17/10/2025
#TuNoEtsDeSolsona si no saps el quantes partides hi ha al Vinyet
Si vols saber més coses del Vinyet, clica aquí.
😉
Imatge de Sant Pere Màrtir que hi ha a una casa del carrer de les Vinyes, a la partida d’aquest sant. En aquest carrer sense sortida hi ha les cases de cal Costes, cal Graell, ca l’Oliola i cal Torra. El carrer està situat al camp de cal Sotaterra, a l’indret on aparegueren les termes romanes de Solsona i on hi havia la capella de Santa Eulàlia, citada des del 1013 fins al segle XVIII.
😉
El Vinyet de Solsona
El territori rural del terme municipal de Solsona (mapa)
El vinyet de Solsona és el territori rural del terme municipal de Solsona. El seu nom prové del fet que fins a l’aparició de la plaga de la fil·loxera (a la dècada dels 80 del segle XIX), el cultiu predominant que en ell s’hi feia era el de la vinya.
La partida era una part del vinyet de Solsona que prenia el nom d’una ermita, d’una masia, d’un accident geogràfic o, fins i tot, d’una persona. Aquests topònims eren emprats pels notaris per a ubicar determinades finques o indrets en els documents que s’escripturaven, cosa que ha fet possible la seva coneixença malgrat que de moltes d’elles fa temps que se’n va perdre l’ús.
Partides actuals
Actualment encara subsisteixen les següents partides:
Situada al quadrant nord-occidental del terme municipal. A la banda de llevant arriba fins al riu Negre i pel sud arriba fins al camí del Castellvell
Situada al quadrant nord-oriental del terme municipal. A la banda de ponent arriba fins al riu Negre i pel sud arriba fins a la carretera de Manresa.
Situada al quadrant sud-oriental del terme municipal. A la banda de ponent arriba fins al riu Negre i pel nord arriba fins a la carretera de Manresa.
Situada al quadrant sud-occidental del terme municipal. A la banda de llevant arriba fins al riu Negre i pel nord arriba fins al camí del Castellvell.
😉
El Doctor Antoni Llorenç i Solé sobre el Vinyet de Solsona, en el seu llibre «Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya Volum II» editorial Virgili & Pagès 1087, dona la següent informació:
| El Vinyet El territori dels voltants de Solsona, format per l’altiplà del Solsonès, és anomenat encara el Vinyet per haver-s’hi conreat la vinya fins que quedà extingida per la plaga de la filloxera a la dècada dels 80 del segle passat. Els ceps eren plantats en fileres separades convenientment per tal que el sol donés de ple als costats dels ceps i al mateix temps s’aconseguia una faixa o «feixa» de terra per sembrar-hi cereals. Zamora ens descriu el Vinyet, contemplat des del Castellvell, amb aquestes paraules: «No puedo ponderar cuan buen efecto hacen a la vista aquellos terrenos, su desigualdad en cañaditas y montañitas allanadas a escalones y, sobre todo, la multitud de filas de cepas con árboles nanos de hueso y algunos nogales en los intermedios, que como dejan fajas de tierra entre ellas forman unos dibujos que asombran, y mil caprichos y entradas y salidas que no se cansa de mirarlas, y es difícil de describirlas». Aquesta és la impressió que experimentà aquest culte i observador rodamón a la vista del Vinyet l’any 1788. La vinya ha desaparegut, mes no el nom del Vinyet, com tampoc els cups o tines de pedra picada a les cases de Solsona que eren propietàries d’alguna vinya per a la fermentació del raïm després d’haver obtingut el most, trepitjant-lo amb els peus en el procés de l’elaboració del vi. La parcel·lació de la zona dels voltants de Solsona, en contrast amb les grans propietats que la circueixen, fa pensar en el quintà, que era el territori dels voltants d’un castell de l’alta edat medieval, cedit pel senyor als habitants que s’establien al seu redós sota el seu senyoriu. El vinyet de Solsona ens mena als orígens de la vila després de la romanització del país. Les Partides Amb el mot «Partida» era designada una part del Vinyet que prenia el nom d’alguna ermita, casa, persona o de qualsevol accident geogràfic que hagués aconseguit popularitat. És el mateix que hem observat en els noms dels carrers de Solsona, amb la diferència que així com les persones o famílies que havien donat el seu nom a un carrer desapareixien, essent substituïdes per altres, els noms de les partides subsistiren per fonamentar-se en ermites, cases o coses duradores. Aquesta toponímia facilitava als notaris l a situació d’una finca en els contractes de compravenda i altres documents. Per aquest motiu els noms de tantes partides del Vinyet no desaparegueren de la documentació fins al segle passat. Anotem els noms de les següents partides que ens subministra un capbreu del 1683: Partida de Borina. Partida de Glabades. Partida de l’alzinera dels corredors, que era en la «franquesa del Cortó», de la partida de Glabades. Partida de les Comes. Partida de Serraclara, també de Puiggericó, que afrontava, a tramuntana, amb el camí que anava al molí i amb la cabana dels Frares. Partida de la Ribera, davant de l’església de Solsona. Partida de la Ribera avall. Partida de la Ribera de Lladurs, escrit «La Durs», en la conjunció de les dues riberes de Lladurs i la de l’Olmeda. Partida de Corderroure. Partida de Ribalta. Partida de la Font dels Horts, que era abans de la partida de Ribera avall. Partida de la creu de la imatge, al camí del Miracle. Endemés d’aquestes hi havia moltes altres partides, d’entre les quals cal esmentar les que prenien el nom de les capelles ermitanes ubicades al Vinyet de les que parlarem seguidament. Abans del 1604 gairebé totes aquestes capelles tenien la seva partida. Des d’aquest any quedaren reduïdes a les quatre: Santa Llúcia, Sant Honorat, Sant Pere Màrtir i Sant Bernat. Aquesta divisió del Vinyet en quatre partides correspon a l’estructuració territorial que va instaurar-se, als començaments de segle XVII, en la comarca de devoció a la Mare de Déu del Claustre, consistent en quatre barris de la ciutat, quatre partides al Vinyet i quatré castells a la comarca que apleguen els respectius pobles veins. Al barri primer, de Sant Miquel, li corresponen la partida de Santa Llúcia i el castell d’Olius; al segon, de Sant Joan, la partida de Sant Honorat i el castell de Lladurs; al tercer, del carrer del Castell, la partida de Sant Pere Màrtir i el Castellvell; i al quart, del carrer de Llobera, la partida de Sant Bernat i el castell de Llobera. En els costums del poble de Solsona i del Solsonès aquesta divisió territorial quatripartita hi ha quedat arrelada pregonament. No solament s’ha fet manifesta la seva eficàcia en les ocasions per les que fou creada, com són les d’acompanyar la imatge de la Patrona del Claustre en solemne processó de pregàries amb motiu d’alguna greu necessitat pública, sinó que ha servit de plataforma per a l’organització d’actes col·lectius de caràcter cívic i social. Les capelles ermitanes SANT BARTOMEU La partida de Sant Bartomeu, fins al segle passat, avui és la de Sant Honorat. La capella de Sant Bartomeu, desapareguda, apareix en la documentació des del 1401, any en què hi servia d’ermità fra Francesc Soler, el qual el 1416 ven als marmessors de Francesca de Llobera uns patis per edificar-hi l’hospital del seu nom. L’any 1415 el mercader Berenguer de Fígols deixa un llegat en el seu testament per a «l’obra de Sant Bartomeu i la de Santa Llúcia, de la parròquia de Solsona». Això ens dona peu per a poder afirmar que durant aquests primers anys del segle XV es construïa quelcom en aquestes dues capelles, ja fos en la mateixa capella, ja fos en la casa annexa per a l’ermità que en tenia cura, ja es tractés d’alguna reparació. L’ermità de Sant Bartomeu no era la mateixa persona que hi deia missa algunes vegades. El primer era un laic, que tenia el tractament de «fra»; el segon, era un beneficiat. L’any 1566 n’era Francesc Viladebages, que prengué col·laboració del beneficiari en la mateixa capella ermitana; el 1596 n’era Mn. Bernat Sociats. L’any 1630 registrem una anècdota que ens revela la situació jurídica d’aquesta ermita i, al mateix temps, el corrent d’eremitisme de l’època. Els cònsols de Solsona es presenten, amb testimonis i notari, al domicili del vicari general, Sancho de Garró, i li demanen llicència perquè Narcís Pau Xarrachs pugui estar-se com ermità, a Sant Bartomeu. Ells, per ser amos de l’ermita ja li han donat les claus, després d’haver-lo nomenat. Respon el vicari general que no pot donar la llicència demanada sense haver rebut abans lletres de la cúria de Girona, ja que l’interessat confessa haver servit en una ermita d’aquell bisbat. Afegeix que si no hagués fet el que ha fet, ço és, de «posar-s’hi sense llicència seva i sense urbanitat ni creansa, li hauria donada». Segueix una requesta del síndic contra el vicari general, basada en el perjudici que aquesta negativa causava al dret dels cònsols i en la infàmia que requeia sobre l’ermità, al qual el vicari general commina a eixir de Solsona en el termini de nou hores i del bisbat en el de tres dies, sota pena de galera, en treure’l de la presó en la que l’havia reclòs. L’any 1664 és reparada la casa de Sant Bartomeu, que, durant la guerra de la Independència va servir de polvorí. SANTA LLÚCIA Subsistent. L’any 1291 ja existia la capella. Ferrer de Font, hisendat d’Olius, en el seu testament, datat aquest any, deixa un llegat de VI diners, entre altres ermites, a la de Santa Llúcia. L’any segiient, entre les afrontacions d’una vinya que es ven, a la partida de Glabades, consten aquestes dues: «d’una part, am el camí que va a Cardona i, de la tercera part, amb la carrera per la que es va a Santa Llúcia». L’any 1306 és Pere de Santjust qui llega dos sous a Santa Llúcia: i el 1412 Laura, muller de Comabella, del mas de Travers, deixa un llegat «per a l’obra de Santa Llúcia. Recordem que aquesta obra és la mateixa per a la que el mercader, Berenguer Fígols, fa un llegat, com per a l’obra de Sant Bartomeu. Podria tractar-se de la capella actual, una ampliació de l’anterior. L’any 1419 el beneficiat de Santa Llúcia, Ramon de Junyent, acusa rebut de 400 sous de pensió del censal que ha de pagar-li cada any el clavari de Solsona en nom de la vila, fundadora del benefici. SANT HONORAT Subsistent. En desaparèixer l’ermita de Sant Bartomeu, el segle passat, fou elegida l’ermita de Sant Honorat per radicar-hi la partida que era de Sant Bartomeu. Antigament era l’església de Sant Ermengol, citada des del 1164 fins al 1372. Tres anys després, el 1375, ja apareix amb el títol de Sant Honorat. SANT PERE MÀRTIR Subsistent. La notícia més antiga que trobem d’aquesta ermita data del 1439. Francesc Castelló ha de pagar cada any 5 sous per a la llàntia de Sant Pere Màrtir. L’any següent apareix el benefici de Sant Pere Màrtir amb la dotació de 10 lliures anyals que han de pagar la universitat i singulars del castell de Freixa. El terme d’aquest castell afrontava, a migdia, amb la Ribera Salada i al sud-oest, amb el terme del castell d’Oliana. SANTA EULÀLIA Desapareguda. Era a l’indret on avui hi funciona una bòbila al camp de cal Sotaterra i on aparegueren les termes romanes de Solsona. Sebastià Fabra, apotecari, l’any 1774 capbreva un hort, clos de parets, que té a la partida de Santa Eulàlia i afronta amb la Ribera de Lladurs, la Ribera de l’Olmeda i el camí de Santa Eulàlia. Aquest camí és anomenat en el mateix capbreu del 1774 «carrer de Santa Eulalia». És el que mena des de la Ribera de Lladurs a la predita bòbila, entre les parets dels horts. L’any 1550 el tros de terra d’horts que fa angle en la cruïlla de les Riberes de Lladurs i de l’Olmeda, és anomenat «Junyents de Santa Eulalia», que afrontaven, a sol ixent, amb el camí de Santa Eulàlia. Aquesta capella és citada des del 1013 fins al segle XVIII. SANT GERVÉS Desapareguda. Era l’ermita situada al cim del turó avui dit de Sant Giribets. El nom original era el de Sant Gervasi, que per corrupció, esdevingué de Sant Gervès i Sant Giribets, Es la capella que trobem citada més antigament, des del 923, amb el nom de Sant Gervasi. L’any 1660 j a s’havia corromput el mot original. Una vinya, capbrevada aquest any, està situada a la «partida de Sant Gervès» i afronta amb el camí que va a Sant Bartomeu. SANTA MAGDALENA Subsistent. Situada a prop del cementiri, davant del seu angle nord-oest. La trobem citada els anys 1666 i 1673, afronta amb el camí del molí dels Cups i el camí d’Olius, respectivament. SANT TOMÀS Desapareguda. La trobem citada l’any 1550, dóna el seu nom a una partida, la qual, per les afrontacions del capbreu, havia d’ésser al cantó esquerre, pujant, de la Ribera de Lladurs i a l’indret de Mascaró. LA PIETAT Desapareguda. Estava situada a prop de la cruïlla de les carreteres de Torà i de Santcliments, a l’indret on es bifurcaven els dos camins que anaven, el de l’esquerra, al Miracle i a Cardona i, el de la dreta, a la Canal. SANT BERNAT Subsistent. Citada l’any 1774. SANT MAGÍ Desapareguda. Estava situada al turó de Sant Magí, que era el del seminari actual. Citada l’any 1774. SANTA COLOMA Subsistent. Citada des del 1291. |
- El Vinyet – Antoni Llorens i Solé – Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya Volum II (pdf)
😉
Origen del Vinyet de Solsona
Això és el que diu sobre l’origen del Vinyet de Solsona en Carles Freixes en el seu treball “Itineraris arquitectònics de Solsona (1875-1936)“ (pàgina 11):
| EL VINYET Abans d’entrar a la ciutat es divisa el Vinyet, nom que reben els vorals de Solsona pel fet d’haver acollit vinyes durant segles. Francisco de Zamora narrava sobre el vinyet “cuán buen efecto hacen a la vista aquellos terrenos, su desigualdad en cañaditas y montañitas allanadas a escalones y torrescas, y la echó a perder sobre todo la multitud de filas de cepas con árboles enanos de hueso y algunos nogales en los intermedios, que, como dejan fajas de tierra entre ellas, forman unos dibujos que asombran, mil carrillos y entradas y salidas que no se cansa de mirarlas y es difícil de descubrirlas… Aquí plantan asi las viñas para poder sembrar en medio otros frutos, con lo cual cogen de todo, pues como la tierra es fria y floja, ni madurarian las uvas si no las diese mucho el sol, etc. Error de los que creen que las viñas dañan al trigo y que están en la tierra que debia sembrarse. No han visto bien a Cataluña… Las peras son excelentes”. Quan va aparèixer la fil·loxera, durant el segle XIX, el conreu de la vinya va finalitzar. Encara avui, es conserven cases amb els cups per premsar el raïm. El municipi es divideix en les Quatre Partides presidides per una capella, la divisió que ha arribat fins als nostre dies prové de la reforma realitzada l’any 1604. Aquestes són Sant Bernat, Sant Honorat, Santa Llúcia i Sant Pere Màrtir. N’hi havia també de més petites que fraccionaven al tres porcions de terreny, en un capbreu de 1683, se’n compatibilitzen una quinzena. En el plànol es pot observar el municipi de Solsona l’any 1781. Aquest es realitza arran d’un plet que un pagès del Castellvell, Maurici Coll, va efectuar contra l’Ajuntament de Solsona, aleshores anomenada Universitat. En ell hi veiem les terres comunals i aquelles que serveixen per pastura del bestiar. També, les cases fortes que rodejaven la ciutat i d’altres anomenades cabanes. Cal recordar que el Castellvell va ser un municipi independent d’Olius fins la unió dels municipis (1847), parroquialment però sempre ha depès de Solsona. Observeu la ciutat al centre, el Castellvell a l’esquerra i damunt de tot l’aqüeducte de la Frau. Al plànol superior, la divisió de les diferents partides: 1 – Sant Pere Màrtir, 2 – Sant Honorat, 3 – Sant Bernat i 4 – Santa Llúcia. |
- Plànol del municipi de Solsona l’any 1781 (jpg)
- Itineraris arquitectònics de Solsona (1875-1936) – El Vinyet
😉