22/09/2023
#TuNoEtsDeLladurs, o sí, i saps on va l’aigua d’aquesta font i des quan es té aquest dret
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
😉
Fonts de Lladurs
Lladurs, poble que dona nom al municipi de Lladurs (mapa)
És conegut per tothom que aquestes fonts porten l’aigua a Solsona des de l’any 1763 i que per aconseguir-ho es van haver de construir dos grans aqüeductes, el del Pont de l’Afrau i el que travessa la rasa de l’Olmeda.
El que no és tant conegut és que el dret, o la propietat, per a fer arribar aquesta aigua a Solsona és de l’any 1303, de 460 anys abans de que hi arribés.
El Doctor Antoni Llorens i Solé, en el seu llibre “Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya“, explica la història de com les aigües de les Fonts de Lladurs van arribar a Solsona.
| Les aigües de les fonts de Mirabella, dels Frares, de Lladurs, de Canalda del Cardener Fins al segle XV Solsona no tenia altra aigua potable a dins del nucli urbà murallat que la de les cisternes d’algunes cases particulars, a més de les del Monestir i del Castell. Caldria afegir-hi una font que hi havia als horts comprats pels marmessors de Francesca de Llobera per construir l’hospital del seu nom, font, encara subsistent, que subministrava l’aigua a l’hospital i a tots aquells que hi anaven a omplir els càntirs. Els molts horts que hi havia a dins del recinte murallat es regaven amb les basses que s’hi practicaven. Amb el creixement demogràfic de la vila la necessitat d’una aportació d’aigua es feia sentir amb més força a mesura que anaven passant els anys. S’havia pensat en la font de Mirabella (Mare de la Font) , que es trobava dins del terme municipal, mes no oferia una garantia suficient. Molts estius l’abundor d’aigua que en rajava era tan reduïda, que no valia la pena de fer una inversió com la que exigia la seva conducció a la vila, amb un aqüeducte i una canonada d’uns dos quilòmetres. Els cònsols tenien la mirada posada en les fonts de Lladurs, d’aigües abundants, segures i d’una excel·lent qualitat. El 28 d’abril del 1303, any del començament de la construcció de les segones muralles, tant el vescomte de Cardona com el paborde disposaren que, conjuntament amb l’obra de les muralles, es realitzés la de portar l’aigua de Lladurs a la vila. Els prohoms o pròcers de Solsona oferiren l’aportació de 10.000 sous. Mes el conflicte sorgit entre les dues senyories, motivat pel vescomte en no respectar els pactes establers sobre el circuït de les muralles, tirà per terra aquell pla. El seu fill, Hug I, renovà la concessió d’aigües de Lladurs a Solsona l’any 1332, amb la complaença de la seva mare, Maria Àlvarez de Alfaro, protectora de la Vila; Hug II, fill del primer, renovà aquesta donació l’any 1349 i encara en 1413 es registra una nova renovació per part de Dª Joana. Solsona ja té les fonts de Lladurs. Calia portar-ne l’aigua a la vila. Per què no va fer-ho? La documentació estudiada no ens dóna una resposta concreta. És fàcil, emperò, imaginar-la. Durant tot el segle XIV la construcció de les muralles i torres s’ho emportava tot. No es podia pensar en res més. Per acabar d’ennuvolar el panorama sorgeix la pesta negra (1348) amb uns estralls en la societat i en l’economia general del país que no fou gens fàcil de superar. Els temps no estaven per a una empresa com la que calia per portar l’aigua de Lladurs a Solsona. Al segle XV es produeix un canvi en la societat. El poder feudal va de baixa mentre que el municipi, fent-se més i més autòcton, ha de comptar més i més amb els propis recursos. Quant al de Solsona, s’esdevenia que mentre els Cardona no fan res més que renovar la concessió de les aigües de Lladurs, del seu senyoriu, com dient que amb això ja havien fet prou, el Monestir es trobava en plena davallada del seu prestigi i poder. El Consell de la vila es trobava completament sol i no comptant amb els recursos suficients, És decideix per portar a la vila l’aigua de la font de Mirabella. Aixó no vol dir que el Consell abandonés l’empresa. Tot el contrari. Amb molt de seny vetlla per les aigües que li han estat donades, esperant temps millors. L’aigua de Lladurs és curosament guardada, pagant un salari a algú del mateix lloc “per guardar l’aigua de La Durs (sic)”, per tal d’evitar que ningú se n’aprofités per regar, creant una servitud; hi fa obres: Francesc Bonany ha d’anar algunes vegades “a La Durs per arreglar l’aigua”; hi posa una canal, per facilitar que hi poguessin beure els vianants i els animals que anaven i venien de Sant Llorenç, com també, en casos de necessitat, els mateixos veïns de Solsona poguessin transportar-la a la vila amb vehicles. No era cap excepció, en aquell temps, la figura de “l’home de l’aigua”, que recorria els carrers d’una vila amb el seu carro, venent-la, costum que, en alguns llocs, ha arribat fins al segle actual. La magna obra de la canalització de les aigües de Lladurs no s’emprendrà fins a la dècada del 1750 i no arribarà als enjups de les fonts del Castell, de la plaça de Sant Joan i de la de l’església, fins al 1763. (…) Les aigües de Lladurs Hem vist com aquestes aigües foren donades a Solsona, amb caràcter exclusiu, pel vescomte de Cardona, Ramon Folc, el Prohom, en començar-se l’obra de les segones muralles, l’any 1303, donació confirmada pel seu fill, Hug I, en 1322, i per altres dels seus successors. Cal advertir que el lloc de Lladurs esdevingué senyoriu dels Cardona en virtut de la compra que en feren al monestir de Tabèrnoles. Hem vist també com Solsona vetllà aquest dret, posant un guarda a les fonts i fent-hi obres al llarg dels segles. No és fins al 1752, any d’una extraordinària secada, i amb ocasió d’acabar amb les disputes dels caputxins, que l’Ajuntament es veu amb forces per empendre l’obra magna de la seva conducció a la ciutat. Per prevenir qualsevol destorb per part de l’Administració, acut a l a Reial Superintendència del Principat, amb els títols acreditatius de la propietat que tenia sobre aquestes aigües, la qual va incoar un expedient instructiu i dictà, el mateix any, una resolució establint les aigües de Lladurs i de tot el seu districte a la ciutat de Solsona. La corporació municipal es dirigeix al duc de Cardona demanant-li la seva col·laboració, el qual, després d’haver-se assegurat de la concessió feta pels seus avantpassats, aporta a l’obra la quantitat de cent lliures. Els treballs comencen a primers del 1753. El Cinca de Lladurs interposa un recurs, que no prospera, mes reprèn el plet, endebades, l’any 1765. Estaria relacionat amb aquesta disputa el fet d’haver aparegut violentada la porta de l’enjup de dalt de les fonts el dia 29 de juliol del 1764? Per prosseguir l’obra, que comportava la Construcció de dos grans aqüeductes, el del Pont de l’Afrau i el que travessa la rasa de l’Olmeda, “després d’haver-se consultat persones sàvies y amants de la ciutat . l’Ajuntament acorda nomenar una comissió de vigilància de l’obra, integrada pels següents: Magnífic Dr. en Drets, Jaume Pla, prevere i beneficiat de la catedral: Magn. Dr. en Drets, Josep Torras, de Solsona, i els magnífics Domènec Aguilar, advocat, Anton Martins i Isidre Soler, que són regidors, mes no com a tals sinó com a particulars. Se’ls atorga amples poders i facultats i els comissionats accepten el càrrec amb entusiasme. (…) El 17 d’agost del 1763 arriba l’aigua de Lladurs a Solsona i s’introdueix als enjups de les tres fonts de la ciutat. L’alegria del poble és desbordant. (…) |
😉