La foto del Pep

#TuNoEtsDeClariana, o sí, i saps on és aquesta escola tancada

Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.

😉

Escola de Sant Ponç
Al poble de Sant Ponç, del municipi de Clariana de Cardener (mapa)

Sant Ponç és una de les quatre entitats de població del municipi de Clariana de Cardener que malgrat no tenir cap nucli urbá, la construcció de l’embasament de Sant Ponç des de l’any 1949 fins al 1954, va fer que es construís un petit nucli de població per allotjar, inicialment, els obrers que van construir la presa i, després, els que l’havien de vigilar i fer el seu manteniment.

En aquest nucli hi ha l’antiga casa de l’Administració, habitatges pels obrers, quadres pels animals, l’escola i la caserna de la guàrdia civil reconvertits en xalets i segones residències.

Malauradament, no hi ha informació publicada sobre aquesta escola.

• Viquipèdia – Sant Ponç
• Viquipèdia – Clariana de Cardener

El que sí que sabem que aquesta escola va se el primer destí que va tenir la mestra Mercè Augé i Pellicer quan va aprovar les oposicions.

Mercè Augé i Pellicer Paraules des de Solsona La Mercè va néixer a Solsona el maig de 1933 en el si d’una família benestant. La seva mare era la filla d’un famós veterinari solsoní, el senyor Pellicer, que ja havia estudiat a les Monges de Solsona. (…) Acabat El Corte y Confección, va tornar a Solsona i va fer d’ajudant pagada de la mestra Rovira, que llavors tenia la plaça de les Escoles Nacionals. La mestra Rovira, quan li va dir que ella ho deixava, li va explicar que es convocaven oposicions i que s’hi podia presentar. La Mercè es va posar a estudiar i es va preparar sola. A l’examen li van preguntar tots els reis de la Reconquesta. Va aprovar les oposicions i va aconseguir la plaça en propietat del Pantà de Sant Ponç. I va començar a baixar cap al Pantà amb el cotxe de línia, que la deixava a la carretera, i ella havia de fer la resta del camí a peu —uns vint minuts de baixada i una mica més, en tornar, de pujada. El trajecte li resultava molt agradable perquè veia saltar els esquirols. Algunes vegades, a la tarda, per culpa de la feina, perdia l’autobús i, per tornar cap a casa, feia autoestop. Tot i que l’escola estava bé, el primer dia li va resultar terrible. No havia fet mai cap classe i, de cop, es va trobar davant de trenta-cinc alumnes. En va aprendre de cop. Bàsicament, va treballar per nivells de dos cursos cada un. Els nens tenien el que llavors en deien una enciclopèdia, que volia dir un llibre per a totes les assignatures. A les tardes, quan era al Pantà, també va preparar el catecisme als nens de La Ribera. A Solsona, va poder fer algunes substitucions als Escolapis. No li va agradar gens veure que tenien la comuna amb tapa a dins de la classe i es va queixar a l’inspector, però no li va fer cap cas perquè ja estaven fent l’escola nova. La segona destinació que va tenir va ser Torredenagó, al municipi de Llobera, prop del Miracle. (…)

• Paraules de Solsona – Mercè Augé i Pellicer (bloc)
• Paraules de Solsona – Mercè Augé i Pellicer (pdf)

També hi van treballar les mestres Mercè Bonany i Llorens, M. Antònia Viladrich i Mujal i Maria Corominas i Balletbó. Aquests són els seus records:

Mercè Bonany i Llorens Paraules des de Solsona Va néixer a Solsona, el 1941, en el si d’una família benestant que, a més, tenia unes inquietuds culturals remarcables. Tant el pare com la mare cantaven a l’Orfeó de Solsona. (…) Quan la Mercè va acabar la carrera, va pujar a Solsona i la seva primera feina va ser substituir la Maria Corominas (que ja hem vist en aquest llibre) a Sant Ponç, quan va tenir el seu fill Ramon. Hi va estar molt bé però, com que feien el pantà, hi va tenir molta canalla: uns quaranta d’entre quatre i catorze anys. Hi anava amb el cotxe de línia, que parava a la carretera, i havia de baixar i pujar a peu fins a l’escola. Com que era una escola rural unitària, feien jornada intensiva. Ella es va haver d’inventar una mica el seu propi sistema de treball. Va decidir fer-ho per edats. Els explicava la lliçó per edats i els preguntava per edats. S’hi va estar dos mesos i encara va repartir la «llet dels americans». Després va substituir la Mercè Augé (que també hem vist) a l’edifici dels Escolapis de Solsona on hi havia l’escola pública. Era l’escola en què hi havia tanta canalla, la comuna al final de la classe i l’aigua s’havia d’anar a buscar a la font de Sant Joan. Llavors ja eren tot nenes i era més fàcil que l’escola de Sant Ponç perquè no hi havia els pàrvuls. Després va anar cap a Pegueroles, a Navès. Es va estar en una casa on la van tractar molt bé. Anava amb l’autobús, els dilluns al matí, fins a Cardona i allí l’esperava el senyor de La Saleta de Vilandeny, que era la casa on s’estava. I el dissabte la tornaven a acompanyar al mateix autobús per poder pujar a casa el diumenge. S’estava en aquella casa perquè tenien dos nens que anaven a l’escola. De material, en tenia poc: pupitres, estufa, pissara, guix i algun mapa. Tenia uns vint nens i s’havia de preparar tot el material. A la primavera, la canalla l’anava a buscar a la casa on s’estava i anaven tots junts cap a l’escola. A ella li feien por les serps, i els més entremaliats, per riure, sempre li feien bromes fent veure que n’hi havia alguna prop d’on passaven. A Pegueroles també es va preocupar de la gent que no tenia el Certificat d’Estudis. Ella els va anar a veure casa per casa i els va informar perquè se’l poguessin treure. Encara ara li donen les gràcies. Després va haver de tornar cap a Sant Ponç, però ja tenia el seu Seat 600. En aquest cotxe portava nou criatures entre nens i nenes. Alguns, quan ella els agafava, ja havien caminat més de mitja hora. El trajecte amb el cotxe resultava molt perillós quan nevava i ella corria molt risc de portar-los. Però ho feia. A vegades, no es veia ni per on passava la carretera. I els nens també jugaven a espantar-la una mica ensenyant-li els que ja havien sortit de la carretera i estaven a la cuneta. També els va ensenyar a fer ganxet, fins i tot als nens. Algunes noies es van fer jerseis. El que més els va agradar va ser la típica «Marilyn» de ganxet, que es feia al voltant d’una botella i que es va posar molt de moda. A Sant Ponç, va tenir un alumne de La Ribera que era molt entremaliat, però tenia molta gràcia. Un dia no el va poder renyar perquè la seva sortida la va fer riure molt: els xiquets encara escrivien amb ploma i tinta, i ell va fer una taca molt gran. Quan el va voler renyar, li va dir que havia fet el Mar Negre. Durant aquests anys també va anar a la famosa excursió de Barcelona, que es va organitzar conjuntament amb les altres escoles del Solsonès. Alguns mestres i alguns alumnes van haver de baixar, fins a Manresa, drets dins el vehicle. Els faltava un autobús i els van dir que a Manresa ja en tindrien un altre, però no va ser així i van haver d’arribar fins a Barcelona drets. Per tornar ja en van tenir. Però com que ningú no sabia qui hi havia i qui no, perquè no estaven asseguts cadascú al seu lloc amb el seu company, quan ja arribaven es van adonar que faltava un nen. Van telefonar immediatament a la Policia. Aquests ja tenien cura del nen, però els van obligar a fer baixar dos mestres a buscar-lo. El nen havia marxat del grup sense avisar. Va ser un ensurt molt gran, però no va acabar malament. Llavors, la Mercè es va casar amb el Josep Baiget i Cabestany (de qui també parlarem en aquest llibre), i va estar sis anys sense treballar a l’escola. Però va seguir portant els comptes de la central de telèfons que regentava la seva mare, perquè ja s’havia jubilat. A la Central, hi havia sis noies treballant-hi —les que passaven les conferències—, però ella, a les hores que li anava bé, feia els rebuts i les nòmines. (…)

• Paraules de Solsona – Mercè Bonany i Llorens (bloc)
• Paraules de Solsona – Mercè Bonany i Llorens (pdf)

M. Antònia Viladrich i Mujal Paraules de Solsona (bloc) La M. Antònia va néixer a Solsona, l’agost de 1949, en el si d’una família benestant. (…) Va tenir sort i va sortir el concurs de trasllats. Per demanar una rural, s’havia de signar que, com a mínim, s’hi quedarien durant sis anys. Ho va signar amb moltes ganes perquè preferia una rural a la manca de condicions d’aquell parvulari de Solsona. Li van donar la plaça del pantà de Sant Ponç. I s’hi va quedar encara més: en total, set anys. Llavors ja es va poder comprar el seu Seat 850 per arribar-hi còmodament i per aprofitar per anar recollint la canalla que ho necessitava. Però l’estufa d’aquella escola li feia regalims d’aigua a la pissarra i li quedava inservible. Al final, ella va acabar comprant una estufa de llenya —la que el secretari de Clariana no li va voler pagar. En aquesta escola estava molt tranquil·la, però molt sola i s’ho havia de fer tot ella. Hi havia una família que tenien vuit fills i n’hi havia cinc que anaven a l’escola. Perquè no portessin tots les mateixes manualitats a casa, s’empescava una cosa diferent per a cada un d’ells. Els dissabtes no es podia fer classe, però s’havien de fer activitats. Alguna vegada, els havia agafat —tots els que l’hi cabien i més— amb el Seat 850 i se’ls havia emportat d’excursió a la Mare de la Font de Solsona. També els solia portar a caminar pels voltants de l’escola. A algun de més petit, se’l carregava a coll. Allà, realment, hi estava molt bé, i es va adonar de la tranquil·litat d’aquella escola quan va pujar a Solsona i va fer el primer crit per demanar a la canalla que callessin. A Sant Ponç no n’havia fet cap. Durant aquells anys, va començar a festejar amb l’Ignasi Farràs i Moreno i es van casar a la capella de Sant Ponç. Dos nens de la classe li van fer d’escolans. Després van venir els fills: primer la Montse. Llavors, les baixes de maternitat eren d’un mes abans del part i quaranta dies més, després del part. Per la Montse, no va voler deixar els nens sense exàmens finals i no va fer el mes de baixa anterior al part. Amb l’estiu pel mig, va perdre els quaranta dies de baixa. Per la segona, l’Anna, que li va néixer al setembre, va perdre el mes abans, però va poder tenir els quaranta dies de després. I pel tercer, l’Ignasi, ni el mes d’abans, ni els quaranta dies, perquè li va néixer a l’agost. I quan feia trenta-nou dies del part, va començar a l’Escola Nacional de Solsona. S’hi va estar fins a l’any 2009, quan es va jubilar. En total, hi va treballar trenta-tres anys. Més els set de Sant Ponç i un de Josa, va tenir una vida laboral de quaranta-un anys. (…)

• Paraules de Solsona – M. Antònia Viladrich i Mujal (bloc)
• Paraules de Solsona – M. Antònia Viladrich i Mujal (pdf)

Maria Corominas i Balletbó Paraules de Solsona (bloc) La Maria va néixer a Solsona el 4 de juny de 1930 en el si d’una família benestant. El seu pare era el director, a Solsona, de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona, creada el 1926. (…) L’any 1962 van donar-li plaça al pantà de Sant Ponç. Va instal·lar-se a la casa de la Ribera, on la van tractar molt bé. Allà va tenir una classe mixta perquè havien suprimit les classes unitàries. A l’escola del Pantà va preparar l’ingrés de l’alumna Rosa Barcons, filla de La Ribera —la casa on s’estava—, que després també es va dedicar a la docència. La canalla eren vailets i vailetes de pagès i la Maria s’hi trobava bé. S’hi hauria quedat però, malauradament, el seu fill Ramon va agafar una pulmonia. Després de fer durant força temps el viatge de Solsona fins al pantà dues vegades al dia per pujar i dues vegades a l’inrevés per baixar, es va veure obligada a replantejar-se la seva situació. Aquells viatges eren per a ella una fatiga esgotadora i, tot i que no en tenia ganes, es va presentar al concurs de places per optar a la de Solsona. No li feia cap il·lusió perquè sabia que l’escola de Solsona estava en una situació deplorable. Amb tot, poder estar a prop del fill i tenir-ne cura era el més important per a ella. La primera plaça de Solsona la va guanyar una altra mestra, la Regina —amb qui després va tenir molt bona relació i encara ara es telefonen. Aquesta mestra amb plaça només va voler els alumnes que ja sabien llegir i escriure i a ella li van tocar tots els altres. (…)

• Paraules de Solsona – Maria Corominas i Balletbó (bloc)
• Paraules de Solsona – Maria Corominas i Balletbó (pdf)

😉