29/06/2026
#TuNoEtsDeSolsona si no en saps alguna de Sant Pere
Per molts anys i bons, Peres i Paus, que passeu un von sant.
Si en vols llegir alguna de Sant Pere, clica aquí.
😉
😉
Sant Pere
Plaça de Sant Pere, Solsona (mapa)
Dins la tradició cristiana, la figura de l’apòstol sant Pere ha tingut sempre un ressò extraordinari, i és, sense cap mena de dubte, un dels sants més populars i vistos amb més simpatia i afecte per la gent del poble.
A l’entorn de Simó —aquell humil pescador del llac de Genesaret que va acabar esdevenint el cap i successor de Crist amb el nom de Pere—, s’hi van aplegar un grapat d’històries i episodis evangèlics ben coneguts, com ara el seu agosarat caminar sobre l’aigua, el seu paper vehement durant el Sant Sopar i el prendiment de Jesús, o les seves cèlebres negacions abans que cantés el gall. Tot aquest conjunt de relats va ajudar a configurar de manera molt nítida la imatge de la seva personalitat que ha viatjat a través dels segles fins a nosaltres.
Tanmateix, paral·lelament a la història sagrada, la tradició oral ha transformat sant Pere en un personatge profundament humà, simpàtic i una mica babau, que es veu constantment embolicat en les situacions més compromeses. Bona part d’aquests embolics són provocats per les seves pròpies febleses: no sempre és un bon company de camí i, així que té l’oportunitat, mira d’aprofitar-se del seu Mestre o d’emular el poder del Senyor. Inconscient del fet que ell és només un home i el Mestre és Déu, sant Pere intenta enganyar Jesús o fer el mateix que Ell, rebent sempre un càstig ben just i intentant lliurant-se, normalment sense èxit, de les garrotades que li pertoquen.
La tria de relats que teniu a continuació obre una petita finestra a aquesta rica tradició rondallística on la picardia i la lliçó moral es barregen per oferir-nos la visió més terrenal i entranyable del sant.
| El gall de sant Pere Un dia, el Nostre Senyor i sant Pere passejaven per la vora de la platja. En veure uns pescadors feinejant, a sant Pere, que havia estat pescador, li van agafar moltes ganes d’anar-hi a agafar peix. Tot i que Jesús li va dir que no ho fes perquè aquells peixos no eren seus, sant Pere no es va poder resistir i en va agafar un de la xarxa (que era un peix gall). Un dels mariners el va renyar cridant: – «Qui no sigui de l’art, que s’aparti!», i el sant el va haver de deixar anar immediatament. Però ho va fer amb tanta força que les seves ditades van quedar marcades per sempre als costats del peix com a prova de la seva desobediència. Des d’aleshores el peix gall se’l coneix amb el nom de gall de Sant Pere i encara porta les marques dels seus dits a cada costat. |
| La vela és per a qui vetlla Jesús i sant Pere anaven en una barca; el Mestre portava el timó i l’apòstol remava de valent. Cansat de tant d’esforç, sant Pere va demanar a Jesús que fes un miracle i creés una vela. Després d’insistir-hi molt, el Senyor va concedir el miracle i va fer aparèixer la vela. Llavors, sant Pere, pensant-se que ja estava tot fet, va dir: – «Bé, ara jo me’n vaig a dormir sota coberta i tu t’encarregues de tot». Es va quedar adormit, però de sobte va venir una forta ratxa de vent que va tombar la barca. Jesús el va cridar i, quan el sant es va despertar espantat, li va donar una lliçó fent aquest joc de paraules, que ha quedat com a dita popular: «La vela és per a qui vetlla, no per a quedar-se dormint». Que vol dir que els beneficis han de ser per qui fa l’esforç i la feina. |
| Doblement apallissat per espavilat Jesús i sant Pere viatjaven prop d’aquí i van haver de fer de nit sense tenir on dormir ni diners per pagar-ho. Van decidir amagar-se en una pallera del camí. Jesús va arribar primer i es va estirar al fons (a la part de dins), mentre que sant Pere es va haver de quedar a la part de fora. Al cap d’unes hores, va arribar l’amo de la palla, enfadat per trobar trossos de roba i rodamons, i va començar a clavar-li una pallissa tremenda al que estava a fora, que era sant Pere. L’endemà, de camí a una altra pallera, sant Pere va pensar que seria més llest i va avançar Jesús per demanar de jeure a la part de dins per si tornava l’amo. Jesús, que ja sabia de què anava, va acceptar sense dir res i es va quedar a fora. Quan van arribar els amos de la pallera, van exclamar: – «Ahir ja li vam pegar al de fora; per tant, avui li donarem al de dins!». I, d’aquesta manera, sant Pere va rebre dues pallisses seguides per voler ser massa espavilat. |
| La sega miraculosa Jesús i sant Pere es van llogar com a segadors en un camp de blat. Com que feia molta calor, sant Pere convencia a Jesús de quedar-se a dormir a la barraca en lloc de treballar. El primer dia, l’amo els va agafar mandrejant; com que sant Pere dormia a la porta de la barraca, l’home el va estovar a corretjades. Per a la jornada següent, sant Pere va demanar a Jesús que canviaren de lloc, pensant que es lliuraria del càstig, però l’amo va tornar i va pensar: – «Ahir li vaig pegar al de fora, avui li pegaré al de dins!»; de manera que sant Pere va rebre un altra vegada les garrotades. En veure la situació, Jesús va fer un miracle: va agafar un llumí i va calar foc a tot el sembrat. Quan el foc es va apagar, gràcies a la seua benedicció, tota la palla va quedar endreçada a un costat i el gra net a un altre. L’amo va quedar meravellat i els va pagar de bon grat. Dies més tard, sant Pere va voler fer el mateix en un altre camp sense el Mestre: es va posar a dormir i després va calar foc al blat. En lloc d’un miracle, va provocar un gran incendi i el van tancar a la presó, d’on Jesús el va haver de rescatar fent-li prometre que no tornaria a fer miracles pel seu compte. |
| L’ull al clatell Mentre feien camí, sant Pere portava al sarró una coca de pa amb sucre boníssima que li havien regalat. Com que tenia molta fam i estava mort de ganes de tastar-la, intentava aprofitar qualsevol distracció del Mestre per a fer-li un mos furtivament. El diable el temptava a menjar, però cada vegada que obria la boca, Jesús es girava i li deia: – «Pere, que et veig!»; i el sant havia de llançar el mos a terra dissimulant. Més endavant, es van aturar a descansar i Jesús li va demanar a sant Pere que l’esplugués i el pentinés. En apartar la llarga melena del Senyor, l’apòstol va fer un crit de sorpresa: al bell mig del clatell, amagat sota els cabells, Jesús tenia un tercer ull bíblic. Llavors el Mestre va somriure i li va dir: – «Veus, Pere? Per aquest ull és per on et veia jo cada vegada que intentaves menjar-te la coca d’amagat». |
| Les pedres i els pans Caminant per la muntanya sota el sol, els apòstols es queixaven de fatiga i de gana. Jesús, per provar-los, els va manar que agafaren una pedra cadascú i la pujaren fins a la part més alta del serrat. Sant Pere, que era un home molt dropo per a l’esforç, va triar una pedreta petita com el puny, mentre que els altres es van carregar pedres grans i feixugues. En arribar a dalt, Jesús va beneir les pedres i va fer el miracle de convertir-les en pa. Qui havia dut la pedra més gran va obtenir un pa enorme, mentre que sant Pere es va quedar només amb un panet minúscul que no li va calmar gens la fam. Mesos després, en una altra excursió, Jesús els hi va tornar a demanar el mateix. Sant Pere, pensant que aquesta vegada s’atiparia, es va carregar a l’esquena un pedrot gegantí que gairebé no podia moure. Quan van arribar al destí, mort de cansat, va demanar el pa. Però Jesús, somrient, va dir: – «Molt bé, ara mirem quina pedra arriba més lluny muntanya avall!» Sant Pere va comprendre que l’avarícia el tornava a castigar. |
| Les figues i les bacores (la figaflor) El Nostre Senyor i sant Pere passejaven admirats pels camps d’Elx, contemplant la gran varietat de conreus i arbres fruiters. En un moment de la conversa, Jesús li va preguntar a sant Pere quin era, de tots, el fruit que més li agradava del món. Sant Pere va estar a punt de respondre que el raïm, que era el seu autèntic delit, però de sobte va tenir por que el tractaren de borratxo o aficionat al vi. Per quedar bé i fer el políticament correcte, va mentir i va dir que la seua fruita preferida eren les figues. Jesús, coneixent les seues intencions però volent premiar aquella «sinceritat» de paraula, li va dir: – «Com que t’agraden tant, a partir d’avui faré que les figueres facin tres collites a l’any: les figues, els figots i les bacores». I des d’aquell dia, gràcies a la por de sant Pere, tenim figueres tan generoses. |
| La mitja taronja Un dia de caminada, sant Pere debatia amb Jesús sobre la percepció i la veritat de les coses. L’apòstol li va preguntar al Mestre si es podia creure tot allò que es veia amb els ulls, i Jesús li va respondre amb saviesa: «No, Pere; només t’has de creure la meitat d’allò que veus, i encara és massa». Sant Pere no acabava de quedar convençut i cavil·lava en silenci. Al cap d’una estona, mentre passaven vora un riu, sant Pere va veure una taronja flotant i baixant corrent avall. Pensant que havia trobat l’argument perfecte per rebatre el Senyor, li va dir: – «Mira, Mestre! Allà baixa una taronja sencera. La veig clarament, per tant es pot creure el que es veu!». Jesús li va demanar que la tregués de l’aigua per comprovar-ho. Quan sant Pere la va agafar, va veure que només era mitja taronja que surava cap amunt fent l’efecte de ser completa. Jesús el va mirar de reüll i li va recordar que no ens podem fiar mai de l’aparença externa de les coses. |
| La dormida de sant Pere Aquesta rondalla tradicional explica de forma humorística un costum de pobles que tenen per patró a Sant Pere. Diu la llegenda que l’any en què sant Pere va ser nomenat porter del cel, estava tan cansat que es va quedar profundament adormit. Va dormir tant que va passar el dia del seu propi sant (el 29 de juny) i ni se’n va assabentar. Es va despertar dos o tres dies més tard completament desorientat. Perquè no li tornara a passar mai més un fet tan vergonyós, els pobles van agafar el costum de tocar i repicar fortament les campanes de les esglésies dos dies abans de la seua festivitat. D’aquí la dita popular: «A sant Pere li repiquen les campanes dos dies abans, perquè se n’enteri i sàpiga que ve el seu sant!». |
😉
Com Sant Pere va inventar la fanga
Explicat per l’avi Joan, com un acudit que s’explicava en les colles que treballaven al bosc, segant o batent per les cases de pagès del Solsonès.
Abans d’explicar la història, cal posar en context als lectors que desconeixen les feines que es fan a l’hort.
Per preparar la terra dels horts hi ha dues eines fonamentals, l’aixada i la fanga.
L’aixada serveix per treure la mala herba i per cavar, moure a cops d’aixada la terra per poder cultivar el que es planta a l’hort. Quan es cava, s’està en una posició en la qual el que està cavant xafa amb els seus peus el que ja està cavat.
La fanga serveix per fangar, això és girar o remoure la terra a cops de fanga. La fanga pot tenir formes variades, des de la que s’assembla a una forca fins a la que té forma de pala, en tots els casos es tracta d’una eina recta, per incidir directament en la terra, xafant-la amb el peu, per clavar-la per fer palanca amb el mànec per girar la terra. Qui fanga té els peus sobre la part de la terra que no està fangada.
| Com Sant Pere va inventar la fanga Abans de que s’inventés la fanga, Sant Pere estava treballant d’hortolà en un convent de monges, on la mare superiora li va proposar que si era capaç de cavar l’hort sense xafar el que estava cavat se n’aniria al llit amb ell. Sant Pere va acceptar la proposta i es va inventar la fanga. Va cridar a la mare superiora perquè anés a l’hort amb ell, un hort llarg i estret protegit per un baluard. Es posa davant de la monja i comença a fangar fins que arriba a la paret del fons de l’hort. La mare superiora, en veure que amb la fanga havia cavat tot l’hort sense xafar el que estava cavat, li va dir que havia guanyat i que ja podia venir. Sant Pere, content, comença a caminar per anar a l’entrada de l’hort on hi havia la mare superiora, però per arribar-hi va haver de passar caminant per sobre del que havia fangat. I en aquest moment la mare superiora li va dir, “has perdut, has xafat el que estava cavat!” Així va ser com Sant Pere va aprendre que amb les dones no es poden fer juguesques, que sempre en surts escaldat. |
😉
En Pere Xic
Rondalla popular catalana
Aquesta rondalla no la protagonitza sant Pere, és d’un vailet que avui celebra el seu sant, i que algunes de les seves peripècies van servir d’inspiració per al Patufet.
| En Pere Xic Rondalla popular catalana Hi havia un pare molt pobre que tenia tres fills que no podia mantenir. Un dia el més gran va decidir posar-se a treballar i va anar a casa d’un pagès molt ric, però que tenia molt mal cor. El pagès s’avingué a donar-li feina, però el va advertir que no li agradava veure males cares i que si s’enfadava o no feia bé la seva feina li arrancaria la pell de l’esquena a garrotades. El primer dia de treball el pagès va fer anar el minyó a pasturar les mules i li va dir que quan tornés a casa el vespre les volia veure arribar rient i ballant, El minyó va passar-se tot el dia amoïnat pensant com podia fer riure i ballar les mules i, al capvespre, mort de por perquè no havia trobat la solució al problema, va tornar les mules a l’estable i, d’amagat, va fugir. Quan el seu pare el va veure arribar, li va preguntar què passava i ell, espantat encara, li ho va explicar tot. Aleshores, el germà mitjà es va oferir per anar a treballar a casa del pagès ric. Els tractes amb l’amo van ser els mateixos i el minyó també va fugir per por que no el tustessin, ja que tampoc no va saber fer riure i ballar les mules. Després d’explicar-ho tot al pare, el germà més petit, que es deia Pere i era molt petit, molt petit, va dir que hi aniria ell, a fer de mosso del pagès. El pare no ho volia de cap manera, però tant i tant va insistir en Pere Xic que finalment l’hi va deixar anar. El pagès li va proposar el mateix tracte: si s’enfadava o no complia amb la feina li arrencaria la pell a garrotades. En Peret va acceptar, però li va proposar a l’amo que si era ell qui s’enfadava tot i veure que el noi complia amb la feina, llavors seria en Peret qui llevaria la pell a l’amo. I el pagès va acceptar. L’endemà l’amo també va enviar en Peret a pasturar les mules i també li va encarregar que les volia veure tornar rient i ballant. En Peret, que era molt viu, quina en va fer. Va retallar els llavis a les mules, i com que van quedar ensenyant les dents, semblava que riguessin. Després els va tallar un tros de pota i com que caminaven saltironant, semblava talment que ballessin. Quan va arribar a la casa i l’amo va veure que li havia fet malbé les mules, es va enfurismar, però en Peret al moment li va preguntar: – Que us enfadeu, amo? El pagès va recordar el tracte que havia fet amb el noi i amb un somriure forçat va dir que no. L’endemà el pagès va enviar en Peret a pasturar els porcs que tenia i li va dir que en tornar els volia veure tres vegades més grassos. Quan va ser a la muntanya, en Peret es va topar amb un marxant de porcs, el qual s’ofería a comprar-los-hi. En Peret va acceptar vendre’ls, però amb la condició que havia de tallar la cua dels porcs i donar-les-hi. El marxant va accedir i va donar al noi una bossa plena d’unces d’or i les cues dels porcs. Aleshores, en Peret va anar a un indret on hi havia un gran fangar i hi va ensorrar les cues dels porcs de manera que sortissin una mica a flor de terra. Va tornar a casa de l’amo i li va dir que els porcs estaven tan grassos i pesaven tant que s’havien ensorrat en el fang i només treien una mica la cua. L’amo va córrer al fangar per veure si podia treure els porcs del fang; va agafar les cues i les va estirar amb totes les seves forces. Però és clar, com que els porcs no hi eren, no en va poder treure cap. – Pesen tant i tant, que abans de poder-los treure, se’ls trenca la cua – va dir en Peret, amb to innocent. L’amo se’l va mirar furiós. – No us enfadareu pas, amo, per això, oi? M’havieu dit que els engreixés molt i així ho he fet. L’amo recordà el pacte que havien fet i contestà que no. El pagès i la seva dona van veure que en Peret era més viu que ells i van decidir treure-se’l del damunt. Així que l’endemà el van fer anar a pasturar un ramat a la muntanya on vivia un gegantàs que es menjava tothom que trobava. Abans de sortir de casa, però, en Peret va agafar un colom, un mató i un cordill. Quan va ser a la muntanya, es va topar de seguida amb el gegantàs, el qual només veure’l , ja li va entrar la gana. Abans de menjar-se en Peret, però, el gegant va voler-se entretenir una mica i va proposar al minyó provar la seva força amb ell. Esplèndid i rialler, el gegant li va dir que si el guanyava no se’l menjaria. Aleshores el gegant va agafar una pedra de terra i la va llançar molt lluny. – Au, vinga, galifardeu, a veure si ets capaç de llançar una pedra tan lluny com jo – va dir el gegant, i es va posar a riure. En Peret va ficar la mà al sarró, va treure’n el colom com si fos una pedra i el llançà amb força. El colom es va posar a volar i se’n va anar lluny, lluny, fins a perdre’s de vista. El gegant va quedar sorprès de tan lluny com havia anat llançat en Peret. Però com que no s’acabava de creure que aquell marrec tingués més força que ell, va voler fer una altra prova. Va agafar una pedra i amb un cop de puny la va esclafar. En Peret va tornar a ficar la mà al sarró i va treure’n el mató, que semblava una pedra, i d’un cop de puny el va esmicolar en molts més trossos que no havia fet el gegant. Atordit, el gegant encara va voler fer una altra prova. Va agafar un roure ben gros pel tronc i d’una estrebada el va arrencar de terra. En Pere, llavors, va treure el cordill del sarró i va envoltar quinze roures imposants. – Però què fas? – li va preguntar el gegant, que no entenia què volia fer el noi. – És que jo els roures els arrenco de quinze en quinze – va dir en Peret molt seriós. Envolto els arbres amb el cordill i després l’estrenyo amb força fins arrencar-los. D’aquesta manera ja queda fet el feix de roures i m’estalvio la feina d’arrancar-los d’un a un i apilar-los. El gegant va quedar meravelllat de l’enginy d’en Peret i li va pregar que no els arranqués pas els quinze rores, que seria un greu perjudici per al bosc, i que ja es creia que era capaç de fer-ho. Després d’aquella demostració, el gegant va agafar por d’en Peret i va decidir matar-lo, però com que no es veia capaç de fer-ho per la força, va pensar fer-ho amb astúcia. Arribada la hora de dinar, el gegant va donar un tupí grandiós de farinetes a en Peret. El noi es va amagar el sarró buit sota la camisa i en lloc de menjar-se les farinetes se les tirava dins del sarró. – Mmmmm! Qué bones que són! – deia en Peret, fent veure que se les empassava. – No en deixis ni una mica o m’ho prendré com un menyspreu – l’advertí el gegant. En havent dinat, tots dos es van posar a fer la migdiada, però com que en Peret no es fiava del gegant, va agafar el remat i se’n va anar muntanya avall. Quan va ser una mica lluny de la casa del gegant, es va trobar un pastor que, en veure’l, li va recomanar que fugís de pressa. – No puc córrer gaire perquè m’acabo de fer un bon tip de farinetes. – Doncs si el gegant t’enxampa, se’t menjarà – li va dir el pastor. Aleshores en Peret es va treure un ganivet i va fer veure que s’obria el ventre per descarregar-se de les farinetes que li impedien córrer. El que en realitat va fer va ser obrir-se el sarró i deixar anar les farinetes que portava. Quan el gegant es va despertat i no va trobar en Peret, es va posar furiós perquè el noi l’havia tornat a burlar. De seguida va començar a perseguir-lo, però les farinetes li pesaven a l’estómac una barbaritat. Aviat es va topar amb el pastor. – Has vist un marrec menut com una puça amb una panxa molt grossa? – li va preguntar. – I tant que l’he vist! Davant meu s’ha obert la panxa amb un ganivet i s’ha descarregat de tot el que duia a dins i no el deixava anar lleuger. El gegant en sentir això, va voler fer el mateix. Ell, però, es va clavar el ganivet de debò a la panxa i se la va obrir. Naturalment, esventrat, no va trigar gaire a morir. Abans d’arribar a la casa, en Peret va trobar un marxant que li va comprar tots els moltons per una bossa grossa tota plena d’unces d’or. Amb gran sorpresa dels seus amos, que ja el donaven per mort, en Peret va tornar a la casa i els va explicar que s’havia topat amb un gegantàs que se li havia quedat tots els moltons. L’amo va rondinar, però en Peret de seguida li va preguntar: – Que us enfadeu, amo? Jo he anat on vós m’heu manat que anés. L’amo, recordant el pacte que havien fet, va dir rapidament que no, que no estava enfadat. La situació era ja insostenible pel pagès, que veia que si aquell marrec continuava a la casa era capaç d’arruinar-lo del tot. Aleshores li va dir que, a causa d’un encanteri que li havien fet, ell només podia tenir mossos fins que se sentia cantar el cucut, però que així que el cucut cantava, els havia de despatxar o si no, morien. A la matinada següent, la dona del pagès es va enfilar a un arbre proper a la casa i es va posar a imitar el cant del cucut. En Peret que havia escoltat com es confabulaven marit i muller per enganyar-lo, va agafar una escopeta i va engegar un tret a l’arbre. El cucut va callar de cop i la dona del pagès va caure de l’arbre, mal ferida. Tot seguit en Peret va anar a trobar l’amo: – Amo! Amo! Ja no cal que em despatxeu – li digué. – He mort el cucut d’una perdigonada i ja no cantarà més. El pagès es va desesperar en veure que gairebé li havia mort la mulleri li va dir a en Peret que li daria el que volgués per tal que marxés de la casa. En Peret va dir que volia una bossa ben grossa plena d’unces d’or i el pagès la hi va donar de molt bona gana. Després d’això, en Peret va tornar a casa seva carregat amb les tres bosses d’unces d’or i mai més ni el seu pare, ni els seus germans, ni ell van haver de passar gana. |
😉