26/09/2026
#TuNoEtsDeSolsona, o sí, i saps qui era el Pobre dels esclops
Tant si ho saps com si no ho saps, clica aquí
😉
Fotografia dels esclops del Ramon Roses, el pastisser de la pastisseria Roses de la plaça Major de Solsona, on ara hi ha Can Massana. El Ramon, el tiet Ramon li dèiem nosaltres, els hi va donar a l’avi Joan, Joan Boix Marsinyach, que els va netejar i restaurar per la seva conservació. Són uns esclops autèntics fets a mà i que s’han fet servir per treballar.
Aquest esclops es portaven amb les sabates, i es feien servir per entrar a la cort dels porcs o en llocs on hi hagués brutícia. Segurament eren fets a mà per un escloper i espardenyer de Solsona que es deia Sorribes i que tenia la botiga al carrer Castell número 39, a cal Serra Forn, l’any 1960 encara hi era, l’avi Joan recorda que quan va anar a viure a Solsona encara hi era, i tenia molts esclops penjats per vendre.
😉
El rodamon de la Terra i d’un altre món
L’any 2015, al Rebost dels contes, a Solsona FM, es va emetre el conte «El rodamon de la Terra i d’un altre món» inspirat en el captaire el “pobre dels esclops”, i que aquí el podreu tornar a escoltar:
😉
El Pobre dels esclops
També conegut com el Pobre de Fustagueres, el Pobre dels parracs, el Pobre de l’olla o el Pobre dels «pelingalls»
Gràcies a l’arxiu Montserrat Riu Mas podem compartir aquestes publicacions del Cesona dedicades al Pobre dels esclops, de lectura molt recomenada.
Al Celsona 509 del 16-3-2007 na Montserrat Riu Mas signava aquest article:
| El Pobre dels esclops Montserrat Si ets un lladre, el diran murri; si ets un savi, et diran bola; si ets un bon home, et diran tonte; i, si ets pobre, un qualsevol. Encapçalo aquest escrit amb els «grans de sorra» anotats per Emili Reimbau en el full del Bloc Bonavia del dijous dia 14 de novembre de 1929. pel fet que avui recordaré una de les persones més pobres que un Déu te’n do!, que en aquell temps llunyà, i en un temps més proper al nostre, solien passar per les cases de pagès que no refusaven la seva petició d’una gràcia de caritat per l’amor de Déu amb alguna de les fórmules d’excusa per a no donar almoina: «Déu us empari?, «Un altre dia, germà…». Segons sembla. però. eren poques les cases que no els feien caritat, i moltes les que els acollien i atenien segons les seves possibilitats, per la qual cosa els captaires, en anar-se’n solien descundar-s’hi de dir: «Gràcies! Déu us ho paguit». La passada postguerra féu que rondessin molts pidolaires arreu del país. i per Solsona, vinyet i ruralia de la comarca, és clar, n’hi voltaren també qui-sap-los, derxant-hi un bon munt de records. Als Celsones 501 1 503, se n’hi poden llegir uns quants del POBRE DELS ESCLOPS, al gual no vaig conèixer, però sí que n’he sentit parlar a bastantes persones del vinyet i de la comarca, mercès a les quals avui en podré reviure alguns més. El record que potser més complaurà als lectors i lectores, però, serà la imatge fotogràfica d’aquest home que portava tat el seu patrimoni material al damunt, esforçant-se fins a l’extrem per aconseguir transportar-lo, i per no perdre’n ni una mica. Esforç que quedà ben gravat a la memòria de tota persona que en fou espectadora: així com hi quedaren. també, tot un reguitzell de peculiars costums que foren explicats als esmentats Celsones, per la qual cosa no en parlaré en els records que desgrano tol seguit: El Pobre dels esclops era conegut. també, com el Pobre dels parracs i el Pobre Fustagueres. En demanar caritat, hi havia qui, abans de donar-la-hi, li oferia de broma agua de bledes. puix sabia que s’apartaria esporuguit remugant que amb aquesta aigua havien desmamat el dimoni. Era una persona pacífica, de parlar y caminar calmós, de veu dolça, celles espesses. i rostre bru que li feia ressaltar la blancor dels ulls, i la de l’espessa barba que portava. La mainada, en veure’l, solia tenir por, que s’esvania, però, en escoltar la càlida veu d’aquell home que, als anys 50 del segle passat, considerava vell. Entre el munt de coses que traginava, portava penjats uns pots lluents i nets com una patena, dins els quals des mestresses li podien posar el menjar. Al contrari que altres rodamons, no comprava ni venia res, sols demanava almoina. —————— I vet aquí la breu recordança d’un d’aquells pobres de rostolles que la passaven tan magra que se les havien d’empescar totes per aconseguir algun diner Es conta que, en acabar de ploure, n’hi havia que començaven a fer via xino-xano per algun camí de terra acabada de rentar, del qual no aixecaven la mirada, amb l’esperança de poder-hi trobar alguna moneda perduda per ves a saber qui, D’uns quants anys ençà, ha canviat la societat i les situacions que es donen dintre d’ella. Avui en dia. el perfil dels que no tenen llar -anomenats «Sense sostre». és un altre, i reben, també, un altre tipus de consideració i d’atenció. L’any passat a Espanya n’hi havia uns 30.000, i cada dia són més joves les persones que entren a formar part d’aquest col·lectiu. Per posar punt i final a aquest escrit, però, he escollit un record poètic dels pobres i la caritat dels anys que més us he parlat: els anys SO del segle passat. Qui demana caritat coneix bé la bona casa, son caliu de bona brasa, son amor i humilitat. Escolteu-ne una rondalla: El nen: -Mare, a baix hi ha un pobre que vol un tros de pa. Obre la mare el calaix i talla una magnífica llesca pastoral.., -divina bresca!-. I, com ha baixat l’escala, Mare de Déu, d’un cop d’ala l’àngel, portant a la mà la gràcia hostial del Pal. (Manuel Pal Casanovas, 5-5-1950) |
Al Celsona 501 s’hi havien publicat aquests records escrits per na M. Àngels Cardona Freixa:
| «El Pobre dels esclops» Fa temps, vaig quedar gratament sorpresa llegint l’article que una amable lectora feia sobre la figura de la «xurrubica». Doncs, si us sembla bé, voldria escriure uns records. per donar a conèixer un altre personatge que per aquella època passava a captar per les cases de pagès. Li dèiem «El pobre dels esclops», doncs no li coneixíem el nom, però als peus, per calçat hi duia uns esclops de fusta, com en aquell temps encara usaven alguns padrins. Això era entre els anys 50 al 55. Jo era una nena, doncs sóc nascuda de l’any 1944, i el «pobre dels esclops» venia al cantó de Solsona (jo sóc de cal Carota) i s’aturava al trencall de Cal Magí, on hi havia una figuera que li deien la figuera del Porrons, d’on sobresortia una grossa codinera que formava un banc. Com dic, s’aturava allí i es descarregava, doncs portava un pilot de fardells de tota mena, i deixant el fato a sota la figuera, baixava cap a casa, on la mare li donava una llesca de cap a cap d’un pa de 3 quilos com abans feien per als pagesos, o si era l’hora de dinar o de sopar, un bon plat de vianda. També captavaa les altres cases veines: Cal Benet, Cal Biscaran, Cal Magí, etc i tornava al lloc on tenia la parada. El que recordo que mai no ens deixàvem perdre, era quan marxava, doncs veure com es carregava altra vegada els embalums, era tot un espectacle: primer, una mena de morralets amb un cordill, un a cada espatlla, després un farcell en bandolera, un sac penjat al davant i un altre al darrera, una senallota vella que qui sap què hi duia, també penjada entremig, i ja per sobre de tot s’hi tirava un tapaboques que algun dia prou devia haver tingut algun color. I fet això, baixava cap a la ribera, pel camí de Cal Pallargas com un gros cargol bover, puig de tant fato i geperut com anava, no se li veien ni les cames, fins que el perdíem de vista, confós amb el color marró dels camins. I un dia, quan ja dèiem: aviat passarà el «pobre dels esclops», no va passar i no el vam veure més. Suposo que també devia morir, en alguna pallera, o balma, o en alguna casa que es devia anar a arraulir, si és que el van acollir. Si el qui llegeix això se’n recorda i sap més coses, doncs que faci com jo i expliqui els seus records, que a tots ens agradarà de saber-ho. Moltes gràcies M. Àngels Cardona Freixa |
I al Ceslona 503 s’hi havien publicat aquests records escrits per na Pilar Solanelles:
| El Pobre dels esclops Recordada M. Àngels, m’ha fet molta il·lusió l’article que vas publicar al Celsona número 501 del 19 de gener al voltant de la figura del pobre dels esclops. Nosaltres el coneixíem també com el pobre de l’olla o el pobre dels «pelingalls». Solia arribar a Mascaró cap els volts de mitja tarda, del cantó de cal Fanta. Tal i com bé expliques, arribava sempre carregat amb molt fato, que, com que no podia portar-lo tot alhora, l’havia d’anar transportant de mica en mica. Agafava un feix de farcells i paquets de draps i els transportava uns metres més endavant, després reculava i n’agafava un altre feix, d’aquesta manera feia i desfeia el camí desenes de vegades. Els seu punt de referència a Mascaró era una vella alzinera. Allí estacava els seus draps i cada vegada que venia, mirava que no n’hi faltés cap. Una vegada, el meu pare, que en pau descansi, cremava l’herba dels marges de prop d’aquesta alzinera i accidentalment es veu que es van socarrimar alguns dels seus draps. En veure-ho, el pobre dels parracs es va enfadar moltíssim i nosaltres vam pensar que ja no tornaríem a veure’l més. Però com que ens vàrem disculpar i li vam prometre que no tomaria a passar més, al cap d’una temporada va tornar a aparèixer i va tornar a omplir l’alzinera amb els seus parracs. Sempre es quedava a dormir en una corralina que teníem casa nostra perquè deia que d’aquesta manera estava més calent. Ell mateix ens demanava palla neta i es preparava el seu jaç. En acabat, ens preguntava què i havia per sopar. Si ocasionalment li responíem que hi havia guixes, ell deia que no en volia pas. Preferia menjar altres viandes com trumfos i cols. Això sí, sempre li venia de gust una tassa d’aigua ben calenta, gairebé bullint. Quan venia la foscor, es feia llum amb un pot que tenia una clasca de cargol bover a dins, plena d’oli i amb un ble. Devia ser profundament creient, ja que a les nits resava molt. Semblava que digués missa amb les mans plegades, i utilitzava una mena de calze que recolzava sobre els llistons de la porta, per suplir la falta d’una taula. Se solia. quedar a casa dos o tres, dies, període que allargava a l’hivern, ja que feia més fred. Alguna vegada, havíem vist com el pobre dels esclops coincidia amb la Xurrubica. Ell la solia convidar a menjar unes sopes de pa fetes per ell, fent-li molt xerrameca. Tot i així, em sembla que la Xurribica no va fer mai gaire cas d’aquest festejador… El pobre dels esclops ens havia dit que es deia Josep i que era de Santa Maria de Vallferosa. Sempre explicava que a casa seva tenien un parell de mules molt bones i que les anéssim a comprar, que faríem un bon negoci. Un dia, el pobre dels esclops va deixar de venir i algú ens va dir que s’havia mort. Segurament, com tu dius M. Àngels, el pobre dels esclops va morir com havia viscut: sota una balma o en el recés de qualsevol paller. Pilar Solanelles |
😉
El Pobre dels esclops
MEMÒRIA POPULAR DEL BAIX SOLSONÈS – LES FEINES
A la publicació MEMÒRIA POPULAR DEL BAIX SOLSONÈS – LES FEINES també es fa una referència, amb fotografia inclosa al Pobre dels Esclops . A la pàgina 36 hi ha la fotografia i a la 35 aquesta referència:
| Marxants Passaven marxants per les cases. Marxants d’aquí de Solsona, el Cotillaire i altres ambulants, i unes dones de Cardona que portaven la roba al cap d’una casa a l’altra. A casa, en un dia havien passat vuit pobres demanant caritat. N’hi havia un que li deien el Pobre de Fustagueres, que no estava massa bé. Anava carregat de trastes. Deien que era de Fustagueres. A alguns altres puestos li deien el Pobre dels Esclops. Un dia li vai dir “pues si tot lo que porteu són cassigalls, veneu-los!”, i diu “Això és roba bona”. Anava ple de trastes no poguer més. Portava la galleda amb una mica de minjar. Tothom li donava alguna cosa. Josep Cantó. Cal Sastre. Llobera |
😉