La foto del Pep

#TuNoEtsDeSolsona, o sí, i saps diferenciar un timbre giratori català d’un de victorià

Tant si ho saps, com si no, clica aquí.

😉

😉

Timbre giratori o timbre de torsió
El timbre que es pot tocar fins hi tot quan no hi ha electricitat

Un timbre giratori (o de torsió) és un mecanisme per trucar a una porta que consisteix en fer girar una maneta o clau a l’exterior de la porta, un eix acciona un mecanisme d’engranatges que fa colpejar un martell contra una campana a l’interior.

Tot i compartir el mateix principi físic de torsió, el model tradicional o local de timbre giratori català (sovint associat a l’arquitectura burgesa i modernista a Catalunya) i el timbre giratori victorià (típic d’Anglaterra i el món anglosaxó de finals del segle XIX) presenten diferències clares en el disseny, l’estètica i la construcció:

Timbre giratori victorià (Anglaterra / Regne Unit)

• Època daurada: Molt popular entre la dècada de 1880 i 1910, coincidint amb el regnat de la reina Victòria i el període eduardià.
• Estètica i ornaments: Presenta estils industrials o revivalistes de l’època (gòtic victorià, Eastlake) amb ornamentacions florals molt marcades, filigranes de ferro fos (cast iron) o llautó polit i banyat.
• Mecanisme: Sol utilitzar un eix passant (spindle) estandarditzat (sovint d’unes 5 mm de gruix) que travessa gruixos de porta estàndard britànics (fins a uns 55–63 mm).
• So: Gràcies al seu sistema de molla interna, un petit gir del pom exterior genera un repic d’alta freqüència molt prolongat i sonor, dissenyat per sentir-se en cases grans o de diverses plantes.

Timbre giratori català (Tradicional català/ Modernista)

• Època daurada: Vinculat a les finques urbanes, cases de cos, torres i eixamples de Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX (incloent-hi l’època modernista i noucentista).
• Estètica i ornaments: En l’entorn català, la ferreria i el bronze tenien un segell artesanal propi (molt visible en magatzems històrics com la Freteria Bolibar a Barcelona), amb motius de ferro forjat local, línies orgàniques modernistes o plaques de bronze més sòlides i sorites adaptades a portes de fusta massissa gruixudes de les cases pairals o porxos mediterranis.
• Mecanisme i integració: Sovint adaptat a la fusteria local catalana (portes de pi o roure massís d’interior/exterior més gruixudes que les estàndard angleses). Pel que fa al so i la batuda, acostumaven a prioritzar metalls fets per fons i ferrers locals en lloc de peces de fabricació en sèrie de la revolució industrial britànica.
• So: Emet un repic clar i metàl·lic similar a un timbre de bicicleta o un mecanisme de rellotgeria a causa de la cúpula interior de bronze o llautó. Tendeix a fer un so de «clinc-clinc» més sec i espaiat, depenent directament de la velocitat amb què la visita giri la maneta exterior.
• Evolució: En molts casos a Catalunya, aquests timbres mecànics van conviure o van ser substituïts de manera ràpida per sistemes de polsadors elèctrics o porters automàtics (molt estesos en edificis plurifamiliars urbans).

Timbres com aquests cada vegada són més cars de veure. Avui la foto del Pep n’ha fotografiat un, localitzat en un pis de la vella Solsona.

😉