15/10/2025
#TuNoEtsDeSolsona si no saps qui són «ELS DOS CLOQUERS» del Ramon Valls
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
Vista panoràmica de Solsona feta des del Serrat del Mingo on es podent veure tots els campanars de la citutat de Solsona.
El Serrat del Mingo és el nom que rep actualment el cantó del migdia del Tossal. El Doctor Antoni Llorenç i Solé en el seu llibre «Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya Volum II» editorial Virgili & Pagès 1087, dona la següent informació sobre l’antic nom d’aquet turó:
| EL TOSSAL El que s’alça al costat de l’església del Cor de Maria. Més tard es dirà «El Tossal d’En Vern», des del qual els carlins bombardejaren el convent de les Monges en el que s’hi refugiaren els lliberals, en la primera guerra carlina, per obligar-los a la rendició. |
- El Vinyet – Antoni Llorens i Solé – Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya Volum II (pdf)
Els dos cloquers (sinònim de campanar) del poema de Ramon Valls són els que, encara avui, toquen les hores a Solsona, el de la catedral (el de baix) y la torre de les Hores o campanar d’Isanta (el de dalt).
A part d’aquests dos cloquers a Solsona hi ha més campanars. El de l’Església de l’Immaculat Cor de Maria, més conegut com el dels Caputxins, amb campanes però que no toca les hores. Per la seva forma i situació també es podrien considerar campanars el que hi ha al Seminari Diocesà de Solsona i el de les Monges, el de l’església del antic convent de la Companyia de Maria, però en aquests moments no hi ha campanes.
😉
😉
Al número 1 de la publicació «Solsona» del 14 d’abril de 1951, a la pàgina 3, s’hi pot llegir el següent comentari sobre els dos campanars de la ciutat:
| HORA EXACTA «¿Saps quina hora és? ¿De dalt o de baix?» Esta pregunta se hace en nuestra ciudad un sin fin de veces cada día. Nosotros creemos, desde luego, que sería una gran suerte el lograr que nuestros relojes se pusieran de acuerdo. |
😉
ELS DOS CLOQUERS
Ramon Valls i Pujol, “A la llum del roseret”, Solsona 1958
| ELS DOS CLOQUERS Dos grans cloquers s’aixequen amb fatxenda, fent ressonar llur crit: són dos gegants. En comparança amb els de la llegenda, que ho són, ells, de decrèpits i arrogants! Herois de les centúries; sempre en guerra triomfen contra els llamps i els vendavals. Enlaire, com si l’ànim de la terra per conquerir el cel els fes tan alts. Són dos valents gegants: el de l’Isanta i el de la Catedral. Si crida l’un, bo i escarnint-lo l’altre crida i canta; ells a tothora estan en contrapunt. Veus ací que una nit, quan tot dormia, es féu dins el silenci llur ressò i amb una misteriosa lletania, armaren una lluita de debò. «Què hi feu -cridava el jove sens respecte-, que hi féu vós aquí baix arreconat? Guaiteu-me a mi: d’antena tinc aspecte al mig del gran vaixell de la Ciutat. Jo sóc el seu guiatge. Fort i lliure domino damunt d’ella el seu cel blau, mentre la nimfa es mou graciosa a viure, dansant al ritme del meu cant suau. Jo, com gran batlle, des del consistori, imposo un ordre, i si mai a gratcient, ressono en cas d’incendi o de desori, no és més que per alçar el somatén. En canvi, vós, que ho sou de rondinaire! sembleu un borinot; no calleu mai. Cap brot de ruda ha empudegat tant l’aire com vós de queixes i raons l’espai. Ca; vós, per ésser cap galant figura, teniu massa arrugada ja la pell. Que no ho veieu que us falta dentadura i us ronca i tot la veu? Que ho sou de vell!» Tan prompte que a rebot de la metralla, el de la Catedral parlava així: «Calla, càustica criatura, calla. No et cal pas tant orgull pel que ets mesquí. Si tu, aquí dalt, d’antena tens alçada, jo, sóc arreconat en eix cairell, el capità que amb una sola ullada domina des de proa el gran vaixell. Per ordenar el viure al crit de l’hora, així mateix com tu l’ordeno jo, ensems que crido encara vida enfora. Ah, però, aquí, no hi pot el teu ressò! Ni hi podrà mai. No, jamai l a misèria del teu orgull animarà cap crit. Tenint per tot comès temps i matèria, com vols l’etern ressò de l’esperit? No veus que d’hora en quart sols dius mentides. I quan has de prestar algun servei -oh vil covard!-, llavors, tu, només crides perquè els veïns t’hi posin el remei. Jo, en canvi, sóc franc. Crido i faig batalla, així que quan algú sospira a mort, jo, l’acompanyo fins a la mortalla amb pietoses frases de conhort. Mentre tu, consternat per la desgràcia, calles. Ah, i tu ets aquest valent destoig que, ara, repica, amb tanta contumàcia? Menteixes. Sí. Menteixes com un boig!» De sobte, un greu ressò que al lluny s’oïa, féu en silenci els nostres dos cloquers. Mal llamp! Com un exèrcit no vindria amb tant retrò i tant núvol de guerrers? Ràpidament, i en cas de fer presència aquell ferotge aletejar de drac, el vell gegant, hom que era d’experiència, es preparava a qualsevol atac. Deixà la lluna de parar l’orella, per qui l’acció, abans dita, es féu a llum. Al cel, ja no hi havia ni una estrella, semblava ennegrir-se tot de fum. I, al punt -horror!-, sonà com una injúria, un tro que omplia de furor l’espai. Fou ja el combat i, en mig d’aquella fúria, les canonades, feien un esglai! Llances de foc dels núvols en batalla, petant amb les d’acer dels dos herois. A mils queien els llamps i la metralla que ni que l’aboquessin a bocois! Llavors, ai, de l’Isanta! A llampegades, se’l veia defensant-se esgrogueït, mentre que enfront de tantes nuvolades, l’heroi de baix ben sol alçava el crit. Horror! Horror, ell responia, encara! Fins que aquells monstres combatuts tan fort pel vell gegant que, així, els plantava cara, van dispersar-se al lluny, vençuts a mort. Ja el món en calma, els dos cloquer tocaren dos o tres quarts d’una hora matinal i, acte seguit, llurs cants continuaren, tranquils, com un oblit del temporal. Ramon Valls i Pujol, “A la llum del roseret”, Solsona 1958 |
😉