05/11/2024
#TuNoEtsDeSolsona si no saps què és el Cor de Maria
Si no ho saps, i ho vols saber, clica aquí.
😉
😉
Creu amb el Cor de Maria
Passeig de Sant Antoni Maria Claret (mapa)
El Cor de Maria és la representació del cor de la Mare de Déu en tant que símbol del seu amor envers Déu i envers tota la humanitat.
La devoció al cor de Maria es desenvolupà principalment a l’edat moderna, i la promogueren diverses confraries, especialment l’Arxiconfraria del Puríssim Cor de Maria, fundada a París el 1836.
Als Països Catalans fou especialment divulgada per Antoni Maria Claret, el qual n’instituí l’arxiconfraria a Vic (1848) i a Barcelona (1849). Aprovat, facultativament, el culte litúrgic per Pius VII (1805), Pius XII establí per a tota l’Església Catòlica la festa del Cor de Maria, que, des del 1970, se celebra el dissabte després de la solemnitat del Cor de Jesús.
Sota aquesta advocació mariana han estat fundades diverses congregacions religioses. Entre les nascudes als Països Catalans cal esmentar la congregació de Missioneres del Cor de Maria, fundada per mossèn Joaquim Masmitjà de Puig a Olot (1848), la de les Filles de l’Immaculat Cor de Maria, fundada per Maria Güell a Cervera (1899), la de les Missioneres Esclaves de l’Immaculat Cor de Maria, fundada pel canonge Francesc González i la seva germana Esperança González a Lleida (1862), i sobretot la dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, fundada per Antoni Maria Claret (claretià).
Antoni Maria Claret i Clarà
Sallent, 23/12/1807 – Abbaye de Fontfroide, 24/10/1870
Conegut com a Pare Claret, va ser un religiós català, arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d’Isabel II d’Espanya. Va fundar els ordes dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria (claretians) i de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes.
Va néixer a Sallent de Llobregat el 1807, en el si d’una família modesta de teixidors de cotó. Va ser ordenat sacerdot el 13 de juny de 1835, a Solsona. Va ser canonitzat per Pius XII el 5 de maig de 1950. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona.
😉
Església el Sagrat Cor de Maria
Passeig de Sant Antoni Maria Claret (mapa)
L’any 1878 l’antic convent dels Caputxins fou cedit als claretians, l’església es va destruir l’any 1936, fou reconstruïda en la postguerra en estil neoromànic i inaugurada l’any 1945.
Els articles escrits per Montserrat Riu Mas sobre “Solsona i els Claretians” publicats al CELSONA, ens ho explica tal com segueix:
SOLSONA I ELS CLARETIANS, ANY 1939
| (…) Dit tot això, reprenc el fil històric de l’estada de la Congregació de Missioners Fills del Cor de Maria a Solsona (Celsona: 882, 890 i 902), desgranant-ne uns quants dels records més destacats de l’any 1939. Aquell any per als Claretians solsonins tampoc degué ser gens fàcil el retorn a la ciutat, puix feia ben poc els havien calat foc a l’edifici del Col·legi -actual Casal de Cultura i Joventut- i, més enrere en el temps, al començament de la guerra (any1936), els enderrocaren pedra per pedra la vella església dels Caputxins (segons sembla, havia estat aixecada vers l’any 1624) per allargar el Passeig del Camp; la comunitat s’hagué de dispersar (entre estudiants, professors i pares predicadors formaven una comunitat de 70 membres i el superior era el pare Josep Codinachs), i moriren màrtirs, a Navès, Josep Vidal Balcells (estudiant) i, a Riner, Julià Villanueva Olza (Germà coadjutor). Com molts dels solsonins que havien marxat de la ciutat, però, els Missioners Claretians s’hi integraren tan aviat com els fou possible. Prengué possessió de la casa el Superior Pare Josep Codinachs, començaren a condicionar-la i, el dia 2 de febrer, el Dr. Vendrell -Vicari General- en beneí l’antic refectori (menjador de la comunitat) que acabaven d’habilitar com a església. Prèvia llicència del Bisbe i fetes les corresponents gestions a l’Ajuntament, el dia 6 de juny constituïren la junta per a la construcció del temple, essent-ne nombrat president l’Alcalde de Solsona -Jaume Pujol Ribera- i vocals els alcaldes dels pobles d’Olius, Castellar de la Ribera, Pinell, Llobera, Riner, Pinós, Clariana, Navès i Lladurs, puix els Claretians desitjaven que el nou santuari tingués caràcter comarcal, en record i monument perenne de l’auxili que d’aquets pobles havien rebut els dies tràgics de la guerra. L’endemà, dia 7, procedent de Barcelona, i acompanyat pel Pare Ministre Provincial, arribà a Solsona l’arquitecte Lluís Planas per prendre les notes corresponents. Superats dubtes i vacil·lacions, s’acordà construir l’església al mateix lloc que hi havia l’anterior. Per a la qual cosa els foren retornats tres metres de terreny confiscats en el passat període de domini republicà. No s’oblidaren, però, dels dos companys claretians assassinats l’any 1936 i, el dia 8 de maig, es traslladaren els seus cadàvers al cementiri de Solsona. El Germà Julià Villanueva estava enterrat al lloc del martiri (prop de Su), on es deixà una senzilla creu de fusta que més endavant seria substituïda per una de pedra; i l’estudiant Josep Vidal Balcells ho estava al cementiri de Navès, puix havia estat assassinat en aquell municipi. (…) |
SOLSONA I ELS CLARETIANS, ANY 1943
| (…) No és fins al mes de juliol, però, que les actes ens parlen de l’Orde Religiosa dels Claretians de Solsona, de la qual començaré recordant que l’any 1943 el Seminari Claretià de la ciutat seguia impartint els tres cursos de Filosofia que aviat hi començaria a estudiar el jove Pere Casaldàliga i Pla (a hores d’ara, bisbe emèrit de la prelatura territorial de São Félix do Araguaia -Brasil-), de la qual cosa fa referència el “Portal Claretiano -Ciudad Redonda-“ del dia 17 de febrer de 2008, en el paràgraf següent: “En Solsona (Lérida) el Filosofado claretiano era un edificio largo, alto y frío, a merced de los vientos en la soledad sonora de los pinares, al pie de la elevada ermita de la Virgen de Castellvell. Ahí estudió Pedro tres años de filosofía, de 1945 a 1948”. Precisament, l’any de l’arribada de Pere Casaldàliga i Pla al Seminari Claretià solsoní, els Claretians inauguraren la nova església al mateix lloc que hi havia hagut l’anterior, de la qual cosa el P., Desiderio Hernando escrigué la crònica que portava per títol “Inauguración de la Iglesia de Solsona” i, en aquesta crònica, parla de la col·locació de la primera pedra l’any 1943. Així doncs, en lloc de transcriure apunts de les actes de l’Ajuntament quant a reedificació de l’Església del Cor de Maria destruïda l’any 1936, els transcric de la crònica esmentada, i diuen així: ”(…) Aceptado el espléndido ofrecimiento de nuestros insignes bienhechores Dn. Joaquín y Dña. Concepción de Barnola, solicitóse con fecha 9 de julio de 1943 del Rmo. P. General permiso para proceder a la construcción que se inició el día II de octubre de dicho año, señalándose el 23, festividad de nuestro Bto. Padre, para la colocación de la primera piedra. Después de la misa cantada, el R. P. Superior, autorizado por el Sr. Obispo de la diócesis, bendijo la primera piedra, que fué colocada en el lugar y con las ceremonias que prescriben las Rúbricas, en presencia no más de la comunidad y un pequeño grupo de fieles, según expresa voluntad de los fundadores. Como de antiguo quedaba dedicada al Ido. Corazón de María, Titular principal y a la Impresión de las Llagas de San Francisco como Contitular. Luego no obstante, después de maduro examen, juzgamos más oportuno suprimir el contitular en el mismo día de la Dedicación (…)”. (…) |
SOLSONA I ELS CLARETIANS, ANY 1945
| “Procura, cuando caminas,/coger la flor de las cosas, que es sabio arrancar las rosas/sin clavarse la espinas. De estas artes peregrinas/son maestras primorosas hormigas y mariposas/abejas y golondrinas. Alivia con tus cantares/el rigor de tus pesares y hallarás consolaciones./Que es don humano y divino el de alegrar el camino/con risas y con canciones”. (Poema “Alivio de caminantes” -Ricardo León (Barcelona 1877, Galapagar 1942)). Benvolguts lectors del Celsona, l’any 1945 la Congregació de Fills de l’Immaculat Cor de Maria de Solsona celebrà un important i desitjat esdeveniment: la inauguració de la seva nova Església al mateix lloc de l’anterior (Passeig Pare Claret), destruïda l’any 1936. S’escau que un Pare claretià resident a Madrid, que el curs 1944-1945 estudiava al Seminari de la Congregació Claretiana de Solsona, m’ha fet arribar els següents records d’aquest curs ja ben llunyà: “El insuprimible paseo, a veces con truenos y rayos, como el que presencié detrás del Castellvell que desgajó un pino a cien metros del grupo… Todos los jueves y domingos del año, a Olius, El Miracle, La Frau. Días de campo a Canalda, al Santuario de la Virgen de Lord. A este lugar en el camión del Juan del Portal hasta mitad de camino y vuelta, los más inconscientes, yo entre ellos, por la orilla del serpenteante Cardoner. Ahora, a mis ochenta y cinco años, me parece inverosímil, pero era la necesidad de liberación de la intensa vida de estudio…y de la gana… de aquellos duros años. ¡Las restricciones de luz!, todos en la gran sala de estudio con un cabo de vela… Años heroicos. Ayudaba la fe y también el poema”. Com ja haureu endevinat, el poema que el claretià esmenta en els seus records és el que encapçala aquest escrit, i és per això que l’hi he transcrit. (…) I ja una bona mica ambientats en aquell reculat any 1945, resumiré el relat que, de la inauguració de la nova Església del Cor de Maria de Solsona, redactà Desiderio Hernando, C. M. F., el dia 8 d’agost de 1945. I ho faré després de transcriure la tornada dels goigs de l’Immaculat Cor de Maria compostos per Mn. Jacint Verdaguer, puix podria molt ben ser que fossin entonats en algun dels actes que se celebraren per festejar el joiós esdeveniment: “Estrella del nostre dia,/Jardí de nostres amors; Cor puríssim de Maria,/convertiu als pecadors”. – 14-7-1945: A les 11 del matí, el Vicari Capitular del Bisbat -Jacint Comellas i Canudas– beneí solemnement la nova església del Cor de Maria. S’organitzà una processó que sortí de “la capilla del Escolasticado y terminó delante de la Iglesia”. Una vegada beneïda la part exterior dels murs la processó entrà dins l’església i es beneïren les parets interiors. Després, missa solemne oficiada pel Superior Provincial dels Claretians –Clemente Ramos– . A les 8 del vespre, es traslladà el Santíssim des del “oratorio del Escolasticado”, entrant en processó per la porta principal de l’església. Tot seguit, “estación mayor al Smo., Rosario y acto de desagravios al Corazón de María. Ocupa la cátedra el prestigioso orador M. I. Dr. D. Ramón Espert(…) quien estuvo a la altura de su bien merecida fama. Entonó el himno de gozo, de admiración y de esperanza, y expuso con elocuencia el significado del nuevo templo levantado a honra de la Majestad Divina y gloria del Corazón Ido. De María”. – 15-7-1945, diumenge. Fou el dia gran. A les 8 del matí Missa de Comunió General, celebrada pel Rector de Solsona -Mn. Domingo Alsina-. A les 11 Missa Solemne, hi cantà l’Orfeó del col·legi, amb un selecte cor de nens, dirigit pel P. Manuel Ramírez. En reclinatoris, i lloc preferent, hi assistiren els fundadors, Joaquim i Concepció de Barnola, el P. Clemente Ramos, l’arquitecte, les autoritats y gairebé tots els sacerdots de Solsona. Després, se celebrà un dinar presidit pel Vicari Capitular de Solsona acompanyat pel P. Soteras i el P. Ramos, pels Srs. Joaquim i Lluís Planas, pel P. Superior i pel mestre d’obres. A 2/4 de 7 de la tarda se celebraren els mateixos actes religiosos que el dia anterior y sermó pel P. Josep Codinachs. Després, processó presidida pel Vicari Capitular de Solsona, amb l’assistència de gairebé tots els sacerdots de la ciutat, autoritats civils i militars i “Jerarquías del Movimiento”. L’afluència de fidels de Solsona i comarca fou extraordinària. La nova imatge “del Corazón Purísimo” recorregué el llarg trajecte en artística carrossa. En arribar la processó davant del temple, començà “el desfile interminable de fieles que pasaban a imprimir un ósculo de amor en el escapulario cordimariano”. La celebració acabà amb un espectacle pirotècnic. – 16-7-1945, festivitat de la Mare de Déu del Carme. Se celebrà la festa íntima de la Comunitat Claretiana. El P. Ramos rebé la renovació de vots de 37 estudiants i un germà, “que formaban en las gradas del presbiterio espléndido cortejo a la excelsa Fundadora de nuestro amado Instituto, cuyos ideales juraron rubricar con su sangre, si preciso fuere: Por tí, mi Reina/la sangre dar”. A la tarda els germans Joaquim i Concepció de Barnola foren obsequiats amb una vetllada familiar, en la qual els estudiants representaren el drama missional “Traidor y cobarde”. ————- Acabat el resum de la celebració de la inauguració de la nova església, esmentaré que Desiderio Hernando també hi explica que “antes de dar cima a la obra, crespones de luto pudieron haber nublado el gozo que nos producía la rápida ascensión del hermoso edificio. Tres vidas, preciosas para nosotros, estuvieron a punto de marchitarse para siempre(…) La piadosa fundadora salió incólume de una grave enfermedad gracias a la protección del Corazón de María del que es ella tan devota. Asimismo el Sr. Arquitecto Dn. Luís Planas, nuestro gran amigo, vióse conducido a las puertas mismas de la muerte por obra de inesperada enfermedad, que ha dejado de su paso huellas imborrables. Finalmente, como por milagro salió mejor librado el empresario de la terrible caída que de una altura aproximada de 10 metros vino a sufrir el día 12 de marzo de 1945 (…)”. Bé, i per avui poso punt i final amb el següent paràgraf del relat redactat per Desiderio Hernández: “En 1945 se abrió el Santuario al culto con una simple bendición(…) Pues bien. Allá en las postrimerías de diciembre, Monseñor Vicente Enrique Tarancón, Obispo de Solsona, efectuó la visita pastoral al Santuario. Al cerciorarse de que el altar no estaba consagrado, dijo al P. Superior: -¿Por qué no lo consagramos? El P. Superior respondió a su vez: -¿Por qué no consagramos toda la iglesia? Muy bien pareció al Sr. Obispo la idea (…) Y se inició la preparación de las fiestas (…)”. Montserrat Riu Mas |
😉