04/02/2025
#TuNoEtsDelPi, o sí, i saps on és aquest escut i què significa
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
😉
Escut d’Olius
Carretera de Manresa 18 – El Pi de Sant Just – Olius (mapa)
Escut d’Olius que hi ha a la façana del xalet que va ser l’ajuntament d’Olius fins en mes de setembre de l’any 2010, situat al número 18 de la carretera de Manresa del Pi de Sant Just, el poble urbà d’Olius.
L’escut oficial d’Olius té el següent blasonament:
| Escut caironat: de gules, un castell escacat d’or i de sable obert acompanyat de 2 muntants d’argent sobremuntats d’una flor de lis d’argent. L’escut acoblat d’un bàcul de bisbe d’or posat en pal i timbrat d’una corona de marquès. |
Història
Va ser aprovat el 25 d’abril de 1989 i publicat al DOGC el 12 de maig del mateix any amb el número 1142.
S’hi representa l’antic castell d’Olius (segle X), que al començament era la residència dels comtes d’Urgell (per això el castell conté les armes del comtat: escacat d’or i de sable). El 1182, el comte Ermengol I va cedir el castell al monestir de Santa Maria de Solsona (simbolitzat pels muntants i les flors de lis). La corona de marquès i el bàcul fan al·lusió a l’antiga jurisdicció dels bisbes de Solsona, marquesos d’Olius.
😉
Ajuntament d’Olius
Plaça de l’Olivera 1 – El Pi de Sant Just – Olius (mapa)
Olius, es troba al bell mig de la comarca. És un municipi molt ample car té una extensió de 54,5 km² i prop de 9 km. d’amplitud d’est a oest. Les seves terres rodegen tot el terme de Solsona, menys per la part nord que limita amb el municipi de Lladurs. Per llevant, limita amb Navès; pel sud limita amb Clariana de Cardener, Riner i Llobera i per ponent limita amb Pinell de Solsonès i Castellar de la Ribera.
| Partit Judicial de Solsona Comarca: Solsonès Extensió del terme municipal 54,5 k2 Altitud: 742 Habitants: 994 Capital de comarca: Solsona Distància a Lleida: 112 km Instituto de Estadística de Cataluña |
L’Ajuntament d’Olius es va traslladar a la plaça de l’Olivera el mes de setembre del 2010. Les obren van començar el mes de maig del 2009. El pressupost inicial de l’edifici va ser de 600.000 euros que es van finançar amb dos fons anticrisi del govern central (FEIL) i subvencions de la Diputació de Lleida. Amb tot, l’Ajuntament va haver de sufragar gairebé la meitat de la inversió.
😉
Plaça de l’Olivera
La nova urbanització – El Pi de Sant Just – Olius (mapa)
L’any 1995, degut al dinamisme econòmic del municipi, amb un conjunt considerable d’empreses que s’establiren i que ampliaren les instal·lacions industrials al polígon adjacent a la urbanització, l’ajuntament d’Olius va decidir l’ampliació de la urbanització del Pi de Sant Just amb la popularment coneguda com la nova urbanització.
L’any 2001 comencen les obres de parcel·lació amb la construcció de la Plaça de l’Olivera que ha de passar a ser el “punt central on poder concentrar els serveis bàsics de la urbanització. En altres paraules, una plaça on pugui haver-hi un local de trobada, un quiosc, un bar, una fleca… que, a més de donar a la urbanització un punt de referència per a tots els habitants de la zona, intenti que els serveis estiguin ben localitzats i siguin viables econòmicament.”
D’aquesta manera s’explica al llibre El Pi de Sant Just 50 anys d’història:
| La nova urbanització i l’ampliació del polígon industrial El dia 4 de desembre de l’any 1998, el consistori acordava per unanimitat “aprovar inicialment la modificació puntual de les Normes Subsidiàries de plantejament per tal de possibilitar la creació d’un nucli urbà autosuficient i dotat dels serveis necessaris al Pi de Sant Just“. Tot just uns mesos abans, Construccions Industrials Olius, S.A. (CIOSA) havia remès a l’Ajuntament d’Olius el projecte Pla Parcial “Residencial Olius”, amb el qual el complex residencial assentava les bases per a la seva ampliació. L’objectiu d’aquest eixample urbanístic era ben explícit: pretenia convertir el Pi de Sant Just en una entitat poblacional independent de Solsona, amb una oferta de serveis suficient per a la satisfacció de la demanda local. La major part d’aquests serveis, segons la projecció inicial que en feia CIOSA, es concentraria en una plaça a partir de la qual s’organitzaria el nou entramat urbanístic: la de l’Olivera. En aquest sentit, l’Associació de Veins del Pi de Sant Just presentà una al·legació a la proposta d’ampliació mitjançant la qual demanava que es vetllés “perquè en el pla de les etapes d’execució del projecte es prioritzi la realització d’aquesta plaça i la zona que l’envolta” (Associació de Veïns del Pi de Sant Just, 29 d’abril de 1999). Aquest interès de l’Associació de Veïns per l’execució urgent d’aquest espai palesa, d’alguna manera, la conscienciació col·lectiva al voltant de la rellevància de la nova urbanització: restava més a prop la possibilitat d’instituir un nou espai de trobada, abans capitalitzat per la piscina i el complex esportiu del seu redós. Un nou espai que, en el fons, s’hauria d’erigir com a centre neuràlgic del nucli, per la presència, en aquest, d’uns serveis essencials dels quals fins aleshores només en disposava la capital comarcal. El document presentat per l’Associació de Veïns incorporava dues al-legacions més, que reclamaven una execució del projecte homogènia, contínua i respectuosa mediambientalment. Atenent, el consistori, les al-legacions de l’entitat veínal, disposà un seguit de mesures encaminades a assegurar una construcció homogènia de la nova urbanització (clàusula de retorn de la propietat de la parcel·la a la societat promotora si en el període de dos anys no hagués estat edificada: exigència de compromís, per part de CIOSA, per comercialitzar les parcel·les fixant l’ordre de la seva execució des de l’edifici de l’ajuntament cap als extrems -disposició que no es va complir-; reserva del dret d’aprovació o rebuig de les propostes constructives, entre d’altres). El Pla Parcial estipulava que la superfície del nou terreny urbanitzable era de 173.249 m2. Quedava dividit en dos sectors, un dels quals, de 30.500 m2, era destinat al consistori. El 26 d’octubre de 1999, el ple de l’Ajuntament d’Olius aprovà per unanimitat el text refós que incloïa les condicions imposades per la Comissió Provincial d’Urbanisme a la modificació puntual de les Normes Subsidiàries de Planejament del Pla Parcial “Residencial Olius”. Un any més tard, el 7 de setembre de 2000, amb l’informe favorable de la tècnica municipal, s’aprovava de manera definitiva el projecte. L’any 2001 començaren les obres d’adequació del terreny, en paral·lel a la confecció i la publicació del plànol amb la numeració parcel·lària i els noms -d’ocells- de les noves vies. Es deixaria per a l’any següent la redacció del projecte del nou edifici del consistori municipal, a càrrec de l’aleshores arquitecta municipal, Montserrat Farràs Viladrich, i de qui la precedí, Ramon Padullés Rosell, “ja que ambdós coneixen les necessitats municipals i es creu que amb la seva experiència podran realitzar un projecte ajustat al que requereix el municipi” (Ajuntament d’Olius, 4 d’abril de 2002). Durant aquests anys, la documentació municipal palesa una notable activitat constructiva que, de fet, s’estén de manera ininterrompuda fins a l’esclat de la crisi del 2008: fins aleshores, foren edificades una quarantena de parcel·les de la nova urbanització, un ritme clamorosament superior al que es manifestaria a partir d’aquell moment (amb tan sols tres habitatges construïts entre el 2008 i el 2016). El projecte concebia, com s’ha esmentat, la institució d’un centre físic per al nucli: una plaça tancada pel nou consistori, al nord-oest, i dos edificis plurifamiliars, al nord-est i al sud-oest. Per a l’Ajuntament, es tractava d’un “punt central on poder concentrar els serveis bàsics de la urbanització. En altres paraules, una plaça on pugui haver-hi un local de trobada, un quiosc, un bar, una fleca… que, a més de donar a la urbanització un punt de referència per a tots els habitants de la zona, intenti que els serveis estiguin ben localitzats i siguin viables econòmicament.” (Celsona Informació , núm. 96, 19 de febrer de 1999). La construcció d’aquest espai, emperò, vingué precedida per la plantada d’una olivera de més de 800 anys, cortesia de CIOSA, al bell mig de la futura plaça. Quedava concretat, en aquest arbre, l’origen toponímic del municipi d’Olius, procedent del llatí olivos (oliveres). L’execució de les obres constructives es demorà fins al 2005: l’1 de setembre d’aquell any, l ‘Ajuntament d’Olius donà llicència a CIOSA per construir un edifici plurifamiliar aïllat a la plaça de l’Olivera, núm. 3, “destinat a pàrquing subterrani, locals comercials a planta baixa, 12 habitatges situats entre planta 1a i 2a i sis despatxos situats al sotacoberta” (Ajuntament d’Olius, 1 de setembre de 2005). L’1 de març del 2007, el consistori atorgà a la mateixa constructora la llicència de bastiment d’un segon edifici plurifamiliar al número 5 de la plaça de l’Olivera, adjacent al carrer de l’Oriol. Restava per completar el projecte la construcció de dos edificis de les mateixes característiques al costat oposat de la plaça. El mateix any 2007, atenent l’augment demogràfic que estava implicant l’ampliació urbanística del Pi de Sant Just, el consistori emprengué els tràmits per a la construcció d’una llar d’infants d’entre O i 3 anys (per a més informació, vegeu el capítol Societat). El projecte, redactat per l’arquitecta municipal, Montserrat Farràs Viladrich, contemplava la construcció de l’edifici en el terreny que l’Ajuntament tenia a l’illa entre els carrers del Colom i del Gafarró -on, inicialment, era previst de crear la zona poliesportiva comarcal. Un Ajuntament amb una nova seu projectada, justament a la plaça de l’Olivera, però que no esdevindria una realitat fins que el 23 de març de 2009 s’adjudicà de manera definitiva la contractació de l’execució de l’obra a Construccions Mangasi Fills, S.L. (la mateixa empresa constructora que s’encarregà de l’edificació de la llar d’infants). Tot just un any més tard, el dia 23 de març de 2010, quedava adjudicada a Construccions Josep Clotet S.A. l’execució d’accessos adaptats de la seu consistorial, mentre que el 16 de juny de 2011, Construcciones y Contratas Novex S.L. assumí per concurs l’ampliació de l’edifici d’equipaments municipals, amb la construcció d’una sala polivalent i auditori amb capacitat per a 50 persones. Al nord-oest de la nova urbanització, els equips municipals presidits per Ramon Valls, entre 1987 i 1995, i Josep Farré, des d’aleshores fins el maig de 2003, promogueren l’ampliació del polígon industrial. L’any 1988, el consistori d’Olius aprovava inicialment el Pla Parcial de Sòl industrial, mitjançant el qual s’hauria d’avançar cap a la consolidació de l’espai industrial que en aquells moments només ocupaven Prefabricats del Solsonès SA (antiga SADHOR) i Textil Olius SA. El mes de novembre de l’any anterior, el ple de l’Ajuntament havia manifestat la voluntat d’habilitar una zona industrial mitjançant l’elaboració d’un Pla Parcial d’Ordenació. El projecte, la redacció del qual fou encarregada a Joan Canal Vilalta Ramon Padullés Rosell, implicava 13 hectàrees entre el carrer Lladurs i les fàbriques susdites. El 24 de novembre de 1989 l’Ajuntament d’Olius concedia permís per a l’ampliació del polígon industrial. A partir de 1991, l’ampliació del polígon industrial esdevingué efectiva amb la construcció d’una nau al carrer del Timó i una altra al xamfrà dels carrers del Romaní i de l’Espígol. En paral·lel, Texareas SL hi construí, vora la carretera C-55, una estació de servei – gasolinera. Olius avançava, d’aquesta manera, cap a la industrialització de la seva economia, una transició sectorial certificada l’any 1994 per la voluntat de l’Ajuntament d’ampliar el sòl industrial del municipi. El cartipàs de l’alcaldia entre Valls i Farré no afectà, en cap cas, la política d’ampliació de l’oferta de sòl industrial al Pi de Sant Just. Contràriament, el gener de 1996 s’aprovava inicialment el Pla Parcial del Polígon industrial Olius-2, promogut per Solars Polígons Industrials SA, mentre l’edificació de les parcel·les disponibles arran de la primera ampliació continuava sent efectiva. L’aprovació definitiva del projecte s’esdevindria el 7 de març de 1997. … |
😉