31/07/2025
#TuNoEtsDeNavès, o sí, i saps on és la capella de Sant Pere de l’heura
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
😉
Parcerissa
Poble de Peà, del municipi de Navès (mapa)
Gràcies a l’arxiu Montserrat Riu Mas sabem que, segons deixà publicat mossèn Bach, la casa Parcerissa pertany a Peà (Navès), informació que amplià amb la següent:
- Parcerisa (X); és citat el Coll de Parcerissa. Des del segle XIV un notari d’aquest nom signa moltes escriptures del monestir de Solsona; és un antropònim difós i dens en aquesta comarca.
- Sant Pere de Parcerissa (al costat de la casa).
L’any 1987 al número 10 de la revista el Babau de Navès es va publicar aquest article, signat per Poses, sobre tradicions del poble de Peà que fa referència a la casa del Torrent i Parcerissa:
| TRADICIONS DEL POBLE DE PEÀ LA CASA DEL TORRENT Aquesta tradició ve de molt lluny. La conto tal com jo sempre l’he sentida. Diu que en una nit hi van morir quatre persones. L’endemà al matí hi va baixar, per les seves conveniències, l’amo de Parcerissa. Va trucar i no va sortir ningú. Sols va sentir els plors d’una criatura que feia les darreres. En sentir cridar així i en veure que ningú no l’obria, empeny la porta, entra i troba les quatre persones mortes i una criatura al bressol. Va agafar la criatura, se la va emportar a Parcerissa i en va donar coneixement a la justícia. Quan aquesta va fer un registre a la casa per tal d’investigar la causa de la mort, l’únic que van trobar va ser que al recapte del Sopar que els havia quedat a l’olla hi havia una salamandra. Va ser per això que van calcular que havien mort enverinats de la salamandra. Aquella criatura era una nena. Els amos de Parcerissa la van fer créixer fins que es va morir, sense arribar a casar-se. D’aquesta manera va ser com la casa del Torrent va passar a ser de Parcerissa. I encara ho és. |
😉
Sant Pere de Parcerissa
Poble de Peà, del municipi de Navès (mapa)
Capella de la que havia sigut l’important casa Parcerissa, casa que actualment està sense teulada i amb les parets caient a trossos. La capella també està abandonada i coberta per heura.
L’any 1981, a la fotografia que hi ha a l’inventari d’esglésies de l’arxiu Gavin ja estava coberta d’heura.
Aquesta capella es menciona en diverses ocasions a llibre de TORRAS, Cèsar August (1922). Pirineu Català. Comarca del Cardener. Ed. Torras Hostench“:
| … … sufragania de La Selva, dalt d’un serrat. A l’esquerra s’obre la vall de Parcerisa que va al Cardener. La gran casa de Parcerisa ab sa antiga capella està encimada a l’altra part de la vall. … … 3 h. 15 Parcerisa, grossa y antiga casa de pagès, ab capella adjunta. Està bellament situada ab plé domini de vista. S’ovira al dessota la clotada de les Vesses. … |
No hem trobat informació d’aquesta capella a internet, només un referència per explicar que no s’ha de confondre amb la capella de Sant Pere de la Cort:
| Sant Pere de la Cort (Navès) D’antuvi cal aclarir que sobre aquesta església s’ha creat una petita confusió amb la de Sant Pere de Parcerisa. Tanmateix, les dades que ens han arribat a mà i la descripció del territori que ens presenten els documents, defineixen a bastament l’indret aproximat i inequívoc d’aquesta església, actualment desapareguda, bé que testimoniada la seva existència per persones que encara viuen al terme de la Cort, a mig camí del riu d’Arques i el Cardener. El dia 25 de maig de 971 el comte Borrel II de Barcelona donà a la comunitat monacal de Sant Llorenç de Morunys la“Cort de Sant Pere”, amb el terme i les rodalies que afrontaven amb el riu d’Arques, cap a Ventolra, passant a frec de les parets del temple de Santa Cecília de Terrers i, pel torrent Merlí, cap al coll de Parcerisa. L’any 1044, aquesta església apareix esmentada com a límit en un document de venda d’un alou fet per Guilla, filla de Sunyer. L’any 1050 el temple és comptat com a part dels béns del monestir de Sant Llorenç: «ad ipsa Corte ipsa ecclesia Sancti Petri [ ]”. Depenia de la sufragània de Peà, a la parròquia dels Torrents i ha donat lloc als topònims actuals de la Cort i del Pla de la Cort, pel que fa al terme. |
- Enciclopèdia.cat – Sant Pere de la Cort (Navès)
- Sant Pere de Parcerissa – Navès – 1981 – Inventari d’esglésies del Solsonès de l’Arxiu Gavin (pdf)
😉
😉
Històries de Misteri
Soler Gramoneda – Coll de la Mora
Babau núm. 18 agost 1988 – Arxiu Montserrat Riu Mas
| HISTÒRIES DE MISTERI EL SOLER DE GRAMONEDA Venien de Torrentallé. Van arribar de masovers al Soler, i soroll. Hi havia un celler on tancaven els ànecs, que donava de pla cap a la bassa. Era en aquest celler on sempre començava el soroll: pom, pom, pom… Baixaven, i llavors el sentien a dalt, en un altre lloc. Sobretot quan se n’anava la gent gran, tot anava en doina. Era un soroll com el d’un pou que li faltés poc per foradar. “Hi ha d’haver alguna cosa, van pensar. Hem d’obrir-ho, a veure què hi trobem”. Van fer venir un home de Montmajor que hi va obrir un pou, però no en va sortir res més sinó trossos de ferralla. El mateix també van fer en un altre lloc en què també se solia sentir el soroll i tampoc no hi van trobar res. La gent, quan trobava la mainada de la casa, ela feia: “Ara prou que heu trobat els diners. No el sentireu més, no, el soroll”. Però el soroll va continuar. Aquella gent va començar a mirar desos i amagatalls, a veure què hi podia haver. Fins que van trobar un tros de paret que feia el soroll de buit. El van obrir i hi van trobar un forn emparedat, amb els ossos d’una persona. I el van tornar a tancar de pressa. No van saber mai si l’hi havien emparedada viva o morta. (Més tard vindrien uns altres masovers que ho van estripar per fer-hi un estable). Però el soroll va continuar igual. Aquesta gent se’n va anar a Bertolina. El Soler va passar un any sense ningú. A l’hora d’arreplegar la collita, hi van baixar amb dues mosses i un xicot. Al vespre, els faltaven coses i el pare va baixar a comprar-les a la Vall. “Si sentiu soroll, els va dir, aneu-vos-en a Torreblanca”. Quan va ser fosc, tot ballava. Els nois es van esgarrifar i se’n van anar a Torreblanca. Hi vivia un germà del seu oncle. EL COLL DE LA MORA Jo mateix li havia sentit explicar. Solia anar a comprar a Sant Llorenç. De tornada, passava pel Coll de la Mora. I, en passar per allí, sentia el trepig de ferradures -patrip, patrap- i el dringar de morisques, com si passés un comboi de mules. Sentia l’escancall, però no veia res. I quan no sentia l’enrenou de les mules, sentia el soroll de gossos o d’altres feres. Al coll de la Mora, hi havia molta gent que hi havia sentit sorolls. Ja hi havia hagut uns masovers de la Serreta que tenien el costum d’aviar-hi les vaques i, quan la dona anava a recollir-les, li sortia un gos vermell que la seguia amb lladrucs i que, quan la dona s’apartava dels contorns, es quedava esgarrapant en una soca. – Ja hi aniràs tu, li va dir a l’home. I l’home, que no se’n creia res, enfadat. Aquesta dona es deia Rosa i encara és viva. Un dia que anava a mercat a Montmajor amb una altra dona de Vilacireres, en passar pel Coll de la Mora, els va sorprendre una gran llevada de grives. – Ja hi aniré jo a Montmajor, li va dir l’home el dimecres següent. – Tant de bo t’hi trobessis tu, amb aquell ramant de grives. – A mi, no tinguis pas por que em surtin. Quan va arribar al Coll de la Mora, encara de fosc matí, ell que veu que pel darrere se li atansava una gran claror. Es gira i veu que el seguia un esquelet -catric, catrac-, que de totes les juntes desprenia una gran resplendor. L’home, espantat, se’n va tornar corrents cap a casa i va dir a la seva dona: – No tinguis por, que no me’n riuré més. I, sigui com sigui, d’aquella feta es va posar malalt i la va dinyar abans d’un any. I en Ramon de l’Espunya, venia amb una neboda, de Parcesissa a Marsinyac. Tornaven de fosc, de guardar el ramat. En passar el Coll de la Mora, els van sortir unes llengües de foc que van passar pel seu indret i que feien espetegar els tenells secs dels pins, com si es cremessin, però no es cremava res. I jo mateix, un dia que tornava de buscar tòfones del cantó de Postils, venia de la Valldora a l’Espunya. En arribar a l’Espunya, tenia molta set i, com que portava vi a la bota, em vaig arrambar a la paret per beure. I, en aixecar la bota, la mirada em quedà fixa al Coll de la Mora. Era el vespre, ja fosquejant, i hi havia clar de lluna. I vaig veure una llampada, com d’encenedor. – Un altre tofonaire que fa tard com tu i que deu voler encendre el cigarret, vaig pensar. Però la llampada es va repetir; dos, tres, quatre…, fins a vuit vegades. I cada vegada més forta, més intensa. Fins que va aparèixer una llum blanca com la lluna i es va quedar quieta a l’altura dels pins, il·luminant tot un tros de país. Espantat, vaig fer més d’una hora de volta cap a la Serreta, per anar a Torrents Alts. L’endemà, al matí, encuriosit (pensava que es tractaria d’algú que feia màgia), vaig anar a veure que es veia i no vaig trobar res. I els meus germans, quan eren a Torrents Alts, a la posta del sol, hi havien vist una gran clapa rodona negra. Però el que s’hi acostava i entrava a la rodona, no veia res. S’hi ha fet moltes excavacions. Cap als 60, ho van remenar tot. Hi ha una creu amb un pedregar, que el van regirar tot. Però no s’ha sabut que mai hi haguessin trobat res. POSES |
Històries de Misteri, Soler Gramoneda, Coll de la Mora, Babau 18, agost 1988 – Arxiu Montserrat Riu Mas (pdf)Baixa
😉