11/05/2025
#TuNoEtsDOlius, o sí, i saps on és el RECORD DE LA MISSIÓ 1920
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
😉
Creu de la Santa Missió de 1920 a Olius
Sant Esteve d’Olius (mapa)
El RECORD DE LA MISSIÓ 1920 està situada al costat de la carretera a Olius que ve de la carretera de Solsona a Berga, a uns dos-dents metres de l’església de Sant Esteve d’Olius, al costat de les restes de les torres elèctriques, en desús, que portaven la electricitat del Molí dels Cups.
El GR-7.5 entre Olius i Solsona passa per aquesta creu.
La trobem identificada en aquesta ruta del Wikiloc. La millor per seguir és la que han fet Joan i Dolors, tant pel seu detall en punts de referència com per la qualitat de les explicacions, :
😉
La Santa Missió consisteix en una sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que són fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners .
El nom i la pràctica són molt antics:
- S’anomenaven missions les prèdiques de Vicent Ferrer i Mateu d’Agrigent que es van començar a fer durant el segle XV i que continuaren durant el XVI.
- La pietat posttridentina els hi donà un nou impuls al llarg dels s. XVII i XVIII.
- Es van institucionalitzar a la primera meitat del segle XIX. Un dels seus principals predicadors i propagadors fou sant Antoni M.Claret, que fundà la Congregació de Missioners de l’Immaculat Cor de Maria, o missionistes.
Els actes es convocaven generalment des de la tardor fins el mes de maig. Comptaven generalment amb dos missioners. Si la població tenia un nombre d’habitants ja gran, la xifra pujava a quatre o cinc.
Els encarregats d’anunciar-la eren els bisbes de cada diòcesi a través d’una carta/cartell, on, a més, aprofitaven per anunciar les indulgències plenàries (perdó pels pecats) que arribarien als fidels participants.
Els actes de la “Santa Missió” (el rosari de l’aurora, la catequesi, les confessions i comunions, les novenes, les concentracions multitudinàries, les benediccions públiques de malalts, les processons….) estaven plens de sermons abrandats gairebé mono-temàtics: la por a la fi del món i l’amenaça de l’infern.
Després de la Guerra Civil (1936-39) va ser quan aquests actes van agafar mes importància, semblava que l’única solució que se li oferia al poble derrotat i deprimit era agafar-se a la vida a través de la fe, convidant-lo a acudir en massa a les esglésies.
Els sacerdots i també, com no, l’autoritat civil franquista col·laborava amb anuncis de catàstrofes o, fins i tot, amb amenaces de retornar al turment de la guerra. Amb la tortura psicològica i la por, l’èxit presencial estava assegurat.
Durant aquells anys la “Santa Missió” esdevenia una exaltació dels “bons costums”, amb les seves estrictes normes, i de la dictadura del nacionalcatolicisme promocionada pel règim.
Els dies de la “missió”, per fer-s’hi present, s’havia de cuidar la indumentària: les dones no hi podien pas assistir sense mantellina al cap -aquella mena de vel negre de tul i blonda- i malgrat fes calor havien de vestir obligatòriament amb mitges i màniga llarga, ja que, si no, es podien trobar amb la desagradable sorpresa que no les deixaven entrar, o, encara pitjor, que les traguessin de la sala de sermons. Els homes, contràriament, si portaven boina o gorra, se l’havien de treure en senyal de respecte.
Durant aquells dies es tancaven comerços i bars «Es muy de alabar el cierre completo y voluntario de cafés, tabernas y barberías durante los actos misionales, así como la suspensión de espectáculos en días festivos.»
Aquests actes van començar la seva davallada un cop acabat el Concili Vaticà II, abans de 1970.
- enciclopèdia.cat – Santa missió
- més vila web – Santa missió
- estimada terra – Què són les Creus de la Santa Missió?
😉
Mn. Antoni Bach i Riu (Berga, 1917 – Solsona, 2014) explica molt bé com era “Una missió als poblets de la nostra comarca“:
| UNA MISSIÓ ALS POBLETS DE LA NOSTRA COMARCA. La missió consistia en una tongada de sermons en una parròquia durant deu dies, feta per dos o més predicadors. En la nostra comarca de masies disperses, els fidels de les parròquies es reunien al vespre i en alguns llocs també en la missa del matí. S’organitzava a la tardor o la primavera. Com que en els camins s’havia d’anar molt tard o molt d’hora, el rector, d’acord amb el poble, o amb alguns pagesos més introduïts en el costumari local, estudiaven el temps adequat, sobretot que hi hagués clar de lluna i que no hi hagués pressa per a la sembra. (…) Els predicadors amb el rector, planejaven els actes que s’havien de fer, els cants i el paper que cadascun d’ells; tenia cert caire teatral. S’havien de tractar temes molt seriosos i no hi faltarien els novíssims: mort, judici, infern i glòria; penitència i confessió. S’havia de parlar contra la blasfèmia i la profanació de les festes. (…) El darrer dia era el de les confessions; uns ho feien al vespre, altres a la matinada del diumenge. Els predicadors de bon matí ja es ficaven al confessionari, i la gent sortia de fosc de casa per anar a confessar i a missa: Van obrint-se les portes dels llogarets, venen homes i dones pels caminets. venen mares que duen els nins al braç i vellets que es deturen a cada pas. (…) Ara bé, l’acte multitudinari i de cloenda era el sermó de la tarda. Era el sermó de la perseverança i també de les benediccions. E1 predicador, al final del sermó, demanava als presents que posessin a la vista els rosaris, escapularis i medalles o crucifixos que haguessin de ser beneïts. Tot seguit procedia a la benedicció amb el ritual adequat, el senyal de la Creu i l’aspersió de l’aigua beneita. (….) E1 poble es quedava un monument de memorial d’aquesta solemne predicació. En un dels enlairats tossals del poble s’hi alçava una grossa creu de fusta o de ferro, on s’hi pintava o gravava la data de la Santa Missió. Es feia una visita al cementiri, on no faltava el sermonet i es cantava una absolta per als difunts. L’acte final era la benedicció de la creu monumental. altra vegada una perorata i els cants a la creu. CREU SAGRADA, CREU AMADA, VINE, VINE, AL NOSTRE COR. CREU SORTOSA, DOLÇA ESPOSA DE JESÚS NOSTRE SENYOR. O bé: AMUNT GERMANS, FEM NOSTRA VIA, JESÚS, REI NOSTRE, ENS VA AL DAVANT, AMUNT, QUE ÉS SOLS CAMÍ D’UN DIA; AMUNT GERMANS, PUGEM CANTANT. La cloenda de la Missió, que he exposat, no era una cosa íntima del poble, sinó un aplec multitudinari de tres o quatre-centes persones en poblets que no passaven de 150 habitants. tots els pobles veïns s’hi sentien convidats. Mn. Antoni Bach i Riu |
Recomanem la lectura completa de l’escrit de Mn. Antoni Bach i Riu, “Una missió als poblets de la nostra comarca“, que hem pogut recuperar gràcies a l’arxiu Montserrat Riu Mas:
Antoni Bach i Riu – UNA MISSIÓ ALS POBLETS DE LA NOSTRA COMARCA – Arxiu Montserrat Riu Mas (pdf)
😉