent de la Tolosa que baixa de llevant y ve a unirse ab el de Postils que ve de dret al nórd. Se puja ràpidament.

• ITINERARI N.° 48 – De Cardona a Tantellalge y la Bofia de Sant Jaume per Sant Feliu de Lluelles

Al l’article publicat l’any 2022 de Núria Molist, Jordi Principal, Carles Padrós titulat «Noves evidències arqueològiques de la presència militar romana al NE de la Hispània Citerior en època tardorepublicana les torres de Puig d’Àlia, Tentellatge 1 i el fortí d’Olèrdola» dona la següent informació sobre aquesta torre de Tentellatge:

3. La torre de Tentellatge 1 3.1. Situació geogràfica La torre de Tentellatge 1 es troba a la riba dreta de la riera de Tentellatge, a uns 500 metres al sud-oest de l’església parroquial de Sant Martí de Tentellatge, dins el municipi de Navès (Solsonès). Es tracta d’un punt estratègic que controla el camí natural que avui uneix Berga i Solsona en direcció est-oest i, per tant, un recorregut que vers la costa arribaria fins a la plana de Lleida. D’altra banda, aquest indret també és de gran importància en una ruta nord-sud, que des de la Seu d’Urgell i el Segre aniria en direcció a Sant Llorenç de Morunys fins a arribar al monestir de Sant Pere de Graudescales i la Vall d’Ora (figura 1). 3.2. Antecedents a la recerca Les primeres dades modernes de què es té notícia són resultat de la visita realitzada a Tentellatge pel Centre Excursionista de Catalunya el 1913 (Torras, 1917). Uns anys més tard, ja amb la Guerra Civil en curs, el 1937, el Servei d’Excavacions i Arqueologia de Catalunya presenta la seva memòria dels anys 1936-1937, en la qual es fa referència a la muralla romana del Vilar de Tentellatge, en els mateixos termes que Olèrdola, Tarragona, Tivissa o Empúries (Memòria, 1937: 42-44). Els primers treballs arqueològics es remunten al 1973, quan durant dos dies es van realitzar dos sondejos en diferents punts de la torre. Van ser duts a terme pel Grup de Prehistòria i Arqueologia del Museu de Berga, i liderats pel Sr. J. Carreras. D’aquests treballs, no se n’ha recuperat cap evidència escrita, només es disposa d’informacions orals i algunes fotografies antigues transmeses pel mateix Sr. Carreras. De fet, la informació científica sobre aquest establiment és molt minsa, i es té gràcies al professor M. Tarradell, que durant els anys 70-80 del segle XX es va interessar pel lloc (Tarradell, 1978; 1982). També durant aquelles dècades sembla que el professor J. Padró va visitar l’enclavament acompanyat per M. Tarradell, i hi realitzaren excavacions, de les quals tampoc s’ha conservat el registre. En aquestes intervencions, es van localitzar alguns petits fragments de ceràmica ibèrica a torn i ceràmica medieval i moderna, informació molt ambigua i limitada (Tarradell, 1982: 363-364). Tot i les mancances arqueològiques i de resultats, es va considerar que aquesta construcció respondria, probablement, a un fortí militar d’època romanorepublicana (segles II-I a.n.e.). 3.3. Àrees excavades i treballs arqueològics Les intervencions arqueològiques realitzades fins ara es desenvoluparen al llarg del bienni 2015-2016. En primer lloc, es va portar a terme un esbrossat sistemàtic de l’àrea, seguit de l’excavació de diversos sondejos tant a l’interior com a l’exterior del recinte. La torre és una estructura rectangular de 12,1 x 8,25 m d’opus quadratum, feta a partir de grans carreus de sauló d’entre 0,4/2 m x 0,2/0,8 m (figura 5). A les zones excavades a oest, sud i est (cf. infra), l’amplada conservada dels murs oscil·la entre els 0,8 i 1,2 m, sense que pugui determinar-se clarament si haurien estat fets a doble parament. La progressió dels murs del parament oest o de les marques negatives dels paraments oest i sud així semblen suggerir-ho, però fins que no s’excavi la meitat nord (cf. infra) no serà possible confirmar-ho. D’altra banda, l’alçada dels murs conservada és d’entre 3-4 m en els punts més alts (cares nord i est) de resultes del desnivell topogràfic, mentre que a la meitat sud són pràcticament al nivell del sòl de circulació actual. En el seu quadrant nord-oest, és possible apreciar les restes d’un corral o cort de porcs construït a l’interior de la torre (4,6 x 3,73 m, murs de 0,5 m d’amplada), que ocupa ben bé un quart de l’estructura i que restà actiu fins al segle XX. De fet, l’excavació a la part interior de la torre es plantejà inicialment només a la meitat sud, ja que la presència de la cort desaconsellava dur a terme els treballs a la meitat nord, a banda que la cantonada nord-est estava en molt mal estat. L’enderroc superficial s’estenia per tota l’àrea, amb presència de teula, ceràmica grisa, vidriada i blava catalana, fet que situaria el paquet, grosso modo, en una forquilla cronològica dels segles XV-XIX. Sota aquest enderroc, va aparèixer un paviment de lloses, amb un mur mitger orientat est-oest (3,2 x 0,82 m), que no s’adossava a cap dels murs perimetrals est i oest, i deixava dues obertures en els seus extrems, semblantment a passos o portes d’accés als diferents espais interiors de la torre. Sota el conjunt de lloses i muret, es documentà un nou nivell d’acumulació de pedres i sediment, potent i compacte (figura 6). El material recuperat indica una cronologia d’aproximadament els segles XII-XIII. Aquest nivell massís només es va poder excavar completament en un petit sondeig realitzat per la banda interna del mur oest (sondeig 4, 2 x 2 m), el qual va donar pas directament al sòl geològic. Respecte als sondejos realitzats a l’exterior de la torre, només el sondeig 1 oferí alguna dada significativa: adossat al parament oest, per la banda exterior, es va fer un sondeig (4 x 2 m) que va permetre documentar una estructura de pedres d’1,5 m de longitud, d’una filada, assentada en un nivell que reblia un retall fet en el sòl geològic. També s’hi detectà una possible trinxera de fonamentació del mur de la torre, pendent d’excavar. Els materials ceràmics apareguts en l’excavació són atuells a mà molt fragmentats, de difícil datació. 3.4. Discussió Malgrat que el disseny i les solucions tècniques dels paraments de la torre presenten certes similituds amb altres estructures rectangulars tardorepublicanes de la zona de l’estret de Gibraltar, com ara els jaciments de la Silla del Papa i el Betis (Tarifa, a Cadis) (Moret et al., 2014: 141-153), la cronologia que ha aportat la cultura material documentada durant l’excavació dels seus nivells interns no es correspon, ara per ara, amb una datació d’època romana. De fet, els materials més antics documentats en els nivells inferiors del sondeig 4 correspondrien als segles XII-XIII. Tanmateix, és interessant esmentar que les mesures de la torre semblen seguir un patró de base pròxim al peu itàlic (de 0,275 cm), amb un mòdul de 44 x 30, amb una amplada dels paraments aproximadament d’uns 4 peus. Amb tot, cal tenir present, en primer lloc, que la recerca encara està en curs i que les excavacions només s’han desenvolupat a la meitat meridional de l’estructura, que, a més, és l’espai més afectat pels processos postdeposicionals i amb menys sediment estratigràfic (figura 7). De fet, només s’ha arribat al sòl geològic en un únic punt (sondeig 4). Així doncs, encara queda espai per excavar i obtenir una visió al màxim d’extensa possible de la torre. Igualment, el fet que molt possiblement les parets estiguessin fetes a doble parament i en aquells llocs excavats només se n’hagi conservat un porta a plantejar la hipòtesi que la torre hauria patit una remodelació estructural important, la qual hauria afectat tot l’interior. Tenint present que els nivells documentats fins ara responen a cronologies medievals, aquesta remodelació podria haver-se produït precisament a partir del segle XII i hauria alterat la sedimentació precedent d’època romana. En segon lloc, cal tenir present que l’entorn directe està molt antropitzat no només per l’existència del mas del Vilar, documentat des del segle XVIII, sinó per les remocions de terres i anivellaments agrícoles dels camps annexos. Segurament, la mateixa torre registra una història de remodelacions internes considerables, potser lligades a canvis en els seus usos, el darrer capítol de les quals seria la construcció d’una cort de porcs encara visible i funcional a l’inici del segle XX. De fet, l’afectació d’aquestes nombroses remodelacions en els nivells d’ocupació primerencs resulta ara per ara difícil de determinar. Els futurs treballs d’excavació provaran de resoldre aquestes incògnites.

• Arqueologia – Noves evidències arqueològiques de la presència militar romana al NE de la Hispània Citerior en època tardorepublicana les torres de Puig d’Àlia, Tentellatge 1 i el fortí d’Olèrdola (pdf)

😉

Del Castell del Vilar a la C-26 (Wikiloc)

😉