14/05/2023 1d3
#TuNoEtsDeSolsona si no saps què son aquest dos cotxes de la trobada de cotxes clàssics de la fira de Sant Isidre
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
- Programa de la 70a Fira de Sant Isidre de Solsona 2023 (pdf)
- Fira de Sant Isidre de Solsona – 21-03-2023 – Pau Reig signa el cartell de la Fira de Sant Isidre (pdf)
😉
Citroën Stromberg
El primer automòbil amb tracció davantera
Aquest cotxe clàssic és tota una bellesa, sigui quin sigui el model. A espanya va ser conegut com Citroën 11.
El Citroën Stromberg va ser el primer vehicle de gran sèrie realitzat sobre una carrosseria on el xassís i la carrosseria constitueixen una unitat inseparable.
Permetia una reducció important del pes del vehicle i un augment en l’estabilitat del cotxe en rebaixar l’alçada i per tant el centre de gravetat.
El que és especial d’aquest cotxe és la combinació de nombroses innovacions i l’establiment de les bases, per al cotxe en el futur. Es va fabricar de 1934 a 1957.
- experimentopanzergeist – El Citroën Stromberg fue el primer automóvil con tracción delantera (web)
- LA VANGUARDIA – La elegancia del Citroën Stromberg en Barcelona (web)
😉
Renault Gordini
El cotxe de les vídues
A mitjans dels anys cinquanta del segle passat, Renault va atreure l’atenció mundial amb el Dauphine. Era un cotxe revolucionari per les seves avançades solucions tècniques i que per la seva imatge i prestacions deixava completament obsolet el seu antecessor, el ja antiquat 4CV que a Espanya era conegut popularment com el “quatre quatre”.
Tot i així, els enginyers de la marca francesa van partir del “quatre quatre” per desenvolupar el nou Dauphine. Ho van fer aplicant en el procés uns plantejaments molt més moderns i utilitzant solucions tècniques fins aleshores inèdites. I també hi va contribuir el carrosser italià Ghia, si escau per dissenyar unes entrades aerodinàmiques que garantissin la correcta refrigeració del motor.
El Dauphine era una berlina de caràcter familiar (3,95 metres de llargada), que aprofitava l’espai interior millor que els models precedents. Al mateix temps, conservava la disposició mecànica tradicional de l’època. És a dir, amb el motor a la part del darrere i el maleter allotjat sota el capó davanter.
El model va aconseguir un gran èxit en molts mercats i va aconseguir vendre al món al llarg de la seva existència al voltant de dos milions d’unitats. I a Espanya va contribuir a motoritzar la societat de forma decisiva, ja que es va fabricar durant una dècada a Valladolid.
Un motor de 31CV
Després del llançament del Dauphine se li van anar afegint altres millores aleshores molt avançades, però de caràcter opcional. Com la suspensió Aerostable, que aportava més confort a la marxa mitjançant uns topalls de cautxú de flexibilitat variable a les rodes davanteres i uns amortidors pneumàtics , a les del darrere. O també la llavors innovadora caixa de canvis robotitzada Ferlec amb embragatge automàtic.
El motor del Dauphine tenia una cilindrada de només 748cc i disposava de 31 CV. Actualment, pot semblar molt poc, però en aquella època permetia que el Renault arribés amb relativa facilitat als 105 quilòmetres per hora. Era més ràpid que la gran majoria dels vehicles que circulaven aleshores per les carreteres europees.
El cotxe de les vídues
Les carreteres presentaven moltes deficiències en general, però especialment les espanyoles, perquè la inversió en la seva cura era menor que als principals països del continent. De fet, l’enginyer en cap del projecte, Fernand Picard, va viatjar a Espanya per la seva exigència més gran a l’hora de provar a fons el Dauphine. Va cobrir personalment un recorregut de 2.200 quilòmetres per verificar la fiabilitat general del model abans d’iniciar la comercialització.
La combinació del motor del darrere, que feia en ocasions que les rodes davanteres suren, les deficiències de l’asfalt i la velocitat del nou Dauphine van ocasionar molts accidents. Per aquesta raó, el model aviat va ser conegut com “el cotxe de les vídues”.
Pedres al maleter
La fama negra del Dauphine es va emfatitzar quan Renault va encarregar desenvolupar una versió potenciada del model al pilot i preparador d’origen italià Amédée Gordini, anomenat el Bruixot de la Mecànica pels seus brillants resultats en la competició. El Dauphine Gordini va pujar de potència fins als 37 CV i va millorar la velocitat màxima fins als 125 quilòmetres hora, un valor considerable aleshores.
Quan s’arribava als revolts, de vegades es perdia el control a causa d’un sotrac inoportú, el terra mullat o el vent. Això va portar molts conductors del Dauphine, el Gordini o la versió més luxosa Ondine (que es va sumar a la gamma el 1958) a carregar el maleter amb algun llast, com un sac de sorra o fins i tot pedres. Aquest era un recurs molt bàsic per intentar equilibrar el repartiment de pesos i consolidar les rodes davanteres sobre l’asfalt.
Una solució que ajudava, però no resolia el problema en un cotxe amb una arquitectura del tipus “tot enrere”. I que va continuar afligint també el model R8, successor del Dauphine i que va heretar una disposició mecànica similar.
😉
Fira de Sant Isidre
Les edicions de la fira moderna es compten des de l’any 1953.
L’any 1956 se celebra el 1er Concurs de Ramaderia.
L’any 1989 es trasllada la fira al cap de setmana amb durada de tres dies.
La fira de Sant Isidre de Solsona se celebra des de temps immemorials, però és l’any 1953 quan torna ha agafar una gran importància, de fet és l’any a partir del qual es comencen a comptar edicions que s’han fet de la fira moderna.
A la ciutat de Solsona s’hi celebraven diverses fires durant l’any, però veient que les fires i els mercats perdien dinamisme degut a la postguerra es va decidir impulsar-ne només una i aquesta fou la de Sant Isidre. Hi havia dos motius força importants per apostar per aquesta i eren primer perquè és la fira de la pagesia i Sant Isidre n’és el patró, i segon perquè el maig és un més tranquil per als pagesos, ja que la gent no té massa feina al camp.
A l’any 1953 hi va haver una gran novetat i va ser la 1ra Concentració de Maquinària Agrícola, aquesta s’exposava a la plaça del Camp, al Vall Fred i a la paret de les monges. Hi havia pocs tractors, alguna segadora i garbelladora i arreus, tot i que encara es feia servir la tracció anima. En aquest any també es van poder veure els primers estands, la majoria eren tallers que fabricaven, arreglaven i venien els diferents estris per poder fer la feina del camp.
A l’any 1956 se celebra el 1er Concurs de Ramaderia, d’aquesta manera s’incorporava un acte que hi ha esdevingut tradicional i que ha contribuït a fixar la presència del bestiar a la fira.
El sector de l’automoció també va veure en la fira un bon aparador per poder mostrar-hi els cotxes, les motos i les bicicletes.
No va ser fins als any 60 que la fira esdevingué un acte multisectorial.
Sant Isidre és el dia 15 de maig, però és l’any 1989 quan es realitza un canvi qualitatiu, traslladant la fira al cap de setmana i donant-li una durada de tres dies.
La Fira de Sant Isidre de Solsona, malgrat el seu caràcter multisectorial, és coneguda arreu del país per les potents mostres de bestiar i maquinària agrícola amb què reivindica la tradició rural del Solsonès. Actualment ocupa un dels primers llocs en importància del conjunt de fires que se celebren a la província de Lleida i a la Catalunya central.
😉