18/11/2023
#TuNoEtsDeSolsona si no saps on va ser l’Escola Pública de Solsona del 1842 al 1966
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
Escola Pública de Solsona (1842-1966)
Els Escolapis – Carrer de Sant Pau 27 i 29 (mapa)
Els Escolapis del carrer Sant Pau es van inaugurar l’any 1790 i hi van impartir classes els pares escolapis durant 47 anys. Van haver d’abandonar l’edifici l’any 1837 degut a la Primera Guerra Carlina.
En acabar aquesta guerra, l’any 1942, l’ajuntament de Solsona va reprendre l’ensenyament en aquest edifici mitjançant l’Escola Pública de Solsona. Es va intentar sense èxit que hi tornessin els pares escolapis, la insensibilitat i l’aïllament va fer que els escolapis apostessin per Balaguer en lloc de tornar a Solsona.
Des de 1942 fins l’any 1966 l’Escola Pública de Solsona va estar l’edifici dels escolapis, compartint aquest espai amb altres usos ben diversos. En el treball de recerca de Marcel Riu, «Els escolapis de Solsona – Vida i mort d’un edifici«, hi trobem la següent informació sobre aquesta escola pública:
| ESCOLA PÚBLICA DE SOLSONA (1842-1966) TR Marcel Riu – Els escolapis de Solsona – Vida i mort d’un edifici L’any 1841, finalitzada ja la primera guerra Carlina, es reprenen les tasques docents a l’edifici, i és que aquell any la Comissió d’Instrucció de Primària de Lleida va autoritzar a l’Ajuntament que hi pogués establir l’escola de primària, la qual es va obrir el 23 d’octubre d’aquell mateix any. Durant el període d’estada de l’escola a l’edifici, es van haver de fer una sèrie de reformes a l’edifici per condicionar i alhora millorar les instal·lacions. Les tasques docents duraren a l’edifici fins l’any 1966, just l’any en que es va inaugurar el col·legi de Primària de Solsona, l’escola Setelsis. Durant aquests anys l’escola va ocupar la planta baixa (per nois) i la primera planta (per la mainada i nenes). Maria Coromines, va treballar de mestra a l’escola pública de Solsona. Va començar exercint aquesta professió al mateix edifici dels Escolapis l’any 1964, tot sent mestra de pàrvuls, val a dir que ella mateixa havia anat a col·legi als Escolapis quan era petita, no recorda ben bé l’any, però creu que era el 1934 o el L’any 1968 va deixar de fer classes a l’edifici dels Escolapis, ja que l’escola pública ja s’havia mudat a on avui dia hi ha l’escola Setelsis. Maria encara té present l’estructura i l’estat de l’edifici, ja que té molt bona memòria, així doncs, quan li demano si em pot fer un petit resum de com era l’edifici, de quines parts constava, i quines altres entitats utilitzaven l’edifici, no tarda ni dos segons a començar: “Entràvem pel carrer de St. Pau, hi havia dos portes, una per a l’escola graduada de nens i l’altra per la resta de l’edifici: Parvulari, escola unitària de nenes, jutjat de primera instància i la guàrdia civil”, a més m’explica que la planta baixa l’ocupava l’escola graduada de nens (la qual era formada per tres classes d’uns 20-25 alumnes cada una, i amb un mestre per classe), per un pati força gran, per un menjador escolar i per la cuina; l’altra entrada a la planta baixa comunicava amb un passadís llarg que donava a unes escales que donaven a la primera planta, on hi havia una classe de nenes, que ella defineix com “claustrofòbica, petita, hi havia molt poca llum, i és que tan sols disposàvem d’una finestreta, i quan marxava la llum, ja t’ho pots imaginar…a més teníem un lavabo dins a classe i un a fora el pati, i els dos sense aigua corrent…” I és que en la seva classe la mestra Maria havia d’atendre 95 nens i nenes compresos entre 3 i 7 anys, a qui havia d’ensenyar a sumar, llegir, escriure i un cop ja sabien fer-ho passaven a l’escola graduada (era igual l’edat). La mestra encara té un record agridolç del que va suposar per ella treballar allà: “era el meu primer any de feina, i havia de vigilar 95 nens, que no tenien ni lloc on seure, no tenia pissarra per ensenyar-los-hi a escriure, ara això és inimaginable. «Aquest estrès em va portar a plantejar-me si realment el que m’agradava era ser mestra”. Tornant a descriure l’edifici, m’explica que el pati de que disposaven a la primera planta per les nenes (qui també estaven ubicades a la primera planta en una classe una mica més gran que la del parvulari) i pels mateixos pàrvuls era molt i molt petit: “Encara no sé ni com ho arribàvem a fer, posar tanta canalla en un espai tan petit”- recorda. A més la primera planta l’havien de compartir amb el jutjat de primera instància, que segons la mateixa Maria era la part de l’edifici que estava en més bon estat, i aprofita per explicar-me que “les classes eren horroroses, allò era un infern, l’estat interior de l’edifici era pèssim, era vell, els graons que hi havia entre pis i pis eren molt alts i alguns nens els havíem d’ajudar a pujar-los”. A més, en la primera planta hi havia una mena d’altell on hi havia una habitació per algun mestre foraster. Finalment hi havia l’última planta, la segona, on hi havia instal·lada la guàrdia civil, d’allà no me’n sap dir res, ja que mai hi va arribar a pujar, el que recorda era la mala educació d’alguns guàrdies, que s’alteraven cada dia que els nens sortien al pati a jugar, un dia, Maria recorda que va sortir un guàrdia civil amb un to exaltat, tot cridant “Callad, queréis hacer el favor de callaros, no hay quien pueda con vosotros, ¿que no veis que el jefe está hablando por teléfono?”, aquesta és una de les moltes anècdotes que em va explicant Maria a mida que les va recordant, un altre exemple és que una mare va portar a matricular el seu fill a l’escola pública, i al mateix vespre, aquesta mare es va presentar a casa la mestra Maria per dir-li que no podia matricular el seu nen en un “antro” com aquell. Maria m’explica que l’any 1966 es va traslladar l’escola dels Escolapis a on avui hi ha l’escola Setelsis, però que unes classes van haver de quedar-se a l’edifici del vall fred, llavors va passar de fer classe a nens de pàrvuls a treballar a l’escola graduada, per tant, feia classe en grups reduïts d’uns 20-25 alumnes- aquest fet va comportar que passés a fer classe a la planta baixa, on les classes ja eren una mica més decents. |
Aquests son els records de la mestra Maria Corominas, tal com els explica al bloc Paraules de Solsona, de quan va estar al parvulari dels escolapis:
| Maria Corominas i Balletbó Paraules de Solsona (bloc) La Maria va néixer a Solsona el 4 de juny de 1930 en el si d’una família benestant. El seu pare era el director, a Solsona, de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona, creada el 1926. (…) Durant els anys 1963 i 1964, la Maria es va esforçar moltíssim amb la canalla del parvulari de Solsona. En aquells dos cursos ho va passar tan malament que va perdre deu quilos. Moltes vegades li va venir al cap la idea de tornar a marxar de Solsona. Però pensant en el seu fill, s’anava quedant. Es va donar el cas que uns coneguts seus li van dir que portarien els seus fills a la seva classe; però en veure-la, no van tenir valor per inscriure’ls i li van demanar disculpes. La Maria ho va entendre perfectament i ningú no es va enfadar. Hi tenia més de noranta alumnes! A ella, li semblava un formiguer! A l’edifici dels Escolapis de Solsona, a part de l’escola, també hi havia la Guàrdia Civil i el Jutjat. Els nens, al pati, no hi cabien. A més, els diferents estaments es feien nosa. Un dia, un guàrdia civil volia parlar per telèfon i volia que la canalla callés perquè no sentia res. Era molt difícil fer callar aquella munió de nens…! La feina que la Maria va poder fer en aquella mena d’escola era molt senzilla: evitar que no es fessin mal. Només posava ordre. Hi tenia un nen que tibava una nena per les trenes i l’aixecava de terra. Els primers dies, quan molts nens li ploraven, havia de tancar la porta perquè no se li escapessin. Per al segon curs va dir que només volia cinquanta alumnes i ella mateixa es va fer la matrícula. L’alcalde li prometia que hi aniria un altre mestre però mai no arribava. Una mare li va demanar si podia agafar el seu fill a classe perquè no el podia portar de pagament; ella, que ja havia tancat matrícula, li va suggerir que anés a demanar-ho a l’Ajuntament, però que probablement no li farien cap cas. La mare va tenir constància i, cada mes, es va anar presentant a l’Ajuntament per repetir la seva petició. Finalment, el mes de març, van obrir el parvulari de les Cases Barates. Era el menjador d’una casa particular. I va arribar una mestra de parvulari, una senyora gran que, a més a més, anava coixa. Quan va obrir la porta de classe per deixar sortir els nens al pati, se li van escapar tots cap a casa. Amb només cinquanta alumnes —que seguien sent molts—, la Maria ja va poder començar a ensenyar una mica els números i a sumar. En aquella situació, no tenien ni aigua per al lavabo i havien d’anar a buscar-la a la plaça de Sant Joan. Un dia, mentre va haver d’acompanyar-hi una nena, se li va escapar un nen; li marxava pel Vall Fred cap amunt, cap a la plaça del Camp. Ella va sortir a buscar-lo i darrere d’ella va sortir tota l’altra canalla. La Maria es desesperava, però no defallia. (…) |
- Paraules de Solsona – Maria Corominas i Balletbó (bloc)
- Paraules de Solsona – Maria Corominas i Balletbó (pdf)
😉
Els Escolapis
Carrer de Sant Pau 27 i 29 (mapa)
El bloc dels pisos dels escolapis de nova edificació manté el nom del que es va enderrocar. A la part central de l’edifici, i amb l’entrada principal pel Vall Fred 20, hi ha el Teatre Comarcal de Solsona.
- TR Marcel Riu – Els escolapis de Solsona – Vida i mort d’un edifici (pdf)
- Els Escolapis de Solsona 1757-1840 Joan Florensa (pdf)
- Un immoble al servei de la ciutat – Els Escolapis de Solsona (1774-1998) (Llibre)
😉